《Es pot, però no sempre es vol. Es vol, i no totes les vegades es pot.
Però quan es pot i es vol, llavors tot canvia, canvia asta el món.
Ca persona, té una història, un secret, una il·lusió.
Cada dia porta, una esperança, una nova oportunitat de vida, i un dia per estrenar.
Cada hora que passem, és un regal, una oportunitat de vida, en aquest complicat món, segura ment, naixem, d’un desix, dels nostres pares.
Jo també i vull, pels demés, que tinguen molta salut, treball i molt bons ànims.
Si fos així, per atots, no ens faltaria. L’alegria ni ganes de viure a ningú,
Seria molt bonic poder Tindre, tor allò que busquem.
Que tot el que férem, sortirà bé.i no eixiren mai. Problemes, de cap classe.
No el consideres mai superior a ningú. Però sàpigues que tampoc eres diferent de cap altra persona.
És molt bonic, quan, a través d’una mira l’ànima pot mostrar tots el seu sentiment, des de l’alegria més contagiosa, fins a la més profunda tristesa, i és que els ulls, sempre seran, i són el mirall de l’ànima 》

《 Els tems, posa noms a les coses, el nostre EGO, les veu, abans que tu i les pot distorsionar.
El, EGO quan és alt pot fer-te molt de mal.
El, EGO sap, té molts anys, no té por a res.
Els tems ens canvia algunes coses, que siguen sempre per bé
El cor, del teu EGO, és alt, no el deixa, conéixer-te a tu mateix.
El, EGO, es fa vell, perquè depén, de la teua memòria, que renova, i naix cada dia.
EL nostre EGO esgota, a les persones, per luxar, en la seua pròpia contra.
El teu EGO sempre va per dalt, per què es té, en molta estima,
Ell no dorm, ni descansa, si està cansat o avorrit, no pot deixar de buscar, no para ni un segon,
Podem identificar que tipus d’EGO és el nostre, i que és el que predomina en nosaltres.
Quan revol EGO, pot canviar la realitat.
Va de lloc en lloc, perquè sempre, troba coses per fer i guardar-se.
Pot quedar, per sempre, i gaudir, del mateix cavall,
la mateixa flor, o la mateixa, estrella i no, passa, res.
El nostre EGO sa nat formant d’allò que fem, i revivim, al llarg de la nostra vida. Està tan entregat a nosaltres, que va canviant, perquè es renova, constantment.
Hem de fugir d’ell com sifó la pest.》@.@.@.

《Penseu ABANS
no esperes res de ningú, esperar, sempre el farà patir.
Els problemes no són eterns, algun dia veuràs, que sempre tenen solució.
L’únic que no té solució, ni es resol, és la mort.
La vida és curta, per això, estima, sigues favorable i procura fer feliços, sempre que pugues.
Viu intensament i recorda. Abans de parlar. Escolta!
Abans d’escriure. Pensa.
Abans de criticar. Examina’t. Abans d’ofendre. Escolta el que sent el cor.
Abans de pregar. Perdona!
Abans de gastar. Guanya i guardà!
Abans de rendir-te. Intenteu, totes les vegades que fase falta

ABANS DE MORIR. VIU COM CAL》

《 28 juliol 2014 … Un dia inoblidable per a la meua vida…. !!

Vach ingressar en l’hospital, SANT FRANCESC DE BORJA DE GANDIA.

Van ser dies molt preocupants, per a mi, en els quals la incertesa i la desesperació, ens van fer patir.

L’esperança era l’únic que em sostenia…

La tristesa s’apodera de mi, però gràcies a la doctora, M. José, infermeres, i personal sanitari, que amb el seu afecte, amor i atenció em feien sentir forta i en ànims …

… El millor metge Agustí Mogort.. !!

Arribà el 2 d’agost, encara estava ingressa … LA MARE DELS ÀNGELS ….. el meu sant.i encara en l’hospital.

Conservava el ram de flors, que alguns amics em portaren el dia del meu sant…

En hores començaren, a despertar amb força, WASAPS, EMAILS, CORREUS, I TRUCADES DE TELÈFON.

Sense poder-ho remeiar, els meus ulls plens de llàgrimes. Mullant tot al meu pas… Mai havia plorat tant, ni en tants motius.!

Ni mai donaré prou gràcies., a la meua família, amics, amistats, i sanitaris, que es bolcaren en mi.

