《 Vaig dir adéu a les ferides, em vaig acomiadar dels laments, em vaig despullar d’ignorància I vaig començar a veure per dins.
He cicatritzat aquell tem que acceleraven les meues pors, he deixat de ser sols dona, i ara sóc dona, sentiments i fortalesa.
Ja res li lliure al vent,ni desitjos ni gemecs,ja he aprés que si vull,
puc ser un remolí, de moments, i sentiments i des de la meua finestra veig el món diferent.
No espere ni demane res de ningú, ja he buidat la meua ànima de coses que no ma agradaven, ara visc
només per viure., i afrontar les meues veritats.
Un dia vaig despertar i vaig entendre, que ja no vivia en mi aquella adolescent feia ja uns quants anys. Sé que sempre he sigut la responsable de tots els meus actes i les meues accions,
San Acabat ja per sempre aquells jocs d’adolescent.》@.@.@.
《Una bonica catifa de fulles es mou per al parc de la font , les fulles sacsades per al vent no paren de caure.
Les palmeres es mereixen, amb suaus moviments, els aromes de l’aigua de la font gran, omplen L’aire amb les olors de la tardor present.
Assegut al banc es qui va ser el guardià de la font gran molts anys, Pep. L’EMBRASQUILLA està assentat, Contemplant, la vida que en cada estació, és bonica sempre.
El vent que bufa pels carrers del meu poble Simat de la Valldigna pels seus jardins olorosos Que fan olor de flors i romer, I per aquest parc del nostre bonic poble, mire el meu carrer del SOL de la meua vida i de la meua ànima.
Mentre sona una música composta pel vent que va recorrent els carrers parcs i places. D’aquest poble nostre SIMAT i que tants bons músics a tingut i té.
Fent mos sentir Plens de vida llum, i de catifes daurades, que aquesta bonica tardor ens engalana 》@.@.@ .
《 Vaig somiar amb el teu somriure que mai veure. Amb els teus ulls que mai em van mirar. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Em va captivar la teua mirada, que sense mirar, em transmet ganes de conéixer-te. Mai sabré què som. Una il·lusió? Una fantasia? ¿Un somni? Em va captivar, aquest bonic somni, semblava, tan real
Encara que som com el somni, de l’absència. Tot i que estem distant. Et Vaig somiar sense conéixer-te. Així i tot, el meu cor batejava fort i era teu.
Només, que houes la meua vida, perquè sense ella, no et puc somiar. Però si ho recorde molt. Aquests petons, tan llunyans, i els meus tan a prop, Vaig buscar com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí.
Però, sabem que no ens coneguem. Sempre et recordaré, a la llum de la lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Sempre que veja una nova albada, et recorde entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les nostres ànimes 》@. @. @.
《Avui vull agrair a cada persona que ha passat per la meua vida.
Cadascuna m’ha servit de Mestre, de mirall, per aprendre lliçons, per donar lliçons, per sentir amor, per obligar-me a estimar-me tant que no tinga la necessitat de sentir ni odi ni menyspreu.
Algunes amb més notorietat, altres amb menys. Però totes han estat part del meu creixement personal, i del meu despertar espiritual. Encara seguisc sense tenir molta paciència, però promet que estic treballant en això. Moltes gràcies.
Gràcies perquè tots els que heu aportat alguna cosa a la meua vida. La van enriquir totes aquelles vivències i això no té preu. Moltes gràcies, Amics 》
《 Tot el que necessitem està dins de nosaltres, fins i tot, l’amor que estem demanant. Som com un oceà. Amb tota la seua esplendor, i amb la seua foscor. No tingueu por de vosaltres mateix Saber adaptar-se, és la clau de tot. Tot pot estar en les nostres mans, sol tenim què saber com hem de respirar, i no ofegar-se per res ni per ningú. Sigueu sempre lliures per poder estimar, per poder consentir-vos, i saber que mereixeu el millor. Tingueu l’oportunitat de contemplar-vos des del silenci i tindre clar el que voleu. Que no influïsquen ma, la vida dels altres.
Ets genial quant sabem dir que no, però també és bonic saber quant sa de dir que si, encara que hàgeu dit el contrari, Perquè nosaltres tenim molt de saber. Viu, d’eixa viure, i sigues feliç.》
@.@.@.
《 Els dies són curts, Les vesprades sa alleugeren, el sol va calfant catifes en carrers estrets encara buits.
De color groc són de les fulles quan cauen i, el sol les acaricia llavors elles relluquen
Quan el dia despertar i està la tardor
els grisos s’acomoden en l’ànima d’una inquietant foscor.
Mur mulla l’aire quan arriba la tardor, les fulles cauen plorant quan el vent sacseja, sense por ni mirament, les arrossega per terra, encara que estiga plovent.
Vestits de catifes de fulles de colors, van per rius i camps, per on passen les fulles soltes i lliures per, canals, Varades, i camins i valls.
Quan el gris aplega en la tardor, canvien les fulles dels arbres, cauen canviant els colors.
Que mai puga la tardor. Canviar-nos la forma de ser. I que no mai ens canvie. Sobretot el bon humor》
《 Plou als carrers que van contemplar els dies de la meua existència
També plou en el meu cor, i en la meua vida, veient la pluja veig també les coses que passen sense poder-les aturar.
Plou en el meu interior i en tot el meu ser, plou a les vides, i a l’amor, i a les promeses incomplides.
La pluja sempre corre i té més pressa i es fa més forta, quan passa pels camins de pedra i brossa,
Amb les seues tranquil·les gent que estan veient aquells camps nets i les muntanyes i els camins plens de pins.
Plou, quan desperta la vida. encara que haja sortit el sol, plou en el meu interior per donar-li amor hi ha la terra i prenyar-la de vida bellesa i amor 》@.@ @.
《 Ens passa la vida entre, el dolor i alegria, entre, foscor i mentida.
Evadint la veritat
per la por, a les ferides,
perquè mirar-se a l’espill ens aniquila.
I sens, escapar el temps, entre el que vaig fer, i el que avera pogut fer, i entre llàgrimes perdudes, que jo mai les vaix buscar.
Un dia s’és a gota l’aire, i no podem, respirar, aquell dia estem morts, ja res, podrà canviar.
Però avui estás vius ,i encara ens batega el cor, podem deixar de banda a l’odi, per començar a sembrar amor.
Podem obrir les ales, i deixar els mals records també podem, deixar anar la causa i les nostres pors.
Entre que vull i no puc, entre que ho faré per mi, ens haurem guanyat el cel. Per com aprendre a saber morir》
《 Així com naix el dia, també naix la poesia, a ningú li pertany la meua vida, però si, a la poesia.
Quan desperta un nou dia, no em demanes que calle, ni tampoc que riga, ni em demanes que no plore, només demanem, poesia.
Denunciem les injustícies els enganys i covardies, Perquè si tots callem que poc, val la nostra vida.
Patim algun desengany que vivim algun dia, encara que la poesia pot ser amor, filosofia, i dolor, sempre serà. Per al poble, una bonica ocasió.
Sabem que l’hàbit no sol fer a la monja, però sol ser veritat, no es pot obligar a fer allò, que no estàs preparat.
Sense importar, les idees, la justícia, ni, la llibertat. Nia qui s’encabote a tallar l’aigua i hi ha de posar disc a la mar.
El poble pla, i humil només, busca, Menjar i llit. Però al poble, lliure, valent i sofrit, també demana, pau Faena i llibertat 》@.@.@.
