《 Eb el tems he compres que uns bons amics poden tornar-se, en grans desconeguts, vaig aprendre que quan les paraules fallen, la música parla. Que no importa, que ens sentim, tan forts, perquè sempre podem, en algun moment necessitar una gran abraçada, que les paraules que s’escriuen escrites es queden, que qui et vol, et farà plorar. Que no hi ha arma més poderosa que les paraules. També són les que més, gastem i falta ens fan. Vaig aprendre que els amics són molt importants en la vida. Que una bonica sonrrisa té el poder, de canviar moltes coses. Que enamorarse és una bogeria molt bonica. Que si vols alguna cosa, has d’aixecar-te i anar per ella.
Després d’això, i sobretot he deprés. Que a la vida, no es tracta de ser sempre perfecte, sinó de ser feliços. i si pots fer, feliços als altres, tu encara, seràs mes 》@.@.@.

《 M’agradaria poder connectar, les teues, mans, i les meues, amb els nostres cors i poder, sentir cada colp, i cada sospir, al costat, d’ells, i així deixaríem que conversen, ells dos.
Que el meu cor, i el teu, pogueren estar un sol moment assoles sense nosaltres. I així poder dir-se, alguna coseta, que ells soles poden saber entendre.
Així, podríem estar segurs, què palpitarien junts, i al mateix ritme, pel teu cor, i el meu…
Seria molt bonic, notar que els nostres cors palpiten els dos a hora, i en el mateix moment…
M’agradaria connectar, ara mateix, per poder saber si, els nostres cors, san compromés, en les mans, teues, i meues, amb el teu pit, i el meu, perquè els nostres cors, san fet una promesa.
Tenen. Uns palpits pendents 》@.@.@.

《 El cor, és tan xicotet, I tan gran, a lora, que pot guardar moltes coses i no arriba a notar-se, que està ple.
Però encara és més gran, el silenci de la nit, que ens abriga, i ens calma, per poder descansar, I en ell caben, tots els somiats que guardem cada dia i mai s’ompli.
Cada matí quan em desperte, per començar el dia, primer estic una mica adormida, comence, a despertar el meu pensament, però la meua energia és ta, encara dormint, no pot despertar, asta que arribe, un bon dejuni, per què necessita, molta energia, per poder, activar sé, i mamprendre el dia en força i alegria, encara que a vegades la cansera tarda una mica més ha. N’enarcen,
Però mai deixaré, allò que àvia de xat per fer, la nit anterior, per què a mi, està bonica tasca d’escriure, no em cansa, ni ma gota.,
Si algun dia estic en la ment i les mans adormides, o em fallen, em busque un bon café llarg, que em prenc cada dia de la setmana, per a poder començar. En força
Després d’un dia esgotador, una dutxà tíbia, hi ha, estic a punt altra volta per tornar a començar.
Mentre hi haurà vida sempre, hi haurà històries, relats, o vivències per contar
i quan no ni hi haurà, les buscaré, per poder és escriure tot allò que m’ompli i ens fa feliç la VIDA 》@.@.@.

Per què?, 《 portem a vegades la tristor, damunt dels muscles.
Vius pensant, amb la forma de ser, d’alguns humans.
Que et fan, sentir mal, veient coses, que mai a (veres) imaginat.
Mires la natura, i en cada fulla, veus vida i occeixen,
Sempre ja algú, sense cor, ni escrúpol, que l’estan destrossant día, a dia.
Veus plantes i arbres i penses, ¿quanta vida els quedarà?,
Algun dia pot ser, ens podem trobar, que al nostre,
voltant no queda res d’aquelles boniques montanes, en tant de verd. Estarà, tot sec sense vida, calcinat.
Calcinat si, per algunes, ments trastornades, que només fan, que provocar, foc a la natura eixes montanes tan verdes i plenes de vida, estàn per rebre, no perquè ens lleven.
Que amb de fer!!, deixar que la vida acabe i destruir mos a tots.
O que, entre tots ajudem al fet, que tornen a brotar, i que la natura, renasca a la nostra VIDA.
Som natura. I quasi no pensem, que seria de nosaltres sense ella.
Demanem entre tots, que paren aquests desastres,
Que els done consciència, aquesta gent que no pensa les coses, i no sa dona del mal que està fent.Al nostre sofrir, i estimat planeta.
Que de seguir així, és convertirem en un desert. En el qual no hi haurà persona humana, que puga viure en ell.
ELS QUE ENS ,AGRADEN, LES COSES BONIQUES, ENS PREGUNTEM, PERQUÈ, PERQUÈ ESTÀ PASSANT AIXÒ 》

《 Ja estem acomiadant mos de la calor i de l’estiu.
He pogut gaudir un any més, de la millor companya, en els esmorzars de la platja.
Eixos esmorzars dels dimarts tan divertits. Dels dinars en els restaurants. Deixes tertúlies inesperades. Deixos sopars en les ones. I tantes i tantes coses més. Que hem passat aquest, estiu, que ens ha passat, en una oblida i tanca d’ulls.
Em queda un dia, per poder gaudir de l’ambient que encara dóna el tems.
Quan, acaba l’estiu, un any més ens n’anem al poble i encara ens queda un tems per poder recordar eixes vivències que san pogut gaudir. En aquest calorós, d’estiu que amb passat. aquest agost..2019… Adéu amiges i amics, asta l’any que ve si D.Vol. Asta el pròxim estiu, com sempre.
Besets a totes i atots, aquest hivern, Recordaré eixos Cola Caos i Nesquik que mos fèiem…Tere. Pili. Pepa. Pepita. Rosa Argeleta.. Isabel. R. Neboda.. Maria., S. Rosa.. Àngela.. Júlia.

