《 Arriben les vesprades de pluja, i vénen els records, d’aquells dies d’hivern, i pense, en els tems que fa que ten anares, amiga JOANA, en un sospir, ens deixares per sempre, no teníem ganes ni tu, ni jo, de deixar atots els que volem per ha sempre, però el destí és el que decideix,en tot, i no podem fer res. i ell va decidir, que tu ten anares abans que jo.
Torna, el fred d’hivern, i tornen els records, dibuixant en la meua ment, la teua presència, I el teu bonic somriure, recorde quan estàvem juntes. Ui em queden records plens de tendresa. No hi haurà música per escoltar en aquesta vesprada, ni anècdotes de joventut per recordar, però hui, només hi ha, aire, núvols i alguna gota. Estic pensant si estaràs en el teu univers, en alegria, o soles en la teua soledat, fent per ajudar-me, a estar tranquil·la i ser feliç, pensant en aquells, records de la nostra joventut. Com no recordar, aquelles vesprades humides de fred, quan juntes, passejàvem per la font gran en els nuvis, veient com venia la nit, com s’ocultava el sol, ui són pena i dolor. Recordant com eres tu. Amiga JOANA, I pensant, com estic jo》
《 Les coses passen per algo,
Quan menys (teu) (esperes) passen les coses. A voltes són bones i altres mots dolentes. Però en tot cas són les coses que vénen sense esperar-se. També pot ser, alguna cosa bona. Serà, el que ha, de ser, és el teu destí. Bonic, llaç, o curt, és el viatge, de la teua vida.
Per, bé, o per a mal, Vénen d’un, en un, o de dos, en dos, sempre, serà un aprenentatge mentre estem, en aquest món. Hem de saber que per algo passen les coses, a vegades ens costa molt acceptar que allò no és el que esperàvem.
Hem de pensar en les papallones. Tan boniques tan sensibles.i tan fràgils a lora. Sabem, que va ser, oruga, abans que papallona, abans de poder volar.
Està agonia que a vegades ens crema, i que ens desvela hui. Demà pot ser l’estrella que més brillarà en el nostre cel. Per algo , passen les coses.
Quan ten recordes, dels teus vells patiments. Veuràs com de forma especial, es poden convertir en un bonic jardí de flors. Aquelles de major encant. Aquelles d’aspecte més tendre i colorit. Són les que vares regar en el teu plor, en les teues llàgrimes. Quan va ser tan cru aquell hivern, i de manera Tan dura. Sempre, poden transformar, en roses, les espines d’aquells moments. Quan la pau i l’alegria van en tú, si el pesar testà destrossant. D consevol manera,
Les coses sempre passen per algo.
No tingués por, espera-les, que elles sempre vindran.
《Estimat amb els teus defectes, amb la teua bogeria, amb els teus errors i les teues pors.
Estimat amb els teus fracassos i cicatrius, amb la teua felicitat a ratos i momens, i en els teus “estúpids anhels”.
Estimat , com si fores a durar tota la vida, com si viure, i estimant-te, fos el teu pecat més favorit.
Estimat prou, fins que notes, que no és mai massa, és com res, tot ell es meravellós, que el fa que el sentes bé, i que sigues tu lo millor que tens.
Estimat , perquè al cap hi ha la fi, estimar-se a si mateix dura per sempre, és el amor, que mai el defraudara, perquè, nia’n amors, que només dura el que duren》