《 He deprés com buscar dins de mi, les coses que en molesten, que vénen de fora, els conflictes dins de mi, que en mostren l’exterior, que és el reflector de la meua vida. He d’aprendre a no voler canviar mai a ningú, sé i entenc, que la que ha de canviar *sóc jo*Estic aprenent, a no fer a ningú responsable, del que em passa, sóc la que pensa, i la meua ment la que decideix, i ningú és responsable del qual em passe. Perquè soles, jo decidisc que fer o no fer. S’aprén, que no, tenim poder sobre ningú, sols tinc el poder de mi mateix, i el fet de voler canviar a un altre, és ser un ignorant, egoista, i tindre sentiment dictatorial. He de pres a ser lliure, Per a decidir en qui vull estar, i en qui no, que la vida és per a poder (passar-ho bé) no per a patir, he deprés que la meua guia interior són les meues sensacions, del que m’agrada, o de què no, i ma l’erta, saber quan he de botar d’algun lloc. He deprés a voler-me i respectar-me més que a ningú, perquè ningú em vol més que jo, he deprés, i sé com fugir d’etiquetes i de falses cares, ser autèntica a la meua persona i al meu pensament… He deprés a respectar el tems dels altres, i no envair a ningú He de pres a saber com despertar a la vida, i ser feliç amb ella》
《 Colpegen de vegades la barca de la nostra vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva. Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes per al vent. Si sabem com portar la barca i aquestes les seues veles, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera, pare de ballar. Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima.Convertir-se en la bonica llum d’una nou día, que sempre arriba darrere de cada tempesta , convertir-se en onades d’espuma blanca en aquest tranquil-la i mar blava ques la nostra vída 》
《 Sempre viure en els meus somnis, fins que en vinguen altres nous i millors. Adornaré de fragàncies tots els camins nous que el destí em puga portar, i els ompliré d’esperances amb cada alé de vida. Quan em surten les idees des del meu cor, i la meua ànima, em venen a la ment, tots aquells moments bons, que baix tindre en els meus pares, que foren sempre el pilar de la meua vida, i en cada alé que respire en élla, el que escric sempre eixirà de la meua ànima i el meu cor.
Sempre adornaré els meus pensaments de poesia, en el pas per aquesta curta vida, que algun día em convertirá en pols, i s’era el final d’ella, sempre vindrà en mi, tot aquell amor que em donaren els meus pares, i gràcies a ells, estic así ,en aquesta vída perque em portaren, en il·lusió i en molt d’amor 》
《 Una volta , la por, s’apodera de mi, però mai baix poder saber, que volia .
Allà on baix estar, em seguia la por, que mai em deixa avançar tan de pressa, del que jo puc caminar. Una volta baix somiar, pero no em deixava la por. I buscant el meu somiat, mai el baix poder trobar.
Pero ára on vach, es queda aquella por, que no m’ha permés mai poder viatjar en el meu propi interior.
On, he arribat en aquests tems, man crescut els sentiments, i per on baix caminat, moltes coses baix trobant.
Ací on ara puc somiar , les ales sobrin i puc sempre volar, darrere dels meus somits, asta que els puc atrapar.
Ací on ara estic, he d’escolrit el meu interior, els moments són ara, no pensem en el passat, ni vulguem arribar al futur, perquè sense un present, mai podrem viure com volem.
