EL TEMPS QUE VA SER I EL TEMPS QUE SOC

《 Jo només buscava temps, quan la vida corria sense frens,
quan el meu riure estava asta en els somnis dels meus primer vols.
Tenia la pell jove, i l’ànima plena de foc, però quasi ni mirava el RELLOTGE el temps estava lluny, i el món, era un lloc sense descans.
No tenia prou temps,
ni calma, ni pauses llargues, només tenia dies que passaven
com les fulles del calendari al vent.
Era jove, però no me n’adonava conte, sabia que la joventut també passava ràpida, s’escapava, i corria com l’aigua de la pluja.
I ara, que l’espill està mostrant-me la realitat.
Veig la meua història escrita en unes arrugues suaus.
Ara quan els meus passos són savis
i els meus silencis, grans, tinc tot el temps del món.
Però em falta l’edat d’abans.
Tot i això, canviaria poques coses
He estimat, he rist, he viagat he plorat, he viscut cada estació
amb la força que podia.
La meua vida és un llibre amb penes i alegries, però viscudes per mi,
amb pàgines, què el sol, les ha daurades, i també algunes estan mullades per llàgrimes, però totes foren meues.
I totes viscudes per mi.
Així que sí, abans en faltava el temps per a tot.
Ara el tinc de sobra.
I encara que no soc jove,
soc eterna en quasi tot
en el viscut,
en els records,
en cada instant,
que està passant,
perquè encara em fa sentit que continue VIVA.》@.@.@.

QUAN LA DONA ÉS SENSIBLE
《 La dona que és sensible segur que li agrada la poesia, perquè som dones, apassionades, sensibles, només ens falta l’empenta per poder escriure el que sentim, perquè som, úniques i especials!

Som les dones que ens agrada tindre alguna cita amb el nostre interior, on portem un Àngel, que ens il·lumina i fa que confiem en els nostres propis somnis, animant mos a escriure el que sentim en el nostre interior.

Som les dones que saben volar pel carrer de la fantasia, on batega el nostre pit, ¡ens
Bull la sang, encara que en el nostre entorn alguna cosa no ens agrade!

Perquè les dones quant som sensibles, notem la inspiració, poeta, fins quan estem comprant algun producte que estan en venda en algun mercat ambulant.》

@.@.@.

《 Sé que la vida no ens posa cap catifa quan passem.
Que hem de lluitar mil batalles per sobreviure.
La vida poques voltes ens acaricia, però a voltes ens destrossá, ens esgarra, ens espanta, t’enganya, el prova, i alguna volta gairebé quasi t’ofega, també t’insulta, perquè la vida no té vergonya, i no val la pena mirar-la a la cara, estic enfadar-me, i amb la meua ment m’estic enfrontant a ella, dient-li que mai més li faré cas i viure a la meua manera.
Però en veurem tant enfada i plantant-li cara, ha callat.
Però al moment m’ha dit, que ella era la meua vida, i que jo podia fer amb ella el que vulga.
Aleshores he obert els ulls i aprés una bona lliçó i ara baix a fer el que pense, i el que pense, és poder viure la meua vida com pense en cada moment, perquè soc la propietària absoluta de la meua VIDA.》
@@.@.

《 De vegades pense que soc com un bonic clarejar quan estic plena d’alegria.
Algunes voltes crec ser com el sol i estar plena de calor que no crema a ningú.
També m’agradaria ser lluna en la nit i veure eixa pau quan tots estan descansant.
Ara que estic amb la planxa m’agradaria ser arena tíbia i que els xiquets jugaren en mi.
A Voltes parle massa i acabe mareja i esgota.
Soc alegre, comprensiva, i simpatia, m’agrada escoltar quan em parlen soc amable expressiva i també sensible.
Però sobretot soc responsable, un poquet impulsiva, una mica despista i alguna volta insegura.
Hera tímida, però els anys manc fet ser atrevida i eu soc, per atrevir-me a escriure quasi tot allò que pense.
La poesia m’agrada, i asta que puga escriure tot el que estiga amb la meua ment i el meu cor.
Perquè estic buscant aquesta frase que mai tinga un punt final.》@.@.@.

《 Estimat Lluís, fa un temps fores guia i amic, entre estiraments i jocs compartit
ens ensenyares que el cos, encara amb anys, i voluntat també férem grans èxits i moviments.
Amb cada llisó que ens feies, sempre ens mostraves un somriure sincer, i sempre com sequies que el temps fora lleuger.
També fores mestre de petanca, amb molt encert i passió, ens explicares més que tècnica, ens donares la teua amistat i el teu cor.
No ens ensenyares només gimnàstica i moviment, sinó a creure que mai no és tard per començar a cuidar el nostre cos.
Amb setanta, o més.es pot viure amb força i amb ganes de sentir-nos fortes i felices.
Tu feres que suàrem amb rialles i abraçades, i aquells records encara els portem dins de nosaltres, en mix de boles de metall i estiraments.
Encara que ta acomiadarem en un “adéu” amb pena i emoció, t’emportares per sempre la nostra admiració.
Gràcies, Lluís, per la teua entrega paciència, i dedicació.》

Sempre estaràs amb la nostra memòria, i Sempre seràs aquell bonic record que quan pensem amb tu asta l’ànima ens fa ballar.@.@.@.

