《Somiava una jove en un jardí de roses i jas mi, Es reia i plorava gairebé al MATEIX temps. Sentia la pena que, li ocupava la Seua vida. No penses que és fàcil, li deia una veu. Ella pensava que la vida és molt difícil, però he d’aprendre com viure feliç. Aa bonica donzella li pregunta la veu ¿què em vas dir?
Que la vida no sempre és bonica, encara que visques entre jardins, en flors i jas mi i somies amb molta alegria. Ocupava la ment la donzella, sense desitjos ni penis. Aüssen, de tot. Sols busque un detall, que li deixen sentir que la vida és seua, que li pareix molt bonica i que jo alèxic la meua companya per a viure feliç. Somiava la donzella, deixa’m viure, que és la meua vida i jo alèxic com vull viure-la 》@.@.@

《En vaig vestir, de silenci, en el temps insegur, de les meues ànsies per tu, Em vaig pedre, en la teua mirada infinita, carregada de pluja, i desitjos, captivant, bais sota la tènue llum de la lluna. Es va despertar la meua ànima com un estel que estava adormit, rendint-se a la meua timidesa que apuntava, cautelosa. Eres com un desig, amb dolces paraules d’amor i foc. Despertant, la curiositat, a vegades amb, mor mulls que no entenia, Em quede amb ganes de saber més. Vaig somiar amb un petó, que va paralitzar el temps en un sospir reprimit. La nit es va fer dia, amb la llum dels teus ulls, el dia es va fer pluja, amb el frenesí dels meus, el temps es va paralitzar, i les ànsies, rondaven el llit, ple de sospirs.

Els meus somnis estaven Ancorats, només per a tu》@.@.@.