《El meu amor és fort, és com el riu que passa regant els camps de la Valldigna, camps de tarongers, que un dia fou terra de, garrofers, oliveres, dacsa, i blat. És un amor etern un amor fort, com els arbres que creixen en ell, és gran i acollidora és la Valldigna. El nom ja eu diu tot, és un vall preciós, ple de tarongers, rodat de montanes que sobren, per donar la benvinguda al mar Mediterrani.
Tres bonics pobles, estan ubicats en ell, plens d’història i vida.
Tavernes és el més poblat, gran, actiu, i el que està més prop del mar.
Benifairó, el més menut en gent. Però el més gran en treball, i indústria.
Està Simat. On estem els últims bais d’una muntanya que es diu el Toro., però som els primers en quasi tot, sobretot som bones persones.
Ens acaricia el mar mediterrani que és vida, quan estem prop, és immens, fort, segur, i tan antic com el món. El nostre vall és verd i profund, està ple de sentiments i passions que componen tots els seus habitants. Estic enamora de la nostra Valldigna.
Quan Jaume primer el just, va passar pel nostre vall per primera volta, en veure’l tan verd eixe sol i aquest aire tan pur, es va enamorar també.
Es va posar les mans al cap i digué.
“Que vall més digne per alçar un gran monestir” per a la vostra religió, i dit i fet.
Fou el primer que li va passar pel pensament. Alçar un gran monestir que hui podem gaudir els habitants de la Valldigna, i tota la gent que ens visita. Perquès, patrimoni de la humanitat》
《La poesia té dies que reflecteix el que sent i somia l’ànima quan està en repòs.
És bonic pensar amb amors veniders, també amb aquells amors ja passats de quan vam ser nens, i teníem una vida lliure al vent, amb passions, i esperances, plenes de felicitat. És potser feliç només mirant aquelles rames, que es mouen al compàs dels vents, són com continus moviments de vida, que es mouen en l’ajuda del vent, són com balls continués en els moviments d’aquelles branques que estan vives i que van movent-se sense parar quan es balançassen en el bressol de la vida, on capten i recullen totes les fragàncies que al llarg del temps van quedant gravades, en les seues verdes, i llargues rames de diferents mides, com la mateixa vida, estan plenes de la força, de la vida, foc i
D’amor》
《 Un dia descubrim… El valor d’una carícia, i com curar amb un bes…descobrim… Que les paraules poden ferir. Però les mentides maten, que les llàgrimes serveixen pe a desfogar-te Que un tros d’escrit d’un passat pot il·lusionar una altra vega… Un día descobrim … Que per matat algú no es necessita una arma, només cal destruir l’ànima… Descobrim… Quel Amor i la passió es confonen fàcilment. Que una mentida es compon de dues parts, la que sempre està mentint, i el que s’aferra a creure’l… descobrim… que en els moments més durs, saps si l’amor és pur o només és una il·lusió, que les paraules són vent, que només es viu el moment, i soles una volta, és bonic saber quant t’estimen de veres…Descobrim… Que no es mor ningú, d’amor, només hi ha una mica de dolor que s’escapa amb el temps … tanbé vaig comprendre… Que ningú som amos, de ningú. Que simplement els somnis bonics pesen una sola volta. Que de vegades tot el que necessita una persona és una mà, que sostinga la seua, i un cor que la comprenga. Que totes les coses que passen diàriament són les que fan que la vida siga espectacular … Un dia comprenem… Que quan pretens venjar algú, només estàs permetent a aquesta persona seguisca fent mal … Descobrim … Què qualsevol pena que hi ha en l’ànima ha de desaparéixer. Que estimar porta dolor.
En aquests moments em sent segura, feliç, plena, i estima… Vaig descobrir, que vull acabar la vída amb qui l’he viscut sempre. Hem tingut molts anys per saber que encara ens estimem, i perquè sense estar junts la vida no tindria raó 》
《Carrer del sol N.1 allí vaig nàixer un 23 de maig, no importa de quin any. En una casa d’aquella època, cases pintades en calç blanca com el sol, en què el guarda pols, de les cases solien pintar de gris.
En els mesos d’estiu, els dies en què el sol des del cel mirava i llepava el blanc i gris de les façanes, en eixes teulades de teula vermelloses i arquejades, en els hiverns en eixes rosades blanques de matinades que veiés quan t’alçaves i ta soma vers per la finestra, quan ens despertaven les mares per anar a l’escola, en aquell fred que feia als matins d’hiverns, ja teníem preparats, uns pots de llanda, plens de brases que ens posaven les mares abans d’eixir de casa, jo esperara va a la meua amiga Glòria, en les orelles i les mans gelades no teníem guant per calfar-les.
Teníem una cartera en què sempre portava un quadern petit, una llibreta, en què dibuixàvem llegirem i eu feia quasi tot.
Avui enyore el meu carrer del sol, ample i solejat. En el riu vaca per davant Hera el primer que veia quan mallava de dormir i la muntanya del toro. Que envolta el poble de Simat. Amb aquelles cases, de les portes de fusta tosca i esquerdades. En eixos panys i claus grans i un poc rovellades. Enyore aquells anys i sent la nostàlgia, furgant en els records de la meua perduda infància. En què la gent era noblement propera, que els sobrava tot; sense tenir gairebé res》@.@.@.
《Ja està acabant una nova vesprada,
He vist tantes i tantes vesprades com aquesta passar.
Estic observant tots els detalls que la componen, segons on estàs són diferents.
No són iguales les vesprades de fred en el poble, com per estiu en la mar. Estic observant. Que ni les olors se semblen.
Que una vespra en el mar és molt diferent, els colors dels vestits de dones hòmens i jóvens, la gent que va passant és tan vària i diferent, que pense, allò que diuen, que cada persona és un món!! I som tan diferents, i m’adone que asta les conversacions, en la platja són diferent, es veu la gent més contenta i en moltes ganes ajuntar-se i poder celebrar alguna cosa.
En estiu Son vesprades llargues i caloroses, però plenes de vida i il·lusió
Com sempre la vespra, passa i s’acaba, però ame m’agraden més els matins, quan comença el dia i el sol comença a encendre totes les seues llums en gana, i veig com aplega un nou dia, una nova il·lusió per a poder començar de nou》@.@.@.
《No em cansaré mai de veure com cau l’aigua en una bonica casca,
El seu murmuri quan cau l’aigua, sembla estar dient poesia.
Mentrestant, es veu com cauen fulles sobre l’aigua que van formant una bonica i estranya catifa, que es confon amb l’or. Quan els raigs del sol estan reflectits en aquelles fulles en moviment.
Mirant aquest riu com corre l’aigua plena de fulles daurades, que van desprenent llum i aromes testimonis de mil passions, de gent que haura passagt per aquell lloc, fent algunes promeses d’amants.
Quan passa el caminant també, sol beuré. Quan per les seues finestres treu el cap i veu aquell riu amb aqueixa aigua tan clara i fresca.
Les finestres són aquests arbres que beuen d’aqueix riu imparable, que sempre les ha cuidat, fent-li costat i ombra quan va passant l’aigua riu avall. Buscant aquell mar inmens, on va a parar per sempre, i per poder descansar》
