《 Estic aprenent a no agafar-me res seriosament ni personal, el que diguen altres persones de mi, és un reflex de la seua realitat, no de la meua, és un reflex del seu caràcter, no del meu, és un reflex de la seua forma de ser, i de la seua forma d’actuar, no de la meua. Per tant més enllà de les històries i les vides sense pena ni glòria, per altra gent sense honor ni suport, no, no mà afectarà … Però sempre guardaré i admiraré qui s’atreveix a escriure el seu millor pensament, i respectaré sempre qui viu amb les ales de l’ànima desplegades a vent, per saber poder viure la seua meravellosa i única, VIDA 》@.@.@.

《 Així es trobava un jove … Amb el cos com si fos un manicomi, sense espai per a una bogeria més, allunyat dels amics de la gent, ple d’incerteses. Però va arribar ella, i sense demanar-li-. Li va oferir un somriure i novament va començar a créixer en ell una, bonica dependència, aquell dia vam parlar de res, però sol la seua presència, li va fer sentir de tot. Els seus ulls que a més de contemplar-la fins a les seues pors, també em tenia un bonic somriuen, a mi em tremolava, fins a les cames.I així. Va començar a estimar-la, i en aquell instant va anar fixen-se en la seua persona per aturar-se més en poder conéixer i llavors ho va entendre, va comprendre que sempre hi haurà moltes persones amb qui estar, però amb qui poder viure i poder ser, només poques i d’u manera boja, es va quedar amb ella i, amb el pas dels dies, li va mostrar el seu amor, la seua passió, i també li va mostrar, la seua essència.I de tant de l’enamorament, ell va perdre asta la seua valentia 》@.@.@.

《 No és la ploma, ni la mà , ni el lapis el que plasma la bellesa dels versos no?

És, el cor que s’inventa paraules boniques, i profundes.

Un bon poeta ha de saber transportar la imaginació d’un altre artista, tramiten-li que puga crear ell mateix l’equivalent d’una poesia.

Quan surt del cor tot allò que estem pensant, és el millor que ens pot passar quan amen o estem es crivint

Passa una cosa que no es pot explicar, a vegades pot ser melancòlic, o alegre el que ens dicta el cor , i volem expressaro en lletres.

A vegades no sol ser el mar ni la lluna les estrelles, ni és el fet de mirar, sols sentir com és eixe moment simplement és sentir la bellesa, és sentir-la, vida, deixar-la entrar en el més profund de l’ànima, i el fet de saber com expressar des del més profund del nostre cor.i així saber allò que s’està sentint en eixe mateix moment 》@.@.@.

《 I una veu calida li va dir a l’orella.

¿Perquè plores si el que diu en el llibre és tot mentida?

I ell va contestar. Eusé. Però allò que jo estic sentint dins de mi és la veritat.

No importa l’ocupat que penses que estàs. Has de trobar el temps per a on siga, per a poder llegir
O pots voler entregar-te a una permanent ignorància sempre elegida per tu per a sempre? Si li donarem més valor a la família, al menjar, als bons amics a l’alegria, a la música. l’amistat, a caminar sense presses.I no tant a tot el material que anem atresorant duran tota la nostra vida. Segur que en aquest món seria. Tots més feliços 》

@.@.@.

《És el temps de la por. Tenim por per la dona, per la violència d’algun home.

Li tenim por algun home i a les dones que no tenen por de res.
Por al lladre i por a la policia.
Por de desar-nos la porta oberta sense tancar.
Tenim por al temps, sense rellotge ni control.
Por a estar en xiquets, i no avere videoconsolas.
Por a la nit sense pastilles per poder dormir.
I por als matins, per si no ens podem despertar.
Por al que diran i a vegades tenim por de dir.
Por de quedar-nos, sense els que estimem.
Por a la soledat, i por a la multitud.
Por al que diran.
Por per al que pot vindre.
Por per al que pot passar-nos.
Por per al que pot vindrà sense esperar
Por pel que està passat.
Por, per desaparéixer i morir
I el pitjor de tot és que també tenim por de viure. i no sabem aprendre 》@.@.@.

《 Vos convide a realitzar el viatge en el tren, de la vida Descobriràs, alguna cosa de realitat, i alguna cosa de fantasia.
Veurem llocs fabulosos i sagrats, on el resguarde del teu bitllet és la teua vida. Veniu i Puixeu tots en aquest meravellós viatge, de la vida.
Viatjarem tots entre els núvols, així podré contar les estrelles, que en el seu brilló ens beneeixen cada nit.Visitarem les constel·lacions, i podrem volar entre cometes, i sempre viatjar en primera classe, tots junts, sense cap meta.

