《Què lamentes COR, estàs esperant sentir els crits del silenci ?
Els moments passen, els anhels se’n van i es queden sotmesos al cant del desconsol i l’esperança. Les idees de vida, van perdent-se per la pesarosa càrrega del que no entén l’amor sense desamor. Serà que ha de ser així, passar pel desaire i el desconsol abans d’arribar a la glòria i els èxtasis i com ser i poder fer feliç als altres. La nostra existència sol moure’s entre el voler i no poder, o el no vull encara que puc.
NO COR, n’hi ha prou de laments i desbarats, la vida és nostra, com són de nosaltres les decisions ja preses.i també les conseqüències Què lamentes COR, la resposta és resss, perquè tot està aconseguit, tens tot el que tens, només has d’apreciar a sentir-ho. I saber tot allò que puga fer que sigues feliç. En aquesta meravellosa de vegades complicada VIDA》
《M’agrada aquella gent que és bonica de cor, valenta d’esperit la que somia . M’encanta la gent amable, la senzilla, la real . La humil i l’educa, l’expressiva la sincera. La gent que va directa al cor. Que encara que vaixa per les rames, va segura i directa, és la que prem el gatell sense por i no sap ni disparar.
Aquella que sap dir-te amb tan sols una mirà, que la vida no et mossega, si no li volteges la cara tu abans. Aquella gent que va aprendre a riure mentre per dins plora a riallades, Aquesta gent que sap com donar-te un bon consell . Aquesta gent és preciosa, és valenta i somiadora, té el cor ple d’or per repartir, si algú li falta. Aquesta gent és la gent, que volem tindre prop, la que il·lumina i millora l’existència. Aquesta gent és la que ens agrada, gent que t’atrapa i t’enamora per A SEMPRE 》@.@.@.
《Aquest conte comença en un poble, de la VALLDIGNA , menut, rodat de montanes. Com en mots pobles. Els professors de l’escola, solien. Comentar els problemes que tenien els xiquets en les classes. Tots els professors pensaren el mateix d’aquest problema. Que els chiquets no estudiaven, no tenien respecte, que anaven tard a les classes i deien mentides. En eixe moment una mestra que li deien “Joana” va dir. Voleu que provem la idea que acabe de pensar. Els seus companys es posaren prompte de cort.!!, De provar no costa res!! Hem de dir, que darrere les muntanyes ja un tresor amagat i que eixe tresor és de tots. Que és mot difícil el fet de poder arribar a ell, però si feu el que vols diguem serà de vosaltres.
Els chiquets i chiquetes havien de ser puntuals. Estudiar cada dia. Fer els deures. No dir mentides, portar-se bé en els pares, iaios.i anar a l’escola cada dia i saber-se els llisons. Els chiquets eu comentaren en casa en els pares. Quan els pares començaren a veure els Canvis. I la il·lusió que tenien els chiquets des que sabien que el tresor amagat en la muntanya era de tots. Els Chiquets Canviaren en tot.
En passar uns dies, els pares digueren. ¿Perquè no anem nosaltres a buscar eixa tesor?, pensant que eu sabrien repartir millor que els chiquets. Es posaren ensequida tots d’acord, però començaren a discutir la gent major. Així es vivia en aquell poble en l’elusió, d’eixe tresor que sabien els mestres on estava. Els pares no paraven, insistint, a disputant, i debatent, per saber on estaria eixe tresor.
Cada vegada amb més, ganes de saber on estaria. Un deia: “Ha de ser aquí”. Un altre: “Allà”. L’altre déu ser mentida? I no paraven de discutir. Però els mestres digueren als chiquets que algun dia seria dels si sequien així. Perquè el tresor és per atots.I en cas contrari, aniria afonense a poc a poc profundament en la terra, i no seria mai per a ningú del poble. Així vivia aquell poble, en la il·lusió de poder tindre eixe tresor. Passaren els anys i aquells chiquets és convertir en chics i chiques que començaven anar a la universitat.i començaren a comprendre que volia dir D.”Joana“ aquella mestra que els va dir, el del tresor darrere de la muntanya.i que Hera per a tots.I en eixos moments comprengueren que el tresor el portaven ells en l’educació que havien rebut d’aquells mestres que saberen inculcar-los quan foren menuts perquè estudiaren. Perquè els pares no foren capaç de comprendre, però el xiquets SÍ. Acabaren, set. Meixes adbogats. Dentistes. Músics. Perits. Etz. Però sobretot comprendre com ser unes bones persones》@.@.@.
《Un dia qualsevol, un de tants joves, que estan passant misèries lluny del seu poble, treballant en qualsevol lloc, sense la seua família. Un d’ells, tornava a casa en la il·lusió de tornar a veure els seus estimats pares i el seu, volgut AMOR. Eixe jove, en una nit de ràfegues de vent i pluja, tornava al seu poble, en moltes ganes d’arribar a casa, molt entrar la nit, s’escolta un xiulet, lluny. El tren està fent el seu últim recorregut. El xic venia amb passos lents. Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Avien molt pocs passatgers al tren. Ell va entrar al vagó. La seua mirada perduda, i cansà, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on poder-se asseure.
