《Ui, és per a vosaltres … Els Que és trobeu de l’altre costat de la pantalla sapieu, que a la fi de tot, els meus escrits les meues lletres són més vostres que meues… Sense vosaltres; només serien paraules … Però amb vosaltres que les llegiu i les comenteu, es converteixen en poemes i alguna poesia … Per això vos vull donar les gràcies … Per ser… Per estar … Però sobretot … GRÀCIES per llegir-me!!!
coses, però no sé el que tinc, pues al final de tot , és del temps, que seu queda cuant, vol.
Tinc mil històries, que he viscut plenes de sentiments, mil llunes de colors, mil sols de foc, que al llarg de la vida, jo he viscut.
Tinc tantes coses, que no se el que tinc, están guardades al mar dels meus pensaments, les escric a les nits i les llance durant el dia sempre als quatre vents.
Perquè aquest vell temps no les porte a l’oblit, ni les converteix ica en pols, per això les estic escrivint, amb tota la il·lusió, en tota la constància, i en tot el meu amor 》
《Queda’t, amb la persona correcta … Amb el que et sedueix amb l’intel·lecte i no pel seu aspecte … Queda’t amb el que vaja de les dites al fet … Amb el que, et fa dormir bé i somiar millor … Queda’t, amb el que teu dona tot a canvi de res … Amb el que fa del seu pit un còmode coixí per poder recolzar-te quanta fase falta… Queda’t amb el que el deixe anar al passat i adherència el seu present … Amb el que obri la seua ment i el seu cor per a tu … Amb el que t’anime a ser forta … Amb el que sàpiga ser el teu amic i el teu company … Amb el qual ta abrigue quan tens fred … Queda’t amb el que siga la persona que el vulga per sempre》
《Papallones que van volant entre l’amarg del món, més sols amb la seua bellesa aconsegueixen donar brill a la foscor.
Hi ha qui canta en la gàbia de la seua soledat, hi ha qui plora per tanta felicitat, Canten els ocells presos en soledat, no està escrit, “serà fàcil” Només està escrit. Has de viure!
Vent que s’emporta el temps, aquest que mai torna, però que en la seua xarxa et captura per més que tu no vulgues.
¿De què està fet el lament?,” baix preguntar un dia! Està fet, amb ira i ressentiment, però també en dolor i sentiment.
Torne a veure les palomes, aquesta vegada les observe amb atenció, també veig el seu niu, i un nen mirar-les va cantant una cançó.
Els núvols dibuixen cors al cel i els xiquets miren amb entusiasme. Perquè ells veuen cavalls que volen, perquè els nens sempre veuen allò, que volen veure.
Jo aquí seguint amb les meues palomes, amb els meus dubtes, amb les meues pors, però també amb la meua llibertat, amb els meus amors i sense dependència de ningú.
Aquí vaig sense poder, detindrem, només em queda aquesta bonica vida (passar-ho bé) cada moment, en els meus, i la meua gran meta és com arribar, ha veure’ls ser feliços a tots》
《Alguna cosa dolent es pot convertir en un bonic amor. Però l’amor també porta llàgrimes.
Les llàgrimes són com pluja intermitent, que també és necessària.
La pluja és bonica i té una gran necessitat imprescindible per a la vida.
La bellesa és un conjunt d’harmonia, serenitat, i alegria.
L’harmonia és vida i hem de saber controlar-la i sobretot saber viure-la.
La vida conté passió, il·lusió, confiança, optimisme, és l’aliment, que necessita el cor.
Quan passes tot aquest dolor, de l’amor, la passió, les llàgrimes, la confiança, i la il·lusió, que sentim algunes voltes, en ton ses, podrem guardar sense por, per sempre, tot allò en la nostra vida i el nostre Cor》@.@.@.
《Quan Hera menuda els deia als meus pares, que feren la porta de casa més gran, per a quant vingueren els Reis Macs, que poguérem entrar carregats.
Perquè mai, portaven res d’allò que els demanava en la carta.
Era tan gran la il·lusió, que no podia dormir pensat que no tardarien a vindre.
Al matí mamaré dia, quan van arribar els Reis Macs, dormies.
Mai, em portaven aquella nina que jo havia demanat, i somiava de xiqueta, sempre em deixaven una cartera, per anar a classe, llapis i alguna llibreta, però mai arribada aquella nina dels meus somiats.
No em gitava mai sense escrit el que volia, la nina i vestits per poder posar lis cada dia.
Però mamaré dia.
A l’any que ve vindran més carregats, és que nia molts xiquets patint fan i els porten el menjar, perquè no caiguen malalts.
Així que em consolava, dient, que jo fam, no en patia, i se’n recorden de portar-te la cartera la llibreta i el llapis.
Ja de major, encara crec en els reis macs, però, no demane nines ni vestits.
Demane que porten esperança per a les persones, i que mai deixem de somiar, demane un bon futur per als jóvens, que és mot important, una bona educació, i treball per a tots.
Apesare del tem que hi ha passat, és bonic pensar si poguérem algun dia tornar arrere. El tems passa tan de pressa, i els sumits tan a poc a poc, seria bonic poder fer un viatge al passat, per veure altra volta com érem de xiquets, i pensar que aquella il·lusió pot durar tota una vida, encara que fora només, quan tornem a pensar en aquella il·lusió tan gran que teníem de menuts》
