ELS ULLS, SON TRESORS EN SILENCI

《 Si els ulls s’apagaren per uns dies, aleshores sabíem com seria viure sense poder veure res, el món seria totfosc , no podríem veure l’alba en eixe color tan bonic que ens regala el sol, ni podríem veure els somriuré dels nostres éssers volguts, quan són feliços.
No sabríem com seria el blau del cel, ni veuríem el ball de les ones quan estan en moviment, ni el mar quan està en calma, no veuríem ni els pardalets volar.
Ni podríem mirar el color deixes, flors que tant ens alegren la vista.
Som rics, tan rics i no ho sabem, tenim ulls que poden mirar i abrasar la vida.
Llegim quant volen, i poden mirar tot el que ens regala la vida, incloent-hi la bellesa per tot arreu.
Donem gràcies a Déu cada dia, si podem veure als nostres fills i nets i podem gaudir mirant-los amb els mateixos ulls.
Perquè tot allò que podem mirar, també eu mirem amb els ulls del cor, quan la mira està viva i desperta, tenim un tresor infinit, cuidem la nostra vista perquè mai es tanque el tresor que tenim amb els nostres ulls.》@.@.@

LES MEUES GÜELLES
《 Sé que, en caminar un llarg camí, amb els meus passos, estic deixat güelles, no importa a quin lloc les vaig deixar, però sé que en la meua travessia per aquesta vida m’agradaria poder deixar un bonic rastre.
De bones amistats, d’afecte, i de bones accions.
En el meu destí, veig un sender ple, d’encerts i també fracassos que els estic torejant al llarg de la meua vida.
Del que sí que estic segura és que sempre, recórrec els camins, intentat, no molestar hi ha ningú.
Amb la saviesa que em regala el temps, que jo avui aprecie molt.
He aconseguit ser una persona que no enveja hi ha ningú, i estic conforme amb el que tinc, estime la meua família els meus amics i encara que la vida m’haja donat algun cop més fort, sempre ho he sabut encaixar i viure la vida sense canviar l’essència que estic aprenent amb els anys.
Sempre procuraré anar deixant les meues güelles i anar marcant els meus passos per aquells camins que encara em queden per transitar.》@.@.@.

POEMA.

POEMA

《Algun dia trobaré eixa melodia especial, que busque tota la vida, i així la podré guardar amb la meua ànima, i cada clarejar del dia podré acompanyar-me de la música que ma grada, abans de convertir-la amb pensaments.
Algun dia, estaré entre, boniques palomes de colors, i podré volar amb elles, amb les seues ales al vent per poder demostrar al món, que la distància pot acostar-se, quan superem la força de la ment.
Un dia, podré cridar amb força, i ressonarà en l’univers, i podré celebrar amb alegria l’absència de guerres i sofriments. Algun dia, Sa ajuntaran la intel·ligència, i l’esperança, que són la clau per a poder tancar en forçà les portes, de l’enveja, la fam, i de les desigualtats en aquest món》@.@.@.

SENSE PRESSA, NI PAUSA
《 Sense pressa, amb la meua ànima “Hui m’he alçat sense pressa,
i m’he despertat TRANQUIL·LA,
com qui escolta al vent
sense córrer, i simplement sap que está.
He observat la meua vida en silenci, com qui mira un vell retrat, i he vist camins que encara estan esperant el meu pas ferm i el meu tracte ,rialles per deixar anar, abraçades que encara no he donat, queden somnis per sembrar en racons no trepitjats. Ballar amb la brisa del mar.
També vull mirar al sol, i estimar sense por, i sobre tot caminat per carrers nous amb il·lusió i esperança.
Vull escriure tot allò que sent el meu cor, dir allò que mai vaig dir, perdonar amb l’ànima abans que el temps em diga “FINS ACÍ AS ARRIBAT”.
Encara és prompte—em dic somrient—,
la vida encara guarda sorpreses per a mi
i jo, amb pas tranquil,
camine cap a elles. Amb esperança ,però sense pressa.》@.@.@.

