《 Les coses del cor, no tenen edat, ni amo, són com balls, risses, i foc, que porta totes les essències i els sentiments que guardem en ell, Els valencians, som gent, que ens agrada guardar coses per poder-les recordar, sóm emotius, sóm aquells que es tem molt orgullosos, quan estem en aquest grandiós vall, que ens regala, la nostra bonica terra, plena de sol, color, i somiats, que portem cada escó de nosaltres en el cor, els que vivim a Simat, en aquest bonic vall, i podem gaudim del seu clima, i d’eixa olor de la flor d’aquests tarongers que ens regalen cada dia, la nostra volguda terra, que plena de llum ens convida al passeig de cada dia.
És terra de llum, flors i color, com diu la nostra cançó. També, en la Valldigna tenim mar, arena i espuma blanca. Com eixa lluna plena, que a les nits il·lumina, rius, a bres, camins i muntanyes. Així és i serà sempre aquest bonic vall, que tot el que passa a visitar-nos. Es queda, i torna una altra volta. Terra, nostra i dels nostres, fills sempre seràs aquesta càlida i bonica terra. LA VALLDIGNA.》

@.@.@.

《Sempre he tingut mirament, de no arrancar mai una flor sense ser precís, i menys quan ella encara té la capacitat de poder créixer, cada criatura i ser que viu. Sempre tindrà alguna cosa significativa per mi.

Fins les pedres porten algun mensaje, amagant en silenci. Perquè cada nova creació que naix té la seu propia melodia i el seu significat.
La vida és com un cor que mai está quet, no para de bategar, buscant amor sempre en els braços d’alguna cosa o algú. Com el riu busca la mar i ella busca la plaïa per a poder descansar, en l’ajuda d’aquells vents que la porten a l’arena per a poder-la abrasar》@.@.@.

《 Els tems, és com un animal en molta fam, que tot au devora sense descans, encara que sigues una bona o mala persona.

Tot passa de pressa, menys pels que contemplen el caos, les luxés, les desil·lusions i els patiments.

És com estar enrullat en eixa manta dels tems, que ens mostra tots els secrets i les debilitats dels humans.
Que passa per la nostra vída, quan venen i desapareixen les persones.

A voltes em pregunte que passaria si poques parar el tems…
Si poguera veure aquella promesa, de tindre un món en un futur sense eixe jove impecable que note ni cos ni edat, el tems. Però és així la vída, s’escapa i ens la lleva quan vol.
Si asta les estrelles del se’l compleixen els seus sicles.

Som viatges per l’univers i flames del record asta que s’apaga, la nostra flama.
Igual que lome som una flama en la vída, un día, igual com vàrem aplegar, el tems impostor ens devorará…
Tots aquells somiats tan bonics, de ser etens, lliures, i ser els amos de la nostra vida estornen en fum, que ens apaga i roba aquest maleït temps 》@.@.@.

《 Jan moltes coses poderoses en el món, però altres, les anul·len o les destrueixen.

Les muntanyes són molt dures, però les màquines de ferro poden en elles,

El ferro és molt dur, però el foc, pot en ell i el desfà.
El foc crema i destrueix, però l’aigua pot en ell, i la paga.

L’aigua és molt forta, però ningú la para, sol els núvols poden en ella i la suporten.

Els núvols són forts, Però l’aire els desfà quan vol, i els fa desaparéixer.

L’aire tindrà molta força, Però les persones saben com parado.

Les persones a voltes són fortes, però quan tenen por, sa afonen.

La por és molt potent, però un bon trago de vi, la fa desaparéixer.

El vi té de poder i fa efecte, però una bona dormida, ha clara tot.

Sols ja una cosa que cap humà pot en ella, i és la mort, sols el més poderós Déu, ens la dona, i ens la lleva, cada escó sap que ha d’afer per cuidar-se, però viurem el tems que Déu ens deixe》@.@.@.

《 Una freda i nova nit, arriba poc a poc, serà aquesta nit la que ve plena de sorpreses, i misteris amagant, la seua intensió, és que vol, entrar dins de la nostra vida. Fent mos sentir unes noves il·lusions.

Entre l’amor i el plaer, el trellat, o estar bog, o el voler, i no poder.
Qui poguera ser aquesta lluna clara i plena, que ve d’il·luminar aquesta màgica nit, o potser sols és una il·lusió que amenaça a voltes la nostra vida. Entre l’amor i el plaer, el trellat, o estar bog, o el voler, i no poder.
Que voldrà dir-me aquesta bonica lluna, en tota aquella esplendor. Tal volta està dient adeu aquesta gelada nit. Perquè prompte arriba un nou i jove dia, ple, de noves il·lusions, alegrant la nostra vida》@.@. @.

《En aquests dies trists de pandèmia i foscor, van plorant els núvols que passen plens de tristesa i llàgrimes de dolor en aquests aires gelats, que la vida ens envia.

Són tan grans els plors, que asta les plantes creixen, en rebre aquelles llàgrimes, en mix de jardins eixuts i desert.

Banyats per les estrelles que també estan plorant, per aquests tems que estem passant. Que el seu brilló no sa pague i puga’m estar alguna volta tranquils com abans.

Que se salve aquest bonic planeta, i que ens dure molt de tems, amb els seus rajos lluents, on totes les flors puguen continuar creixent.
Regalant mos els perfums i aquells bonics colors que fan aquest jardí, què ens regala L’univers》@.@.@.

《 “Ja està”. Dues paraules, sis lletres i, des d’aquell moment, va quedar gravada a la meua memòria.

Fou la matinada dun 20 de juliol. Els carrers estaven ja començant a circulant de gent per anar al treball. Tot i els anys que han passat, si tanque els ulls, puc recordar cada minut d’aquell fatídic dia en què no ens vam poder acomiadar i en què vaig descobrir, que t’havia perdut per sempre. Jo, que imaginava que ma mare no podia estar patint eixa malaltia i que els metges estaven molt equivocats amb eixe pronòstic.

Des d’aquell dia no puc deixar de pensar tot el que m’haguera agradat donarte, l’abraçada que no et vaig donar pensant que series eterna i tot el que ens vam deixar de dir l’una de l’altra. Tenia por, perquè, encara que sols tenia disset anys, sabia que res anava bé i. Hui no sé si vaig ser covard o vaig intentar refugiar el meu cor d’aquell desastre i, així, protegir-lo de tot el que venia.

Mon pare feia temps que estava malament. i tres mesos després que va faltar la meua mare ens vas deixar tanbé. Bonic meu…
Tot i que és tard, vos demane perdó per tot el que es va quedar pel camí i cride ben fort que com forme baix fent anys, vos trobe a faltar més del que vos podeu imaginar. Trobe a faltar, quan òbriga la porta i preguntàveu com àvia estat el dia, en la fàbrica d’ELENA BURGUERA, baix quedar assoles per què el meu germà Lluís ja estava casat. Baix tindre encara la sort que vivia la meua àvia Carmen, i se’n vingué a viure en mi. Trobe a faltar aquella vida adolescent sense complicacions, en què era una xiqueta plena d’il·lusions i amb molts somnis per complir. Ára, quan san complit alguns, d’aquells somnis, sent tristesa i alegria. Tristesa per no poder celebrar-los en vosaltres i alegria perquè sé que estaríeu molt orgullosos dels vostres fills.
Com cada vegada, que mire al cel i pense que sou aquelles estrelles que més brillen, eixes que donen la llum en els moments més foscos.

Tants anys sense vosaltres, és per ami, una eternitat 》

@.@.@.