Ja he assimilat el que tinc.

Ém vaig acostumar a les punxades, que tant de pànic les tenia, però a tot ha pasat ….

Ara, hé començat, una nova etapa de la meua vida, ja que la vida, són etapes, unes vegades són bones i altres són dolentes…..

Gràcies de nou, a tots, que amb el seu afecte i atencions, em van ajudar tant,en aquells moments tan difícils per a mi.

Després dels tractaments. Analítiques.

Transfusions. Proves. Sense parar, em digueren el que tenia.

Quasi 5 anys després sóc, una altra. En moltes ganes de viure. En il·lusions noves. He despertat, en fer coses que mà agradaven, però que mai àvia pogut fer.

Però ja que Facebook. Ma tret aquest tema.

Done les gràcies, a tots els que mà animareu. En especial als meus fills, nores, i familiars.

Nia que alsarse, lluitar sempre, no importa el lluny que estiga la meta, es trauen forces fins, l’ànima, i ací estic. Fent coses que omplin i ma ajuden a caminar feliç n’està vida》@.@.@.

《Som, un instant. Un moment.
Som, éssers insignificants. Un punt, en l’univers. Només una partícula, xicoteta i ridícula. Un granet de sorra en el mar.
Ni som eterns, ni tan grans, com pensem, I creiem ser. Gegants. i els reis de la Terra.
Som capritxosos i pedants. Que per ser exuberants. No entenem, que, al final arriba, la vida i acaba abans, molt abans del nostre compte.
El que som, és el que som, un grapat gran, d’infeliços, arrossegant, el cosmos, com torba de cucs. Pretenem ser sincers, i mentim, moltes vegades. Per salvar mos, com siga.
Som, un sospir en la tempesta.
Una gota

irrellevant que es perd en la mar.
Som, sols. El que som, el més frívol que ha donat la natura.》@.@.@.

《Demà, demà, Si li contaré, a la meua vida, el què em passa.
Demà el sol eixiran un, altre dia, i faré un altre intent, per Pesaro bé.
Però avui, ara mateix vull dormir.
Moltes vegades passa, que en, la maduresa de la vida, arribes a aconseguir, el que mai esperaves,
Y sempre arriba en eixa, l’etapa on ja no tens aquella joventut radiant.
A vegades si tens salut, i encara el veus bé, no estàs, tan malament, bé podríem dir, doncs encara podem estar satisfetes.
L’edat, a vegades fa creure, que encara es pot sembrar i collir d’alguna manera. Alguna il·lusió.
Però, sempre hi ha un però, als teus pensaments, que sols, es fa present la por, sí. I tens por, algunes coses, que s’incrementa, la inseguretat, o pitjor encara, no s’accepta que la bellesa no està a l’exterior, sinó l’interior, moltes vegades, les pors van acompanyant dels anys.
Que a vegades es neguen a tornar a viure, a tornar, a estimar, però, el pitjor de tot, l’apunyala és quan reneix la inquietant i l’aventura del Guna il·lusió, què no es pot controlar.
És quant el cor vol a obrir-se, als somriure que dóna llum a la cara, encara que l’abella ja no és la reina d’aquells tems que hi ha passat. Senzillament, perquè en l’etapa de la maduresa, els pensaments també han canviat.
És qüestió de fer un canvi notable. Ja no es tenen, 45 anys, no pots conduir, Perquè no tens, els re feixos d’abans.
Millor guarda els sentiments, i posa els peus ben ferms sobre la terra.
Grava de memòria el teu amor veritable, que tin queres en la teua joventut, què t’estimara, per la teua essència, et cuidara i el vetllarà sempre per tu mateix, fins al final.
Perquè l’única i meravellosa maduresa, és la que es conserva en els anys.
Perquè aquella nena malcria, que portes dins, i la meua silueta de senyora d’unes quantes dècades. És la meua veritable realitat, perquè, sóc perfectament imperfecta, senzillament sóc una DONA que ha viscut》@.@.@.

