《 Cada un de nosaltres, som únics, exclusius, cada persona és un fenomen, d’una sola volta, de pensar diferent, Que mai es repetirà. Tenim una mescla única, de caràcter, i personalitat. Som únics, cada és cu en la nostra constel·lació familiar, i particular, naixen, en moment específic de la nostra vida, en un entorn, natural i Únic.
Som singulars i, això té una gran importància en les nostres vides. Sols nosaltres i podem portar a cap, totes les nostres tasques, úniques, que ens proposem en la vida. Ningú les pot fer igual com nosaltres. Per eixe motiu, no vulguem semblar a ningú, ni esperar que nasca ningú igual ni que siguen com tu, això és impossible. Som com som, i acabarem igual con, hem Sigut, S’EMPRE 》

@.@.@.

《 La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dóna, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida 》@.@.@.

《La lluna dorm en un bressol d’aurat. On cada nit torna aquell xiquet a buscar-la per poder adorar-la.
En tant, el vent va bufant les oliveres a l’alba. Quan s’escolta una cançó com cada nit cantada per un xiquet que ningú pot veure, que plora pels camps i se sent, de matinada, buscant va perdut, aquell xiquet, que va marxar de sa casa, va caminant a les nits de lluna plena, buscant com veure-la quan dorm al seu bressol d’aura. Però aquesta nit la lluna no està, i el xiquet trist va perdut, plorant pels camins en els quals ningú pot salvar-lo, perquè va perdut, plorant i ningú sap per on va.
No sap, que quan la lluna no es pot veure, és perquè se’n va a dormir al seu bressol d’orat. Com cada dia aquell xiquet continua perdut i com cada nit ell continuarà busca’n aquella lluna, per algun dia poder adorar-la》

@.@.@.

《Quant estimes de cor, és fàcil, senzill, i bonic, poden dir les coses que sens , la persona que estimes, encara que siga en vers.
Estimar és com tindre un tresor cada dia.
Com l’espera de veure una bonica matína.
Com una pluja d’aigua clara.
Com una espera, i llarga promesa.
Com un perfum que mai acaba.
Com aire fresc en un immens desert.
Com Aquella suau brisa en una platja.
Com un somriure radiant de joventut.
Com una gran abraçada de consol.
Com un suport gran quan fa falta.
Això és el que fa, sentir hi ha les persones quan el seu amor és pur i Verdader》

@.@ @.

《Aquesta nit passeja una lluna trista, sense brilló, com si fos de paper.
És una nit de mitjans de octubre, només se sent, gent murmurant.
Jo mirant aquella tènue llum que envolta la lluna, que pareix de paper, l’aire l’està embolicant per als, volta’ns, i ella va trista marxant suaument, dibuixant al seu costat s’ombrés al vent, en aquesta nit un poc fresca d’aquest mes de octubre.
Quan tornem de vacances després de l’estiu, no em destare com la lluna, hem d’estar alegres i disposts de començar la nostra rutina de cada estació.
Encara que sempre resulta dur aquests primers dies tornar, altra volta la rutina, després de tant de tems fent tot el que ens demanava el cos.
Però no n’hi ha prou dient que ens costa molt de començar de nou, és fer el que puguem per tornar a la normalitat, per al bé, de la nostra ànima i del nostre cos》

@.@.@.

《L’amor, quan és bonic és com un conte de fades, quan passa per un riu sa limenta d’ell, regant sentiments, somiats complits, d’eixos eterns.
L’amor de fades, és ferm, com els arbres, fort, segur, i decidit i tan antic com el món. Així és un amor profund, quan té i viu amb, sentiments, i passió. Així és un amor de fades quan està net i pur.
L’amor és gran quan es veu i se sent, quan sobren les portes del cel, i de l’univers, omplint-los de passió i amor sincers. Quedant lligats al cel i escrit en lletres de foc en el firmament, perquè totes les portes obertes estan, a L’amor quan és verdader. És, etern 》

@.@ @.

《De sobte una resplendor il·lumina aquella nit, abrigant aquell nadó, que plorant està al seu bressol, envoltant en llençols blancs, tan suau com la seua pell. Quan el sol, abriga tot aquell, bonic i menut cos, perquè encara que és menut, la seua mare l’apassiona acariciar aquella tendra cara quan riu badallant. La seua mare li fa una abraçada i un dols petó al seu àngel, i aquell nadó queda adormit amb les primeres llums de l’alba, on a poc a poc, aquella mare salsa per abrigar-lo i fer-li un bes, després tanca les finestres perquè el sol no desperte aquell àngel que ja dorm tranquil al seu bressol. La seua mare vetllarà com cada nit, i cada dia amb la seua ànima, i la seua pròpia vida》@.@.@

《Mai em doblaré pel camí, perquè sóc una dona forta i sentimental, però decidida a créixer, no puc parar per res, sempre m’agrada seguir endavant. Abans cauran, el sol i la lluna damunt la terra, que em doblaré. Perquè la meua vida ja és ferma, forta, i lleial. Oferisc el que tinc per al qui faça falta, sóc recta comprensiva, sé escoltar, tinc dins de mi un oceà, de sentiments aventures i desitjos, que Bach soltant quan escrit, sóc pareguda al volcà en erupció, que per on passa va deixant senyal, Però estic plena de vida i sentiments per a repartir quant farán falta.》

@. @.@

《Van passant els anys, i jo estic agraïda a la Vida. Perquè mai m’ha donat esperances fallides, ni treballs injusts, ni penes desmesurades.
Quan pense que el camí es pot acurtar, pense que som tots, arquitectes del nostre propi destí.
Està clar que quan he pogut, vaig extreure el bo de les coses, va ser quan en elles vaig posar el cor i totes les meues ganes.
Quan vaig plantar flors, vaig collir sempre flors.
Quan vaig plantar espines, vaig collir espines.
Quan no vaig plantar, la meua collita va ser nul·la, perquè res, vaig collir.
És cert, que la meua primavera s’acaba, i vindrà l’hivern,
Pues la vida! No, em va dir mai, que sería eterna!
He passat sense dubte, algunes nits llargues, les de les meues penes, més mai tu em prometeres tan sols, que tindria nits bones, i no obstant això també he tingut moltes vegades nits serenes, i tranquil·les.
Estime més que res als meus, la meua família. Amics, la gent meravellosa que està en la meua vida, el sol, la lluna, les estrelles, el vent, la pluja, i moltes coses més que no sé com expressar.
Vida, només tu mas fet gaudir de tan bonica natura,i de tots els que estime.
Vida, no et demane res!
VIDA, ESTEM EN PAU! 》

@.@.@.

《Una nit més el teatre de la vida, no ens deixa cap respir, sempre estem dormint, o despertant, de manera intermitent, però un s’acostuma a tot en la vida i en el dia a dia, fins a comprendre, que açò forma part del teatre de la vida, que en aquest cas és la meua obra de teatre.
De vegades veiem llums en la foscor, de tantes voltes de dormir i despertar,
et vas acostumant a mirar dins de la foscor, llums blaves i vermelles que es veuen a la nit i sempre hi són.
La meua il·lusió és tindre l’esperança que tots els meus somnis es faran realitat, per això quan escric, pose a volar els meus somnis, que algun dia tornaran, quant cansats de caminar per l’aire, altra volta vindran, entraran en el meu cor, i allí podrán quedarse per sempre.》

@.@.@