Vivim sempre el present, estiguem en el lloc que estiguem, Fuxim de la por. Només si ufas , podràs fer el millor viatge de la teua vida , i el teu futur serà la conseqüència, del que fases en el teu present.》
《 Per eixa lluna plena de llum i bellesa, que il·lumina el mar de la nostra curta existència. Recorde que estic en aquest món, envia’m els teus rajos de color plata i t’escric, una bonica, serenata, en aquest gran balcó de la nit, on tota tu eres un accés de bellesa Dora, lluna bonica i admira. Fem un bes aquesta nit, Perquè estic desconsola, Senç la teua calor i amor quan veig els teus ulls de passió. Ja que ells saben curar les ferides quan les tenim en les nostres vides. Fem un bes en els teus rajos plens de passió, que jo estic, enamorada de tu, lluna plena de colors. Quan en primavera el poses el vestit de “hechisera“, mullant les terres en la teua llum i bellesa, envia un rage de llum en forma de bes. Lluna “hechicera” pels que ens agrada contemplar-te i mai podrem abraçar-té 》
《 Ens cuidarem, dia a dia. Arreglats, com si anàrem a una gran festa. Quina festa més bonica que la vida!1; El bany diari, el pentinat, la roba, tota atractiva, fent olor de net, en bon gust. El bon gust és gratuït, no costa res. Que en veure’t ta legra el teu mirall, i els ulls dels altres.2; No ens tancarem a casa, ni a la nostra habitació. Res de jugar a la presa voluntària. Sortirem al carrer i al camp de passeig. “L’aigua estancada es podreix i la màquina immòbil es rovella “3; Estima l’exercici físic com a tu mateix. Una estona de gimnàstica, una caminada raonable dins o fora de casa, balla encara que estigues sola, fes qualsevol moviment que el faça moure del llit i de la butaca.4; Evitaràs actituds i gestos de vella afonada, cap acatxat, l’esquena encorbada, els peus arrossegant-se. !! NO!!!! NO!! Que diguen, quina senyora més GUAPA! Recorda, els cabells blancs. Es tenyeixen!, i les arrugues, es dissimulen amb un ampli somriure!5; No parlaràs de la teua edat ni et queixaràs dels teus atacs, reals o imaginaris. Acabaries per creure’t més vella i més malalta del que en realitat estàs. A la gent no li agrada sentir històries d’hospital. Quan et pregunten Com estàs?, contestaràs. !! Divinament!!6; seràs l’optimista sobre totes les coses. Al mal temps, bona cara “Sigues positiva procura estar, de bon humor en paraules, alegre de rostre, i amable. No sigues una amargada. Es té l’edat que s’exerceix. Ser gran no és qüestió d’anys, sinó un estat d’ànim. “El cor no envelleix “7; Tractaràs de ser útil a les altres, i a tu mateix. No eres cap branca arrencada, de l’arbre de la vida. Ajuda, amb un somriure, un consell, o un servei. En obrir-te als altres, deixaràs d’estar pensant en un “jo” solitari. Només quan s’obre la nou, apareix l’ametlla “8; Treballaràs amb les teues mans i amb la teua ment. El treball és la teràpia infal·lible. Qualsevol actitud laboral, intel·lectual, artística. La benedicció del treball és medicina per a tots els mals.9; Manté vives i cordials, les relacions humanes. Conviu, però sense “ENTRAR” en els problemes dels altres. Llevant dels que expressament et demanen un consell, recorda: “Veure, escoltar i callar “10; No pensaràs mai que “tot el temps passat va ser millor” No visques de records, mira cap al futur amb alegria. Tota persona hauria de ser com “la lluna” destinada a donar llum, i com el “SOL” sempre donant llum i calor.》
《 Tinc molts pensaments, guardats en el llibre de la ment, batalles de vida, pluges de fred i calor, i la calma, que els sentits sempre porten al meu cor, són com llisons de vida, que naixen a la foscor de la nit, em porta melancolia quant, viatge per la llum de la lluna, estic feliç, quant note que m’absorbisc en els meus sentits, és com un elixir lluminós, de ilusió, que em porta per eixos senders difícils, de vida.
Transitant pels camins del món, en algunes risses, però també, jan dolors.
Guarde i sempre tinc, el perfums que puc guardar quan estan en mi, ells s’escampen com la llum i el dia, repartint, les, olors i la seua poesia.
Com es pot gaudir, duna bonica i càlida nit. D’aquesta lluna plena, o aquella estrella de plata, que s’amaga en la lluna.
Jo sempre esperaré un bonic, i càlid dia, per poder saber, que el meu cos, sempre està gaudint, d’aquesta bonica vida.》
《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, meu ha prohibit.
Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pel tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament.
Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he oblidat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré traure, quan voldré, i poder llançant-les, cuan vullga, als quatre vents.
On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites están, en molts sentiments,i sempre estarán 》@.@.@.
《 He estat sempre, fan de totes aquelles mirades, senzilles, i clares, que sense, parlar, es pot entendre tot, el que volen mostrar.
Son D’aquelles mirades que sabem brillar elles soles, sense necesitar el brillo de la lluna ni el seu esplendor.
Eixes mirades que sempre són boniques, i sense forçar-se per res, són les més sinceres de totes.
Jan mirades, diferents, són mirades profundes, i demostren, sensates, i claredat, quan el miren.
En algunes mirades a vegades es veu un bonic futur, i molts sentiments,són mirades que sabem demostrar, com són, i com és la seua vida, entre camins de pedra ,i senders.
Ma agraden molt aquelles mirades tranquil·les, que en les tempestes, sempre estan s’erenés.
Mirades discretes i menudes, però que saben mostrar la dolçor que tenen els ulls de les persones.
M’agraden eixes mirades que estan plenes de ilusió, que no tenen por a res, ni menys, por al fracas.
Però jan mirades, que són les millors, que saben com fer-se entendre, encara que les paraules, no poden eixir, perquè tenen, un gran nuc en la gola 》@.@.@.
