《 Asseguda en l’arena, mirant les ones com venen i van, allargant la vista veig, eixa immensitat tan gran, que té el mar, I pense, el fràgil i insignificant que som. Mentre la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa. En el vermell color de la llum que queda. Pense ser l’última a veure el minut que falta perquè el sol repose sot el mar. Aquest és un moment únic, i especial, la meua raó, de vida, el meu univers, després de veure tanta aigua i tan gran horitzó. Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del dia, del minut que falta per eixa foscor que ens brinda la nit, només puc seguir mirant eixes ones, que en la seua espuma blanca continuen arribant, tornen-se, unes darrere d’altes, van i venen i no em canse de gaudir de tanta bellesa. Mentre la vesprada cau per esgotament, i l’aigua està d’un verd més fosc, li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments, mire com si foren peixos de colors, per sota de l’aigua. Ací davant de les ones i en l’arena, li demane als tems, poder allargar aquest minut, i poder-me sentir capitana d’eixos vaixells, que creuen la mar. Estic feliç en aquest bonic moment. Promet no oblidar les coses que m’importen, i poder aprofitar el temps, i ser l’ama, d’aquest minut que falta per la foscor de la nit 》

@.@.@.

《Diuen que hem de sentir i entendre la mar.
Ella, ens parla a la seua manera, i diuen que el que la escolta i l’entén, no ja cosa més bonica que saber entendre la mar.
I saber el que està demanat.
Estima al mar, i queda’t amb el seu misteri i fortalesa.
Aprén del mar. Va dir un barquer, que va estar molts anys vivint amb ell i la seua barca visqué amb la mar, i passa moments molt bons i productius, també passaren hores d’agonia i estres.
Aquell, home havia després molt de tot allò que la mar va voler ensenyar-li.
Per això, cada dia quan podia, tornava a veure’la i escoltar-la, perquè ell la comprenia i sabia que li deia.
Li semblava que comprenia els seus corrents i els seus secrets, també entenia moltes altres coses que aquella mar li transmetia, entre les ones quan estaven tranquil·les i enfadades.
Sabia molts secrets del mar i havia passat, molts sobresalts. I sabia que aquells secrets entre ell i la mar, mai podran oblidar 》

@.@.@.

《 Vull seguir caminant amb tu de la mà, i junts envellir amb el pas dels anys. Però també vull saber fondre les nostres mans quan calga, I així poder ser un mateix cos, amb el pas dels anys. Vull cuidar de tota la teua persona, per poder descobrir, les pigues de la teua esquena. Encara que també em ve de gust poder tornar a dormir al teu pit. Has d’il·luminar els meus matins amb els nostres records, i la teua mira.Vull dormir al teu costat, cada nit, al nostre llit. Perquè així el fred no podrà passar al nostre espai, ni es podrà quedar mai a la nostra casa.
Voldría poder espantar les pors de les nostres vides, per poder algun día, tancar les ferides, quan estiguen cansades, les nostres ànimes》

@.@.@

《 Cregueu que jan moltes persones d’aquest tipus.
Estan les persones que saben, i que saben, que elles saben… Són, sabies, consulta’ls.
Estan les persones que saben, i creuen que no saben. Ajuda-les, a què no obliden que saben…
Estan els que no saben, i saben que no saben. Ensenya’ls a saber…
Estan els que volen saber i no troben a ningú, que els ensenye. Ajuda’ls que troben qui puga ensenyar-los…
Jan persones que no saben i fan com si saberen, dient que ho saben. Eixos són els ximples, eixos són els que fan pena… DIENT QUE SABEN SENSE SABER.》@.@. @.

《Sempre vull estar amb tu amiga meua, perquè la teua amistat és un obsequi del cel.

Perquè tu eres la millor i la teua amistat, és un somni, del qual no voldria despertar mai en la vida.

Perquè Tu fas que el meu món semble perfecte.

Tu em transmets l’assossec d’aquelles xiquetes que encara resen agenollades.

Em sent molt bé quan estic en tu, eres com un jardí de flors, que sap com acariciar els sentits.

Com molts matins, que sempre estàs en el meu despertar.

Volguda amiga, la meua mirada i la meua persona fa dies què et pertanyen.

El teu somriure és el llibre, on sempre escriuré, el que tu em transmets i em fas sentir quan estàs en mi, amiga volguda.》

@.@.@.

