《Quan la calor m’esborra la ment. Ja no creixen flors en el meu jardí. Estan desfets les arrels san fetes d’un color dolent. I el temps em diu com baix últimament.

Em falten les idees que em demana la ment estic trista per la falta de les lletres, que cada dia tenia quan escrivia. Sa assecat aquell jardí que creixia en mi, i els pardalets a les nits ja no poden dormir.

Estic,sense saber què fer, a seguda en un sofà, esperant aquell día, que de la terra surt a l’alegria, i les idees, que eren les plantes de la meua vida.

Potser és difícil esperar alguna cosa que, mes ja no puga tornar. Estic confusa sense el meu jardí, estic feta un drap, perquè els meus pensaments estan d’esgarrats.

Espere que tornen de nou, aquelles idees, que tanta falta em fan, que comencen a brotar en la ment, aquells flors, que estic esperant.

Quan torne aquella il·lusió no estaré tan absent, crec que prompte san sandra, eixes llums de l’esperança, perquè puguen sortir aquells versos i poemes que han estat callats》

@.@.@.

《 Arriba un moment en què veiem que els obstacles que tenim, desapareixen sols, i els conflictes s’aparten també, aleshores ens venen a la ment coses que no coneixem, són les coses que a voltes hem imaginat. És quan penses, que jan, persones que poden asta en la boira.

Són els que saben com portar el timó de la vída d’altres, en destresa.

Viuen per mars i rius grans, van carregant plaer i penes, són alegres i experts del contraban i d’amors fugitius, són com jugadors astuts, són com llenyaters del temps, que venen contents per qui siga.

Però ni aquest sol, que crema, ni la boira que ens tapa, aconseguiran batre mai el meu menut esquelet, perquè és fort, i firme. Mai podran trencar la pau, de la meua vida, perquè mai, tindré un futur que em puga torturar la ment. Ni un passat que em tinga encadenat als records, perquè sempre viure en el present i no deixaré mai que s’escapa, sense haver gaudit cada segon de la meua vida》

@.@.@.

《Així vaig, amb tots els meus sentits sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així és, així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, però no hauré viscut mai sense mi. No hauré viscut per res. Si no per a mi》

@.@.@.

《 Un dia la mort apareix sense demanar permís, arriba sense avisar, per recordar-nos que això de viure dura sola una estona, que tots n’hem d’anar, que ací no es queda ningú. Ens apaga totes les llums, la del sol, la lluna, les estrelles, per dir-nos que no hi haurà més albes ni més mirades, ni més abraçades. Però algunes vegades la dama de negre, ve només de visita per escoltar-nos i avisar-nos. Aleshores li comptes que tens encara pendents moltes abraçades, algun perdó, i molts t’estime, llavors ella et mira, ta solta i el deixa anar, i segueix el seu camí, però et deixa assegut, amb moltes cicatrius i amb la sensació que mai tornaràs a ser el mateix. Però en aquest moment comences a viure la teua vida amb la intensitat que mai havies imaginat 》@.@.@.

《 Ell li va escriure mil cartes, que ella mai va contestar. Eren cartes escrites amb amor i faltes d’ortografia. En els laberints de les lletres, es perdia cada dia. No trobava faltes en les cartes que escrivia. Mai trobava l’error ni si faltaven les comes, o en lloc d’utilitzar la ge posava sempre la jota. I en el mar de les seues paraules naufragava cada dia, per aquell amor, que sempre respectava les regles d’ortografia. Necessitava la zeta per poder abraçar-la. Amb les hacs, que sobraven, seria impossible estimar-la. Enredra’t en l’alfabet, buscava com un boig com dir-li que la volia sense signes de puntuació.

Amb estima, una mestra les cartes li corregia, que mai ella responia. Però ella seguia ignorant-lo, i ell, va decidir parlar-li un dia. (A la fi, el cap, no parla amb faltes d’ortografia) per fi fent el valent, li va dir que la volia, amb totes les lletres de l’abecedari. Li va prometre estudiar les regles, i compraria un diccionari. Ella va acceptar, i els dos junts escriuen des d’aquest dia una bonica història d’amor, sense cap falta d’ortografia》@.@.@.