《 Naixen les flors, per tots els jardins del món, quan el sol a penes comença a badallar.
La terra desperta amb gana ha mostrat els seus secrets i en cants.
Broten les flors com un miracle, en bonics colors i formes cadascuna és més bonic, amb l’orgull del fang.
Les seues fulles obrin les ales de seda desprenent el seu perfum amb la brisa del voltant.
Cada flor gaudeix balla i és lluís en la seua breu destinació.
La rosa amb la seua espina sempre és la reina.
El lliri amb eixe color morat que resa a l’alba.
La margarida que juga a oblidar el si i el no.
Però el temps és aquell jardiner sense rostre que passa amb la seua tisora d’or, i talla el que és tendre, el bonic i tot el que vol.
Comencen a caure els pètals amb tristor, però queda un bonic record d’aquelles flors que tanta vida tenien tanta bellesa i perfum desprenien, queda la planta en un trist silenci.
Però, així i tot, cada flor, desprén les seues llavors. I en cada desaparició, torna un nou començament.
Perquè totes aquestes flors que moren tornen a ser flor, en la següent estació, i les tornarem a gaudir una altra estona més.》

@.@.@.

《 No tindrem fracàs si ens arrisquem a caminar per aquell camí que ja ha estat caminat per altres abans.
Sabem que la vida és un bufit, un respir és una llum que neix i mor, és com un inesperat viatge sense permís.
Estar vius és una felicitat, també, som plors, tristeses, i alegria, la vida és tot això i molt més.
Estar vius poden ser instants, moments, dies, mesos o anys.
Però no oblidem que som el que el senyor proposa, o el que el destí, decidisca per a nosaltres.
Avui estem de camí amb el tren, de la vida, però no sabem on es troba de lluny l’estació per baixar.
No sabem on serem demà, així que no perdem ni un segon sense donar-li una abraçada als que volem i fer riure el que està al nostre costat i demostrem-li que l’estimem, perquè les ocasions passen i duren molt poc només ens dura, el tems que tardem a passar el camí de la vida.》@.@.@.

《 Que el meu cos no és etern.
Que estem fets.
De, carn i ossos, de sol pluja, tempestes, oblits, de desitjos, i Memòries,
També vivim en residus, sorolls, silencis.
Dies i nits,
Grans i menudes vivències.
Estic Acceptant que,
tot és passatger
Que estic amb el Món,
per intentar donar el millor de mi.
Fa temps vaig haver d’acceptar, que els meus pares no estarien sempre.
Que els meus fills a poc a poc. Farien el seu camí amb la seua família.
Per què els fills no són propietat nostra son, fills volguts.
Estic acceptant que tot el que és material es queda.
Que només era prestat.
Que després servirà per a altres persones.
També estic acceptant
Que ma casa només és un sostre temporal. I que en acabant viurà altra família.
Que aferrar-me a les coses només ens fa més penosa la partida.
Els animals que vull és arbres i les plantes que vaig plantar i les meues flors tan bé són efímeres.
Tot és la meua vida, i em costa acceptar-ho.》
ÉS TIC RESIGNA I SE QUE LA VIDA SEGUIRÀ SENSE MI. I QUE SOLS QUEDA EL RECORD.

@ @.@.

《 En un bonic hort ple de sol i encant, vivia una dolça taronja, sucosa, i colorá, amb un color especial.

Un dia esva enamorar de una àcida llima.
Era seriós i brillant, amb el color de llimona.
Bais una fulla la va mirar amb sorpresa, mai no va imaginar tanta bellesa tenia forma de cor i era rodona.
La taronja quan mirava aquell llimoner de prop, es removia el seu cor,
“Deus ser una taronja dolça com la mel”
Deia la llima sense pensar, i la taronja li contestava tímidament.
“M’estàs fent eixir el color”
I així poc a poc va néixer l’amor, entre aquells cítrics al sol, barrejant l’àcid i la dolçor sense control. Taronja i llima, sabor, dols i a marc, i junts es van tornar en un bon convinat.
Es van fondre per fi com, llimataronja, barrejant perfecta, ni dolça ni agra, van brindar pel seu amor amb el sol del seu a bit, i junts van viure, com llima taronja. O millor dit:
Amb el sabor dels dos a sits units i com vinats. Amb un petó de foc, espurna, i calor.
Taronja i llima, estranya unió, on el món els ha bategat com, El cítric de l’amor.》

@.@.@