《Mai ta repetisques de cap día de la teua vida, tots són meravellosos.
Un bon dia, et dóna felicitat, entre altres coses.
Els mals dies et donen experiència, i saviesa.
Tots dos són essencials per a la vida. Perquè la vida té això, una de cal i altra d’arena i així anem construint.
La felicitat et manté content i dolç, però sempre dura POC .
Els intents et mantenen Fort. i fan que tasses constant ment.
Les penes et mantenen Humà, i l’ésser humà a vegades també el dóna felicitat
Les caigudes ens mantenen humilis i ser humil és bo per moltes coses de la nostra vida.
Però només el més poderós ens pot mantenir VIU el tems que vulga.》

《Tenia 17 anys, quan se n’anaren per sempre els meus pares. Hera quan més falta em féien, em deixaren, en tres mesos de diferència.

La vostra partida va ser molt rapida, mai em pensava el que, m’esperava, vaig poder gaudir de la vostra companya molt pocs anys.

Tinc records tris de aquells dies,Vos cridava mil voltes, i no tenia resposta, passava, els dies plorant, vos parlava mil vegades, pensant que per algun lloc ma ajudaríeu. Sempre vos he portat en el record del meu cor i la meua anima.
S’adormiren i no varen poder moure’s mes.
No sabíeu. Que ens deixàveu per sempre, que us n’anàreu, per no tornar mai més.
Em baix quedar en molta tristesa i fent-me molta falta.
Amb tants i tants records, impossibles d’esborrar, amb petons i abraçades
Que no oblidat mai.
Avui recorde les vostres imàtgens, en la meua ment, que mai san pogut esborrar. Si no que ha deixat arrel, en els meus fills i néts. Que mai poguéreu conéixer!
No hi haurà cap poder que vos puga allunyar de mi.
Ni tampoc per als que vos volíem

SEMPRE VOS PORTAREM EN ELS NOSTRES CORTS

《Sí les hores de la meua vida estigueren contades.
Em regalaria un bonic regal veure l’alba asta el final.
Si les hores de la meua vida depengueren de les emocions que el meu cor ha sentit, confessaria que sempre has sigut la llum del meu sol. Deixaria la por enrere, i donaria pas als somriures. I brillaria com mai àuria brillat, mirant els teus ulls.
Si els meus últims dies, Porquera triar, tres desitjos, demanaria a la lluna que mà abrigués en la seua llum eterna, per portar-me l’esperança en una altra vida.
Li pregaria a les flors que no deixassen mai d’obrir els seus pètals, perquè quedaren impregnats en mi, l’olor de gessamí per sempre, i també d’aquells petons, de la gent que estime i que m’estimen, que sempre han omplit la meua memòria.
El meu últim desig seria, prendrem les mans, i sentint el meu cor, i quedar-me, fins que els meus ulls no tornarem més a veure el sol.》@.@.@.

《He tingut una infinitat d’històries, paraules i verbs per conjugar, passant hores, pensant, no és fàcil arribar a una inspiració, on les lletres, aconseguisquen la màgia que estic buscant.
Altres vegades, amb frases d’alguna nit freda, d’una matinada d’insomni, de moltíssima calor, com en aquests moments, també, de dies assolellats o en dies de ploguda, són elles les meues lletres, on puga algú, identificar-se en mi.
A mi, m’omple d’orgull aconseguir per mèrit propi afalacs, comentaris dels quals llegeixen els amics dels meus relats, a vegades, són bogeries, en moltes vivències reals, que també. Mafet plorar recordant-les, i ara m’enorgulleix una mica saber, què en algun moment, es converteix en el meu refugi, d’un nou dia.
Hi ha dies que les lletres, porten l’aroma d’un café, altres voltes estic és escrivint, tant entusiasmà que no tinc ni fam, i no sé, per on paren les meues idees, les meues lletres cobren vida en ser un crit, elles tenen, la meua veu i els meus sentiments.
Quant estan escrites en el meu ordinador, començat a tindre vida, i això em fa feliç i es queda gravat per a sempre.
Simplement, ni poetessa ni escriptora, només sóc un ésser normal, que tin el tems i les hores, en unes immenses ganes d’escriure allò que la meua ment em dicta, i a través, d’aquest món cibernètic arribar a una infinitat de gent en il·lusions i sense haver-li de treure-li els tems a ningú que no li agrade.
Escric, sumits que no san complit, de bogeries de joventut, a vegades coses gracioses, somnis que no he arribat mai a tindre i, i vosaltres potser heu tingut alguna volta.
El que tinc escrit té un nom, el meu. Les meues bogeries els meus sumits, les meues vivències, les meues fantasies tot té un nom i aquest és Àngela.》@.@.@.

BONES FESTES PER ATOTS