《 El teatre és com un somni de vida inventat, que de vegades pareix tan real que sembla verídic sobretot quan està embolicat en vides que fan donar vida als personatges en situacions que semblen molt reals.
Perquè el teatre és una mentida que sembla real, fins i tot sabent que és fictici, volem pensar que és veritat, ho hem de creure per donar-li vida a aquestes històries que ens fan viure, perquè els qui la veiem creiem que està pesant-nos a nosaltres, i així poder emocionar-nos fins i tot sabent que és una veritat a mitges, perquè gairebé, quasi sempre serà una història ben conta i ben interpreta.》@.@.@.

《 Una bona recepta per tenir-la, són els anys de experiensia que hem viscut.
Aquests s’acompanyen amb una maduresa que ens afirma a la vida.
Ens educa i ens ensenya.
Però això passa si nosaltres tenim l’ànima oberta per créixer i ser millors.
Res pot canviar
si un no ho vol fer.
Amb bona voluntat en les persones el món seria molt millor.
La societat seria molt més vivible.
TINDRE BONA VOLUNTAT és una cosa molt simple, i tant complica alhora que crec que només la tenen aquelles persones que tenen pau interior i la busquen per poder oferir-la als altres.》@.@.@.

《Jan pobles màgics com el nostre. Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan te n’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS LA MÀGIA.》
@.@.@

《 Ballen les flors bais un sol diví, vestides amb pètals, de tots els colors suaus i vius.
Perfumen el vent amb dolça fragància, i li canten a l’ànima, amb la seua màgia.
El sol les abraça, i les fa un petó, regalant al món la seua bellesa i el seu candor.
Més arriba l’hivern, i el tret les toca, les fulles s’apaguen, el seu encant desapareix i moren.
La seua dansa és lenta, i els pètals van caent amb el vent, la vida s’acaba i el temps les cobreix amb sorra i fulles.
I amb la seua partida, ens deixen la pena, perquè en aquesta vida res és etern, és la llei que ens porta la vida.
Però en la terra, el seu rastre allí queda i persisteix, i en cada llavor, la flor torna i reapareixen.
Així passa i ens ensenya, la seua breu existència, perquè tot és efímer, però alguna cosa queda de les flors que les torna a la vida altra volta.》@.@. @.

(En el jardí de l’ànima floreixen versos, on els somnis ballen al compàs de l’univers.
Les paraules són com pètals, dolços i sinceres, on teixien
històries, i emocions verdaderes.

Bais un cel estrellat, la ment no para, capturant
l’essència, i la màgia que hipnotitza.
Cada vers és un murmuri, cada estrofa,
és un sospir de l’ànima, que és etern.

Que la poesia siga la veu de l’etern, i
el ressò dels cors, més sincer.
En aquest dia de celebració, a cada racó,
brindem per la bellesa de la poesia, sense condició.)
@.@.@.

《 Els poetes que no es veuen són lliures, i els mouen pel mar com peix a l’aigua, naveguen sense timó per tots els oceans, del seu pensament, i escriuen tot allò que pensen i els fan sentir plens de satisfacció, perquè són lliures com un bohemi que va cridant allò que pensa als quatre vents, i així són feliços, en el seu camí, són com els ocells que canten, en la llibertat dels seus cants quan ho fan amb la llum del sol i en els matins. Perquè ningú no podrà callar mai els versos d’aquells poetes que pensen amb el cor i l’ànima.》@.@.@.

《 ¿Per què insisteixes a ser com Eres?
Va preguntar el rancor, amargat i trist, amb la veu ronca i els punys tancats.
—Perquè encara veig llum i esperança en la ferida, i sé que el temps no pasa en va, i encara que l’ahir em va fer mal, el demà pot ser bo.
¿Miracle?
Quina mentida! Les promeses són enganys, els que juren, després obliden, i l’amor es torna va i mesquí.
—Potser, però jo encara respire, i mentre mire el sol que em desperta, encara esperaré el dia en què el dolor no em trobe.
Ets nècia, Eres dèbil, t’alimentes de la fantasia, jo preferisc la certesa d’un món fred i acabat.
—No és debilitat, és ser força, no rendir-me davant de l’abisme. I encara que em digues ingènua, continuaré buscant asta trobar el meu camí.
I així continuen discutint, nit i dia, el rancor i l’esperança sempre aniran prop, però may units en el seu destí.
Mentre l’ànima de l’home tria a quin dels dos donar la raó ells continuaran barallant-se i mai es posaran d’acord.》@.@.@.

《 Si tinguéres que pintar l’amor de quin color el pintaries ?Potser el pintaries del color vermell d’uns llavis de dona, o d’un color clar com el ressò tibio d’una veu.

El pintaries d’un vermell intens, com el batec del cor de la sang cuán sospira el cor.O el pintaries d’un blau mar tranquil quan al mirarlo te emociones .

Potser és de un color dorat quan brilla de felicitat, o serà de un color gris com les ombres cuant des ha pareix l’amor.

Oserà de un blanc pur com un abraçada cuant es cálida natural i no está forsa .L’amor no tindrà forma, ni color, però tant els ulls com la pell tanbé brillen cuant están enamorats i sense untarlos en olí brillen.

¿Entonses tanquem els ulls…i pensem, de quin color pintariem l’amor.?》@.@.@.