Xiulà el tren, es posà en marxa de nou, en aquest día tan tomentós i desagradable. Després d’unes quantes hores, una veu digué: última estació. I va tornar a dir, última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Al trobar i veure el jove, es va acostar a ell. El jove sospirà de forma tranquil·la, perquè Hera el seu últim sospire i alé, i va exclamar, sense poder ni obrir els ulls “Perdona però no he pogut arribar abans, a veure’t amor” Recordant en eixos moments, als seus pares i al seu volgut AMOR. Estava quasi en casa, ja és distíquia les cases del seu poble SIMAT. Pensava en el seu AMOR, quan la veia arribar hi ha eixos balls en la font gran, i tots eixos moments de festa, que encara es quedava per viure.
Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible que els seus somnis es pogueren complir, que mai, es podrien realitzar. Aquelles promeses que s’havien fet els dos, i que mai es complirien, per què mai podrien tornar a veure’s, encara que fos per última volta, en el seu volgut amor de joventut 》@.@.@.
《Abans en els pobles s’aprofitava tot, no es malgastava res del poc que tenien aleshores. No tenien nevera a les cases, però feien servir els pous de l’aigua, com neveres i així poder conservar tots els aliments. Els residus de les fruites i verdures, se’ls donaven a menjar als animals de corral.((Solien tenir en GAIREBÉ TOTES LES CASES)) El menjar que de vegades sobrava la donaven als animals de companyia. Quan es feien les matances dels animals de corral, S’aprofitava tot … Les pells de conill, i les plomes de les aus, per fer (truqués)… 3 pells de conill … Ja seques … Et donaven un paquet de llumins …. També es canviaven les robes velles … O siga els … (DRAPS) … 3 Kos. De draps … Et donaven un got … O un càntir petit … El senyor drapaire … Com li deien … Passava cada setmana, pels carrers del poble veure les faltes que tenien els veïns … Portava un carro ple de trastos … La llana de les ovelles … S’aprofitava per a fer vànoves i matalassos. Per dormir … Les plomes petites de les aus.es gastaven per fer almohades coixins. Es confeccionaven els vestits a mida …… doncs avien modistes que anaven per les cases cosint, en totes havia màquina de cosir, també hi havia SASTRES …. que confeccionaven els vestits dels homes solia ser. PER A LES GRANS OCASIONS També hi havia … Llanderes.. I paraigüers … Que arreglaven els paraigües, quan es trencaven! Quan pense en aquesta forma de vida dels meus avis i dels meus pares, em pose les mans al cap ….. i pense que tindríem que donant les gràcies a cada moment del dia.I saber apreciar tot el que tenim ara…. Però sobretot hauríem de pensar en com seguir conservant aquest benestar que tenim 》@.@.@.
《Carrer del sol n.1 allí vaig nàixer un 23 de matx, no importa de quin any. En una casa d’aquella època, cases pintades en calç blanca com el sol, en què el guarda pols, de les cases solien pintar de gris. En els mesos d’estiu, els dies en què el sol des del cel mirava i llepava amb la llengua el blanc i gris de les façanes, en eixes teulades de teules vermelloses i arquejades, en els hiverns en eixes rosades blanques de matinades que veiés quant t’alçaves i ta soma vers per al finestró, quant ens despertaven les mares per anar a l’escola, en aquell fred que feia als matins d’hiverns, ja teníem preparats, uns pots de llanda, plens de brases que ens posaven les mares abans d’eixir de casa, jo esperara va a la meua amiga Gloria, en les orelles i les mans gelades.no teníem guant per calfar-les.
Teníem una cartera en què sempre portava un quadern petit, una llibreta, en què dibuixàvem llegirem i eu feia quasi tot.
Avui enyore el meu carrer del sol, ample i solejat. En el riu vaca per davant Hera el primer que veia quan mallava de dormir i la muntanya del toro. Que envolta el poble de Simat. Amb eixes cases, de les portes de fusta tosca i esquerdades. En panís i claus grans i rovellades Enyore aquells anys i sent la nostàlgia, furgant en els records de la meua perduda infància. En què la gent era noblement propera, que els sobrava tot; sense tenir gairebé res》@.@.@.
《 Podríem viure sense internet? Crec que no podríem. No ens podríem connectar, ni ens podríem comunicar per tot el món. Ni podríem consultar ni fer res del que podem fer ara. Sabem que internet, és immens. Com és, el silenci, el dolor, o el mal. És somnàmbul, però no té por a estar en cap lloc, perquè on va és per quedar-se per SEMPRE.
No para ni de nit, ni de dia, sempre està despert, a totes les hores; i qui el busca el te, tots saben on està quan el busquen, el trobem.
Note por al buit de les nits, perquè ell porta la llum, sempre està ple de tot.
És com un disc ratllat per les seues llàgrimes, acaba de plorar i ja està plorant altra volta.
Se n’empassa de l’alegria a la nostàlgia en un segon, té l’ànima com les roses tendres i delicades, a vegades és negre com la nit.
És capaç d’esborrar la lluna si et descuides. Diuen que és la, fada de moltes persones.i el dimoni per algunes altres, el busquen en les nits solitàries i tristes.
En ell, no ta boreixes mai.
Té el món als seus peus i braços.
Sap totes les respostes del que li preguntés.
El qui el busca el troba.I sempre, t’enamores, I el quedés enganxat d’ell per a sempre.
Mai he Sabut qui és però sempre el tinc en els meus sumits.i en les meues mans.
És com la bellesa la saviesa de l’art i la poesia.
Està, en tot, és INTERNET. Sense fins comercials ni lucratiu. Tots saben on està, però ningú sap, don ve i on va.
Els cibernètics quan el gasten, ja no el poden deixar, perquè ell, hi ha no ta solta 》
