《 Si un dia no em puc alçar perquè ja no estic, penseu que estic d’ormida , en la pau de la nit.

《 Abriguem sempre, mare volguda.

Està nit somiat que tu mà abrigaves, en un bes i en molt d’amor, les bones nits em donaves.

Mare, sé que pensant en mi estàs, quan tu més tas abrigant, fes mare meua, com feies sempre, que en el teu amor veritable, els bons dies sempre em donaves.

Ui plorant he despertat somiant mare, perquè tu sempre embolcaves, per a fer eixe bes que a les nits em donaves, quan em tapaves.

Abriguem mare volguda, que tinc fret en el meu cos, en aquesta nit especial, nit que he somiat en tu, quan venies cada nit a brig arme en el meu llit.

Abriguem mare bonica, com sols tu eu sabies fer, amb un petó d’amor. La bona nit em donaves. Abriguem mare volguda. I no pares abrigar-me. Perquè aquest fred que tinc, només es falta de mare 》@.@.@ .

《Tanque els ulls per un moment. I visualitze un bonic i frondós jardí. Assegura, veig, la seua bellesa i em pose ha recordat, quan acariciava les flors de gessamí, o d’algunes roses. Les olors i aromes, en fan recordar les vivències i alegries, que he tingut en la meua vida, encara recorde, alguns d’aquells moments, de joventut, que jan passat, i que encara men recorde, com si fos ara, i ma graderia tornar a viure una altra vega. No importa ni els anys que han passat, ni aquells tems tan lluny, ni la vida que he viscut. He estat en jardins molt bonics, però aquest gardí fou especial, recorde aquelles olors que em despertava la ment. En aquest jardí de flors, sempre, ve a la memòria aquells rècords que no he pogut oblidar mai, mai he tingut cap pensament, que m’aixa fet, oblidar aquella gran il·lusió que baix viure en aquell bonic jardí de flors.
Fins que vinga, últim dia de la meua vida, aquest jardí I el seu record, sempre serà, per a mi, aquell bonic record de JOVENTUT.》@.@.@.

《 Les fulles cauen plorant en silenci, en la freda terra gris mentre l’hivern s’apaga com la llum d’un candi, d’una tènue flama que va arribant al seu fi.

Elles cauen pon, a poc, com sa apaga aquell atenua llum d’oli, com el vidre quan es trenca, com desapareixen, les llums en el dia,
Les fulles cauen en silenci sent el seu plor en caure, en eixa terra gris i freda d’aquest hivern tan trist, el vent canta de pena una cansó en el final de l’hivern.

Perquè avist caure les fulles, mentre elles s’esvaeixen en les vesprades d’hivern fredes i grises … Que ens ha deixat aquest hivern tan llarc i trist 》

.@.@.@.

@.@.@.

《 Mentre alguna vegada ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperaves en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no estàs fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, ja que doncs mai se sap el que un pare, ha de moure’s abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》

.@.@.@.

《 La casa està solitària amb el seu agradable olor, ha cuina, ja mobles de nobles fustes,

que Impregnen del seu olor l’interior de la instància.

Passant per davant de l’antiga i vella biblioteca, es veu com cada día, un farol amb llum sobre un chicotet escriptori que algú acaba d’encendre.

No sé escolta cap soroll, només es pot apreciar, en el escritori unes mans lleugeres i sabies en una ploma en les mans escrivint damunt dunes blanques quartilles què esperen les idees i lletres en aquest blanc paper,dibuixant sobre el que dicti la seva imaginació, en aquesta tranquil·la i càlida nit, perquè les seus aventures sempre seran com un regal que quedarà incrustat com els diamants sobre els fulls d’aquell paper, que cada nit ho està esperant.

El poeta Sempre busca la tranquil·litat de la nit, en que només la lluna brilla, fent recordar algunes sabies paraules que ressonen en l’ànima del poeta, en aquell racó de la seva vella i estimada biblioteca.Que mai está, ni es sent sol, ja que tot en élla está viu, els seus llibres són les ànimes de tots els que alli van deixar els seus escrits. Els seus somnis, les seves aventures,

Les seves passions, i desitjos,

Ells van traçar amb les seves plomes, escrits de l’univers.dins dels llibres que l’acompanyen cada nit a la seua biblioteca, temple del mon ,on san escrit grans històries de camins sense destí.

On es guarden els llibres. May acabara i sempre hi haurà istorias i vída.

Les persones som com els llibres, alguns ens sedueixen per les seues boniques tapes.Pero ja altres que mos sorprenen i enamoren, sols per el seu contingut 》@.@.@.

《Vore la pluja sempre m’emociona, és tanta l’emoció, que només en estar mirar-la, ja estic sospirant

Mirant com ploren els núvols. Els seus plors són vida que busquen la mar, són passió és llibertat, que em fan sospirar…

La pluja, aquesta vega, és com foc en la muntanya. Porta vida, és passió, porta records i experiències, que ame en fan sospirar.

Pluja en la terra, pluja en el mar, nostàlgia en sentir-la i veure-la aplegar, abrasada a la fèrtil terra en llibertat, i ame em fa sospirar.

La pluja és vida, és alegria quan ella comenta a cantar, omplint, la terra de vida. I cada volta que arriba, em fa sospirar》@.@.@.

《 És bonic poder recordar, això, aüssàbem, Però com podem demostrar que eixos recots van ser real, si no és una cosa que es pot veure ni tocar?
Els records tots sabem que són passats, però no sabem viure sense ells.
Les abraçades, les mirades, o les carícies són fets. I sí que podem sentir-los, això eu sabem. I Sin embarg, jan tantes coses que pensem que mai arribarem afer. Jan tantes coses que voldríem regalar i que mai podrem donar. Ja tantes coses, que moren cada dia en el nostre interior, que no som ni capaç de poder treure-les. Voldria que tot el bo que tinc dins de mi, eixirà per a poder expressar-se en claredat i en saviesa, I que tots saberen i entengueren aquesta sensació estranya que tinc, que va escampant-se i escampen-se asta aplegar a tots els records de la meua ment, i que aplega fins a la punta dels meus peus. Els pensaments no paren i després seran aquells records de les coses que vam passar. No deixem mai de recordar que la vida passa molt ràpida, que puguem recordar sempre, i ens adonem conter de què estem ací en aquest mon de passa. Aprofitem al màxim tot el que ens regala la nostra VIDA》@.@.@.

《 Volgut, i estrany “PASSAT” Et Vull donar les gràcies. Per tot el bo, i menys bo que mas regalat. Et baixe elegir en aquell moment present, perquè fores el que jo creia, que seria el més convenient pera tots. Però a voltes les coses no ixen com esperes. Però jo no jutge alguns errors d’abans, perquè d’aquella ignorància del passat, va néixer la saviesa inesperada del nostre present. D’aquells errors, baix aprendre moltes lliçons de vida. De les adversitats isqueren moltes oportunitats ,que em feren pensar en el que és bonic estimar i que t’estimen. Del dolent, i patit, em va fer apreciar tot el bo que estic passant, fent-me entendre allò que era millor per als meus.

Moltes gràcies “PASSAT” perquè gràcies a tu, ha nascut aquest bonic present que tinc ara mateix. Per això vull soltar-te, ja per a sempre, i ferme amiga d’aquest present que és el millor que puc tindre ara, i gaudir tot el que puga, de tots els meus, i poder seguir sempre m’iran a tots en la cara ben alta.que no la tapa, ni el cristal 》

@.@.@.

《 Jan pobles màgics com el meu, Simat de la Valldigna, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comences parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan t’adones, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÓ ES LA MÀGIA.》
@.@.@.