《Què més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el verdader veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem, ens estimen, i ens alegren el cor.
Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems per poder gaudir tantes coses de la vida.》
@.@.@…
《Setembre mes de canvis mes de tornar a la normalitat, mes d’afrontar el dia, a dia, a tres mesos d’acabar un any trist, i complicat, que mai oblidarem, hem d’acceptar-lo, ens agrade o no, també és un mes de seguir endavant a tota lluita, som més forts, en més capacitat esperança i capacitat per acceptar els canvis, amb aquest any, ens hem fet més gras i resistents, i estem podent en tot perquè som i serem sempre els responsables de la nostra VIDA 》@.@.@.
《Els sentiments quan naixen del cor, per poder estimar, per on passen van sembrant camps, obrint muralles i despertant sentiments en tots els sentits, és com les roses quan neixen entre el blat, i van dibuixant de colors els camps i els camins.
Quan la lluna està encara un poc adormida, és desperta mirant els camps i jardins, mentre algun pollastre canta, les plantes es balancegen, el canyar, diu asta demà a la nit, ja acabada. Arriben les primeres llums de l’alba, que donen vida a tot, i tot si il·lumina, em fa pensar en el que és bonic, i pense en la vida, jo voldria poder retenir-la per sempre, però això no pot ser, però quan escric, pareix que allargue un poc més, aquesta bonica il·lusió.》@.@.@.