《Tots hauríem de deixar alguna cosa nostra, alguna cosa que vam fer o creat nosaltres, perquè quan ja no estem en aquesta vida, quede per al record de qui ens estimen, quan morim. Deia el meu pare, que tindre fills és el més complet i bonic és com el nostre jo.
Ja qui també li agrada.
Escriure un llibre
Pintar un quadre,
Fer una casa,
Construir un marxe.
O simplement un parell de sabates que foren nostres,
Un jardí plantat per tu Encara que siga un sol arbre, qualsevol cosa que hages pogut fer amb amor amb les teues mans. Una cosa que la teua mà hi haja col·laborat d’alguna manera perquè la teua ànima tinga algun lloc on poder recordar quan ja no estàs.
Quan el que t’estime mire una cosa feta per tu, aquest arbre, o aquella planta que vas plantar, pense que la teua ànima encara segueix en aquell lloc, i els que et recorden saben que alguna cosa de tu continua en aquella persona i en aquest lloc o en aquella cosa que va ser teua, i seguirà en aquesta vida mentre et recorden.》@.@.@.

《Una tranquil·la pluja per al matí en companyia d’arç ires…
Una bonica promesa dels que estimes…
Un amor etern deixos que mai sa cabé…
La raó de l’existència.
Un cor bategant acabat de nàixer.
Els espectacles del sol i la pluja Álora…
Una casca de llàgrimes d’alegria, escampades pel vent…
La música que ens porta bons moments…
El silenci d’un gran mar endins…
Les melodies que ens fan somiar…
El mirall del cel quan és tranquil, i deixa pau…
Un bonic veler vestit de blanc, volant les veles que bufa el vent…
Tot pot ser la pau que trenca el silenci d’un gran mar etern》@.@.@.

《 Aquella nit, la lluna Brillava de forma intermitent, tu anaves a poc a poc per bais del meu balcó, passejant com cada nit.
Sabem que la ment va més de pressa que la vida i pot més que la raó, Jo la mire passar cada nit, mentre cante en silenci, una cançó d’amor, que mai serà realitat.
És tan trist pensar com en un instant pot acabar està il·lusió i destruir-se com un tro, jo estime aquesta persona, i sé que ella mai podrà estimar-me, perquè crec que fa anys que el cor el té aparaulat, ella no sap res i crec que mai s’adonarà de la destrucció que en mi està provocant.A voltes estat tota la nit bevent per poder oblidar el meu dolor i el meu sentiment. Però això no fa més que augmentar i recordar-me aquesta obsessió per aquesta persona, que el que em produeix és causa d’alguna, trista borratxera.
Però tot té un fi, i he de dir-li el que per ella estic sentint.
Allò que ell no sap, és que aquells passeigs que ella fa cada nit, és sols per ell, quan repetia cada nit, esperant que algun dia, ell baixe a dir-li, el que ella ja sap, perquè ella també el vol i sap que el cor d’ella ocupat per ell, sempre estarà》

@.@.@.

《 És un amic meu des de fa més de vint anys. Bach a explicar que em va passar, i tot, és real.

Fa uns anys, jo tenia una botiga de banyadors a la platja de tavernes, on tenia una planta baixa i la botiga de roba.

Un dia va entrar a la meua botiga un noi, del Senegal, em va preguntar, si podia deixar-li un banyador d’home, si el podia vendre per la platja de i només vendrel, el cobraria.

Veure la seua cara de , no va tardar a convéncer-me.

L’endemà va tornar per pagar-me el banyador. Em va demanar dos banyadors més, i em va dir que li agradava vendre roba, em digué gràcies, per ajudar-lo.

En baix fiar d’ell sense conéixer-lo, cada dia venia a pagar-me el que vènia. Jo li cobrava sempre el preu de fàbrica.

Un dia em va demanar 6 banyadors, dia que aniria a la platja de Gandia que àvia més gent, va passar una setmana sense vindre.

No volia pensar que m’enganyava. Al cap de vuit dies va tornar i em va pagar els banyadors i em Va dir, que estava guanyant diners gràcies a mi …
Això em va alegrar molt.

Ja tenia el noi algo de diners per poder comprar banyadors, i aleshores li vaig dir el magatzem que em venien a mi.
Ell va començar a comprar al magatzem, ja tenia crèdit ,
Va demostrar ser un bon empresari.

El vaig ajudar, el que vaig poder i avui viu de la venta de roba de moda, si alguna vegada el veig, és una gran satisfacció saludar-lo i poder veure l’agraït que està en mi, per haver confiat en ell.

PAPA fALL, vivia entre Tavernes i Gandia,ja té, la vida, soluciona》

@. @. @.

《 En cada persona hi ha moltes coses que ningú veu ni pot conéixer, si ella no vol. Sacrificis que ningú sap ni sabrà, cicatrius que ningú ha vist nia curat. Hi ha dolor i sentiments que mai sortiran ni ningú podrà jutjar.
Perquè ningú pot plorar les llàgrimes d’una altra persona, ni sofrir el seu mateix dolor …
Així és l’àvida de dura, de vegades haguérem de tindre por, de tindre el futur d’algú en les nostres mans,
Així, que tractem de viure cada segon de la nostra vida, estimant mos a nosaltres mateixos, com ningú ens pot estimar, i aprenguem d’una vega a saber tractar a la nostra ment, i el nostre cos, per poder estar contens de nosaltres mateixos》

@.@.@.