《1999… Isqué, un autobús per anar a una manifestació a Madrid.Vingué a arreplegat gent de, Benifairó. Tavernes, i Simat de la Valldigna. S’ompli l’autobús. Hi cap Madrid. Per defensar l’agricultura. Sobretot per el mal que estan fent en els llauradors.
Que en aquell tems, també estáva per terra. No té valor, la terra les taronges ni el treball dels llauradors. Va ser la primera manifestació i l’última que he anat, fou molt pesat i molt trist. Encara Que els madrilenys ens animaves. Ens donaven animes. Va ser una mala experiència. Parlarem en un periodista, i ens va dir si volíem parlar en la cadena ser, i cap d’ells va voler parlar, i em va tocar parlar ami, eu tinc gravat en un casset, això va ser una experiència que mai havia fet, ni faré mai més. Passarem per davant d’una administració de loteria, Comprarem un número de loteria i ens tornaren els diners》
《 En l’any 1999, ens diem ( peña cañón) vam decidir participar en el ball de les disfresses d’aquell any.
En el tema. ,”MOLEN RUS” de París recordant els seus anys d’orats,
Així començarem un mes abans a preparar i cosir els vestits per a les disfressades. Ens lluirem en el treball, ja que férem uns vestits preciosos.
Aplega el dia, i engalanarem un tractor en un dibuix del ,”m’olen rus” i tot el que corresponia a essa època francesa.
La “peña cañón” com en diem aleshores, ja vesties i arreglades per a la revetlla.
Correguérem el poble, en el tractor i nosaltres dalt, asta aplegarem al punt d’encontre
que era com sempre en la font gran, allí començaren a desfilar tots els participants,
però en diferència fórem les millors disfràsies. Un Fotògraf de Gandia es feren fotos i alguns ens gravaren,
Però la casa del poble no va reconéixer la faena que havíem fet.
Primer ens quedarem una mica despagades, però quan vàrem veure que nosaltres ,vàrem eixir al sendemà en el periòdic, ens sentirem més que contentes, perquè només vàrem eixir nosaltres, i ningú mes.》
《 El fet, que el cor està pensant avui, al cap ho entendrà demà.
Qualsevol creació artística d’aquest temps és filla de la nostra època, i la majoria de les vegades, és la mare dels nostres propis desitjos i sentiments.
Per això hem d’alimentar, els nostres desitjos, i crear, per poc que siga insignificant que ens parega.
Perquè el temps que tinc, i el tems que he viscut són als culpables de saber qui sóc i com ha sigut i és la meua vida. Estic contenta i no esborraria res del que he viscut.
Perquè el que ha viscut, i viu per a ningú, soles pensa anell.
¿Saps on va a parar?
A torres de sorra i fum. i al seu PROPI funeral 》
