《Veig passar els camins de la vida, i a voltes no puc trobar l’ànima, quan la busque cada dia.
Estic terriblement, enamora d’ella, la poesia, ni menge, ni dorc, sol visc i escric en carn viva, i amb el que el cor em diga No dorc com tampoc viuria si no escrivira poesia. Perquè viure és respirar i jo respire tot el dia pensant i escrivint poesia.
La meua ment és com un laberint, i el meu cos és una mansió com un volcà que està sempre en erupció.Ànimes venen i van, sempre renovatla vida, elles m’omplin sempre, d’amor i també de fantasia. No dorc no menja no visc, només pense en poesia, de nit i de dia, estic com una ànima antiga, que escriu i pensa ,sempre POESIA》
《Estic buscant la porta de l’esperança a veure si entrant en ella puc conéixer amb tot detall el que vull. Espere saber més dels meus sentiments, les meues passions els anhels i desitjos que busque i espere en aquesta vida.
Una altra, vega he buscat la porta de l’esperança, i en aquell moment espere que m’ajude que es compleixen tot els meus desitjos. Que no són ni pujar a la lluna ni arribar al cel, Sinó poder tindre tems destar en la meua família que he criat i més vull.
És el millor que he passat i tinc.
Ella l’esperança sap i coneix amb tot detall el que jo sent per dins i sap com controlar tots els meus sentiments, sap més que ningú entendre les coses que encara, demane i desitge.
Una volta més he buscat la porta de l’esperança, per veure si aquesta vegada es compleixen tots els meus somnis, que encara en són molts i ma graderia poder complir-los》