EL MÓN NECESSITA CURA
Mai haguera pensat que a poc a poc començara a trobar tants defectes a la vida, perquè cada dia que passa els veig més grans i més difícil per poder curar-los del tot.
Fa un temps que estic pensant que la vida ja no m’atrau ni m’interessa tant com abans.
He viscut i experimentat moltes coses.
Enveges, odis, racisme en aquest temps que vivim actual, tinc ratos que estic farta!, veig moltes coses que no m’agraden ni les comprenc.
Veig criatures realment diferents del meu pensar en aquesta vida.
Tot em sembla fals, tot és reemplaçable.

Alguns es riuen dels altres sense mirar-se abans a si mateixos.
No ja respecte ni temor de cap classe.
Tampoc hi ha respecte gairebé per quasi res ni menys per les persones grans.
Només els diners sembla ser el més important.
Les notícies ens mostren sobre guerres, on moren xiquets i grans de fam, on nia’n robatoris, i enganys cada dia. I tot el que està passant al món, em fa pensar molt, pense que podria deixar aquest món, i aquesta època que no l’entenc ni suporte i pense que si me n’anara ara, no em sentiria trista per deixar aquest món tan malalt amb les seuves bogeries.

SÍ POGUERA SER INVISIBLE
《 Si fora invisible, no seria per amargar-me sinó per poder veure el món amb la seua realitat, que tantes voltes amaguem.
Estaria amb cada lloc on la brisa es poguera veure ivorià el moviment dels cabells en caminar.
Ma agradaria ser el silenci i poder abraçar-lo sense poder veureu ningú.
Seria la rosada de les nits que dorm a la finestra i que ningú eu veu.
Seria aquella cançó que mai ningú ha pogut cantar a l’orella d’una persona gran.
També m’agradaria estar ai mix de la multitud, i enter arme de tot allò que li preocupa a la gent.
Si el món no em pogués veure, potser m’atreviria a estimar sense por de veure aquelles mirades, sense haver de dissimular.
Parlaria amb gestos suaus, com el sol que acaricia sense tocar, seria la llum aquella que ens enlluerna, però no molesta als ulls.
Podria ser com el vent que ningú pot veure, però viuria la meua vida sense crítiques de ningú,
Entraria on voldria i podria tindré, tot allò que poguera fer feliç la meua vida.》@.@.@.

LA NATURA
《 El vent amb el seu ball va movent les fulles de les flors que van contant els secrets al vent , i van convertirlos en pinzellades de colors que van pintant el cel de poemes.
Mentre una pluja, suau comença a caure lentament i va
acariciant la terra que comença a despertar a la vida que estaba dormida.
Al cap d’una estona comença l’eixida del sol, és com un petó de foc, que va calfant la terra evaporant les llàgrimes que quedaven de la pluja.
Tots Junts formen una simfonia d’elements que van teixint la dansa de la VIDA i ens fan fruir d’aquest bonic espectacle etern que ens convida a gaudir de l’encant de les plantes i les flors que ens mostra la. NATURA.》@.@.@.

UNA MARE
《 Jo també pense que les mares no se’n van d’aquest món mai, no poden.
Perquè sempre ens queda alguna cosa en els seus fills, “nosaltres”, jo per exemple. Porte els seus ulls, la seua boca, i les seues ocurrències.
I cada vegada que em mire amb el mirall la continue veient a ella i sé que viu al meu cos la meua pell i els meus ossos.
Quan parle amb les meues amigues, diuen que cada dia em semble més a la meua mare, en moltes coses, i cada vegada em semble més, ja no tinc dubtes, les mares no se’n van ni S’amaguen, es queden aquí amb nosaltres per continuar ajudant-nos.
Les mares no se’n van mai, es queden també en els miralls, per veure com els fills, les continuen BUSCANT en aquell vell, però net i fort cristall on sempre sortirà reflectida aquella expressió o aquell SOMRIURE que ens recorda la cara de la nostra mare, recordant que un dia ens va acollir als seus braços quan vam néixer i mai més ens han soltat d’aquelles mans tan NOBLES.》@.@.@.