> I quan ningú, pels matins el desperta i va al teu llit.
>I quan ningú, pensa ni san recorda de tu.
>I quan ningú, el dona els bons dies ni les bones nits.
>I quan ningú, t’espera, en la taula per a menjar en tu.
>I quan ningú, t’espera en el llit per estar en tu.
>I quan pots menjar tot allò que el demana el cos.
>I quan sempre pots fer tot el que vols.
>I quan sempre pots tornar a casa quan vols.
> I quan mires la cadena i els programes que tu vols.
> I quan vas a comprar i compres sempre el que vols.
>I quan estàs malament, el fa mal tot el cos, i no pots fer res, perquè no pots 》
@.@.@…

¿QUIN NOM TÉ AQUESTA SITUACIÓ? “LLIBERTAT” O “SOLETAT“

《 El temps semblava parar-se per complet, i un calfred puja pel meu cos atrofiant-me asta la ment. Tot es queda a fosques, amb un silenci imminent, asta els pèls del meu cap plantats san que dat, i aquella por que sent, el meu cos no deixa ni respirar.
Unes ràfegues de vent continuen colpejant en silenci, aquesta fosca nit que em travessa asta el porós de la pell, són com punxades d’agulles és el que sent, en aquesta nit freda i eterna, el temps, sa Tura com un rellotge sense corda. És com una nit, sense cel ni estrelles, només xiula un vent fred i escarotat, quan la por s’apodera de tots els meus sentiments, i em gela fins als pensaments. He de guanyar-li a la por encara que haja de lluitar soles, posaré totes les meues forces contra el mal que vol apoderar-se de mi. La por arriba creuant camins ‘Quan’ menys les esperes. Però ací estic, la guanyaré, trencaré totes aquelles cadenes que la porten, i ma abraçaré a la vida, cridant fort, sense gens de por 》

@.@.@

《 Aquesta nit, obriré un espai en el meu quadern per poder escriure al vent, de la meua llibertat, com una ànima sola en un desert
Obriré l’univers de la ment, per poder pensar. Alguna bogeria meua, quan parle amb mi a soles, pensant i estranyant, aquella joventut que està lluny…
Despullaré la meua ànima, obriré els ulls, i alliberaré l’essència dels meus pensaments que s’allotgen a la presó, del temps que he viscut.
Permetré que el meu esperit divague per l’espai d’aquesta cambra fosca, sense estrelles, ni lluna i sense murmuris ni sorolls, sense pensar en mal d’amors, ni penúries, només jo, i la meua llibertat. En la foscor del meu quarto on puc gastar els llenços, si s’acaben les fulles on puc plasmar, les lletres que sorgeixen de la inspiració, i les fantasies que la meua ànima em dicta, en la soledat de la nit.
Escolte el vent, m’agraden les nits en silenci, somiar desperta i perdrem entre somnis,
vivint quimeres, sembrant, utopies que es queden només en somnis.
Al despertar l’alba li faré una abraçada al nou dia i podré dormir》

@.@.@.

《El senyor ens va enviar un mant per cobrir-nos, d’alegria, amor, i plors. Ens va regalar els millors aromes de les flors del camp, també en va deixar, molt de coratge passió i vida, fent mos ser, dones i mares. Mares lliures i boniques com un estel fugaç plenes de vida, amor i també de llibertat. Mares, que regalen el seu coratge, la passió, i la vida perquè puguem amb ella omplir els camps de vida. Dona, déu ens va fer el miracle més gran de l’univers, ell de poder procrear i donar la vida. Sense la dona no existiria ni l’amor de mare ni el coratge ni la vida. Tu ens ensenyes a ser fortes i nobles. Dona i lliure i bonica, eres un estel fugaç, plena d’amor i de vida. Perquè sempre seràs, pluja, foc, perfum i raig de llum, som la calor que calma el fred, Però sobretot som mares i amor》@.@.@.