Ens adonarem en les nits de lluna plena, viatjarem en eixes boniques platges desertes d’arena blanca. Així, en poc equipare!!.. Perquè els nostres cossos puguen ballar agulles, al compàs de les ones, allí on les nostres rialles competiran en la brisa del mar, per a poder armar alguna festa.

Pugem tots junts al tren de la vida, i fem aquest recorregut en aquest viatge únic i especial, que ens brinda la vida. Viatgem per aquests camps sembrats, percebent l’aroma de les flors i el dolç cantar dels ocells. Mengem dels abundants fruits, que ens ofereixen les terres pròdigues i generoses, del nostre nou món. Conreem més l’amor a la vida. Per al record, de totes aquelles vides que ens va robar aquesta maleïda pandèmia. Si sembrem, podrem recollir algun dia, el fruit, d’una bonica collita》

@. @. @.

《 Ma absente per tres dies, no tinc més temps.
En aquest temps vull curar en silenci, les ferides que em causa la situació, que estic vivint.
El coronavirus, ens ha robat les abraçades i petons dels quals molt estime jo.
En aquests dies trencaré la barrera, que va parar el meu passar, per poder ser fort, i arribar sense fracàs.
Deixaré de ser la dona que el confinament ha canviat, però, tornaré a renéixer amb més força, cosa que la vida em va donar.
El virus ha tardat més de tres mesos a canviar-me, però sé que en tres dies aconseguiré recuperar-me.
Ma absente tres dies i en aquest temps renovaré, amb força i ganes, fins a les meues dents.
Alegre, i amb força en el meu ésser, trobaré la persona que abans vaig ser.
La vida amb mi, bé sa portat, i gràcies li donen des de la meua ànima per al meu bon estat.
En lloc d’esperar asseguda a la vora de l’oblit, m’absenta tres dies, encara que no puga veure ni als meus amics.
Si et poses en el meu lloc, veuràs que les meues ales, ja estan llestes per al bol
Estic en el dubte, si m’estaré oblidant, tant del present com del passat.

Estic agraïda al món que tant em va donar, però em retire tres dies amb la intenció de curar el dany que ell em va causar

Per tant aquest virus que la vida em va deixar en aquests tres dies que em retire, sé que prompte em canviara 》
@. @. @

《 En els nostres cors sempre

quedaran esquerdes, tristesa, i molt dolor, en recordar aquelles persones, que se’n s’emporta aquest maleït virus. Sempre quedaran les cicatrius del record, i les ferides que va deixar el fet de patir en aquests dies incerts, de confinament. Avui pense en la primera sortida, em vaig trobar molt rara. Vaig veure molts ulls que no coneixia, de sobte una jove em saluda. Era la meua veïna Maria, quina emoció, quina alegria. De lluny ens saludem i ens acomiadem. Vaig tornar aviat a casa. Vull pensar que ja ha passat el pitjor.

Vull a deixar córrer el meu torrent d’emocions, i poder exterioritzar els meus riures per on siga que traguen el cap, ja no vull més temps d’angoixa, ni negativitat. Pense que tot tornarà a tenir brillantor, i transparència. Vull entrar un altre cop, a la meua boira plena d’emocions, sense pors, que puguen apagar la nítida d’aquests moments, sé que encara ens queda consciència i dolor. La gent de vegades no dubta a fer qualsevol cosa, per absurda que siga, per evitar enfrontar-se a la trista realitat. U no pot tornar-se il·luminat, imaginant figures de llum, si no sent conscient que hi ha la foscor. Quan vaja sortint el sol cada dia. El veuré amb una altra expectativa, escoltaré amb més alegria el cant dels ocells.I quan torne a veure aquests raigs de sol, que entebeeixen la meua habitació. Pensaré, que on hi ha llum es respira pau i amor, i on hi ha amor hi ha el Déu que ens abrigue cada dia a tots 》

@.@.@.



《 En el dolç silenci de l’habitació Tantes vegades estic desperta enyorat aquells dies passats Només es sent el tic tac del vell rellotge, segueix sentint al meu costat eixa soledat que tantes vegades he buscat, i ara que estem a soles en eixes nits fredes Em sembla ara un gran suplici … Ara em sembla un poble sense vida. En mirar per les finestres on veia vida, ara veig un silenci de mort, Veig un poble buit. Com una ombra nefasta Totes les portes tancades; el poble, moribund tancat dins les cases, Està el món de virus infectat. Ja pànic i està tot paralitzat. Estem vivint l’horror de la soledat i de mort, Tot és trist pel voltant. Tornaran les rialles i el soroll en els carrers. Tornarà la pau tan anhelada Però mai tornaran persones que se n’anaren sense ells voler, ni tornaran aquelles hores perdudes, Encara que un dia oblidarem tot aquest GRAN TRAUMA》@.@.@.