(SON) D’Alberic.. Alcúdia.. Carcaixent.. Valencià.. Madrid.. Torrent.. Alcúdia.. Tavernes.. Simat.
Tot acaba. Però els dies, les setmanes, i els mesos, continuen, el tems no es deté per res, ni per ningú. A vegades, som, nosaltres els que amb de parar. Per poder, pensar , meditar o simplement poder mirar el mar, que ens recorda i ens fa, veure el bonic que és la VIDA 》

《 Passàvem els estius en la (redona).
Tenim allí una casa feta al nostre gust. Els meus fills, DAVID I RAUL.De 21 i 15 anys.Ells venien en moto, i se n’anaven quant volien. Allà ens quedàvem Agustí i jo els dos a soles.

Jo des de la muntanya, mirava el mar i pensava, allí, no estaríem a soles, ni ens, avorriríem.
Com el pensament, no para mai de pensar. Un dia, baix comentar, a la meua amiga Amarin Selva.

Em va dir, perquè no aneu a mirar un local que es venia, per a negoci, que podríeu mirar i obrir una tenda de banyadors vestits i biquinis, em va fer pensar, i desperta la il·lusió. Per fer alguna cosa i al mateix tems estar vivint en la platja

Lúdic al meu home, i allà que anàrem, a veure el local. Ens va agradar i com hi havia moltes ganes, prompte farem el tracte.
Sobri la tenda de biquinis i vestits, 1989, la portava el meu fill major David, i les núvies MAITE I DOLORES , ens ajudaven. Molt
Foren 11 anys, molt bons. En tems per gaudir del mar, i algun comboi que altre també féiem.
Uns, anys després, els meus fills. Començaren, en els negocis. Que per al seu treball i constància. Estan brillant en aquests moments, en llum pròpia. Després de 18 anys. San convertit en uns, grans empresaris i nosaltres, mentre estem gaudint, deixes vacances, llargues que tant mos mereixem després de jubilar mos》@.@.@.

《 Torcant la pols d’una llibreria, he vist, una joia dels meus pares, que feia tems que no ma donava d’ella, a pesar del gran kees, quan la vist, ha tornat a la meua memòria, el que, la meua mare, encortava sobre aquest llibre.
Serien per als anys 1945.
En la majoria de cases dels pobles, no tenien ni un modest aparat de ràdio els hiverns. Eren llacs i trist, els meus pares passaven les nits de fred, a vora del fumeral, ple de foc. Que Hera l’allar, de les cases on més calor i llum feia a les persones, que ali habitaven.
Per sort, llenya no ens faltava.
Hera costum en casa dels meus pares. Després de sopar. Reunir-se algunes veïnes, per vetlar una estoneta.
Acudia. Rogelia la Maura. Carmen la Morena. Rosa. Maria.i la meua mare, com feien cada nit. Treia el llibre, que pesava molt.
Encara està quasi nou.
La meua mare com cada nit. L’obria. On tenia el senal de la nit anterior, començava a llegir. Al cap de poquets minuts, ja estaven totes plorant.i ma mare quasi sense poder llegir, perquè els ulls ploraven banyant les planes d’aquell llibre que. Hera com una relíquia.
Quan arribaven al final del capítol, que tocava llegir, com cada nit. Els ulls, ja estaven ben vermells i escaldats, de torcar-se en el mocador ja mullat. Se n’anaven cap a casa esperant en il·lusió, que vinguera la pròxima nit per, escoltant un altre capítol…De. (TEULADINS SENSE NIU) Així es titula i ací el tinc, molt ben conservat. Perquè, és una jota, dels meus PARES. Que tant, E’ls VOLÍEM I ES VOLEM . MAI ELS OBLIDARÉM》@.@.@.

《 Cada escú de mosaltres som unics i exclusus, mai es repetirà.
Tenim una mescla única, de ras gos, de caràcter, i personalitat. Som únics, cada és cu en la nostra constel·lació familiar, i particular, naixen, en moment específic de la història i en un entorn, natural i. Únic.
Som singulars i, ens dóna, i té una gran importància, en les nostres vides. Sols nosaltres podem portar al cab, totes les nostres tasques, úniques, QUE ENS PROPOSEM EN LA VIDA.
Ningú les pot fer igual com tu. Per eixe motiu, no vulgues sembrar a ningú, ni esperes que en, Nasquen ni que Siquem com tu, això és impossible. Som com som, i acabarem igual con, hem Sigut, S’EMPRE 》

《Alguna vega, as tingut ganes de donar una abrasada, i no as pogut, per estar soles en eixos moments, no tens més reme que abrase’t tu mateix.
Una abraçada, enriqueix al qui el rep, sense empobrir per a res als qui la done.
Pot durar un instant, o el que vulgues, però el seu record, de vegades pot durar, tota una Vida, i asta fer-se etern.
Ningú és massa ric per prescindir-ne, D’ella
Ningú és massa pobre per no poder-la donar,
Dóna felicitat al que la rep, i entusiasma al que la dona, agrada si estàs a la feina.
És el símbol de l’amistat.
Una abraçada, dóna repòs al cansat.
Anim el que està una mica deprimits.
No es pot comprar, ni prestar, ni robar, doncs és una cosa que no té valor, fins al moment, en què tropesses amb algú, que no sap donar una bona abrasada, sigueu generós, i doneu-li la tu, o vosaltres.
Perquè ningú té tanta necessitat d’una abraçada com el que no sap, com donar-la a les altres persones 》@.@.@ .