《 Eu pense, encara que dir el que Senç, no és cap lament. Sol és un sentiment que tinc i no puc expressar quant vull, allò que porte dins. Perquè el dir, mai serà cap lament, és com poder expressar, amor als meus sentiments que sempre estaran, i caminaran, en mi per la vida, per poder expressar el que pense, que són pensaments, dels meus propis sentiments.
¿Doncs que seria la vida?

Si no poguérem lliurement expressar tot allò que sentim, dins del nostre cor.
Així pense jo!, i així crec, que serà sempre. Poder traure, i poder repartir tot l’amor, que portem les persones sempre dins, de nosaltres》

@.@ @.

《 Passava un home per davant d’un cementeri. De sobte, va escoltar com un bufit, fou com un murmuri, en aquella nit fosca ja lora brillant, per aquella lluna plena, plateja.
Aquell home va sentir de sobte com s’eriçonaven els seus cabells.
Una cosa flotava, en mix d’aquell silenci, Feia un poc de dret, diferent del normal. Humit i alhora sec, com un tro, aquell home estava ple de sentiments, i en ganes de començar a córrer.
En passar per la porta del cementeri, va escoltar una veu contundent, en mix d’un gran silenci. Però estava atordit, caminava lent, paralitzat per la por: Va seguir caminat, tremolant de fred, i en molta por en el seu cos.
En estar més prop es va centrar en el que havia sentit en passar per aquell cementeri, i recordava, el que aquella veu li deia.
Ves al camp i porta flors, perquè elles ens fan recordar als nostres éssers estimats, també, recordem, somnis, desitjos i passions, que vàrem desar, quan va acabar la nostra vida. El perfum de les flors sempre ens recorden el feliç que fórem, vivint en la terra.
Portams flors!!!, perquè tu també les demanaràs,
per poder recordar el teu pas per aquesta bonica vida, en la terra…
Des d’aquell dia, aquell home sempre porta flors fresques al cementeri, per omplir-lo del perfum de les flors, i portar alegria en els seus colors. Perquè puguen recordar els amors que deixaren, els records, i les passions. Dels que allí estan descansant.》
@.@ @.

《Quan la meua pell estiga absent, i no puga parlar ni contestar a res.
Tot serà pau i tranquil·litat sense esperança.
No jaurà dolor ni patiment.
No necessitaré mai més cremes, ni pintures, però continuaré estant arregla, i perfecta.
Menjar no farà falta, i la meua nevera sempre estarà a arrebossar, perquè mai necessitaré res, sempre em sobrara tot.
A cap lloc, faré tard, perquè no m’esperaran, ni em buscarà ningú.
Sempre tindré el llit fet, perfecte, sempre vestit d’estiu, perquè així es feia abans més ràpidament.
No discutiré amb ningú, però tampoc podré alegrar-me amb els meus éssers volguts.
Dormiré sola, però tindre l’avantatja que sempre estaré ben pentinà, sense buscar, perruquera.
No podré riure, però tampoc em faran plorar, perquè no podré escoltar ni discutir en ningú.
Però sempre tindré el meu somriure als llavis, perquè tindré, els deures fets ja abans, per això, mene aniré feliç i agraïda a la vida per al millor regal que m’ha pogut fer, són, els meus dos fills, gràcies a ells, tinc 4 nets que vull molt, i dues nores que estime del primer dia de conéixer-les》@.@.@.

《Els humans vam ser creats per a ser estimats i respectats.
Els objectes i coses van ser creats per usar-les.
Em fa molta ràbia observar com els objectes i algunes coses a voltes, són adorats i estimats, mentre que les persones són manipulats, com si foren ninots de drap o joguets.
Jan persones, que no s’adonen conter, de la humiliació i el tracte que alguns estan rebent. No saben com exigir ser estimats ,i respectats. Alguns són utilitzats com a objectes que ja no serveixen per a res. Mestres els objectes inerts són apreciats com una cosa valuosa.
Les persones moltes voltes són tractades com simples draps gastats.
Mentre alguns fills trauen a passejar les seues mascotes.
Els seus pares els porten a una residència. Perquè els passegen, altres persones》

@.@.@.

《Quan vegues caure, les veles dels veixells en bufar el vent, Començaràs a saber, el que per tu Senç, fa molt de tems,

Però el meu cor, es lliure com el vent, i encara que els meus records ploren, cada vega que la lluna cres convertint-se en plena, sempre descobrira els meus, sentiments, bogeries i els records, que encara sent.

Encara que continue, molt de tems, bufant el vent, mai deixaré de sentir, aquells moments de joventut que per tu Senç, encara que passe el tems,

Però el meu cor, no assegut mai traïdor, perquè sempre serà lliure, lliure, com els vaixells que sempre mouran les veles, al vent.》@.@.@.

《 Les coses del cor, no tenen edat, ni amo, són com batalles de foc, que porta totes les essències i els sentiments que anem guardant.
Nosaltres els valencians. Els Simaters, som gent, que ens agrada guardar coses per poder-les recordar, som emotius, som persones que es tem molt orgullosos, de viure en aquest grandiós vall, en el seu clima, de sol, i color, que guardem cada escó de nosaltres en el cor, els que vivim en aquesta acollidora terra, d’aquest bonic vall, que podem gaudim del seu clima, i d’eixa olor de la flor que desprenen els tarongers, que és la fruita de la nostra volguda terra, que en el seu clima, ens convida al passeig de cada dia.
És terra de llum, flors i color, com diu la nostra cançó. També, en la Valldigna tenim mar, arena i espuma blanca. Com eixa lluna plena, que a les nits il·lumina, el nostre toro, els nostres jardins, també cases, i camins.
Així és i serà sempre aquest bonic Vall, que tot el que passa a visitar-nos, es queda, o torna una altra vega. Terra, nostra i dels nostres, fills sempre seràs aquesta càlida i bonica terra.
LA VALLDIGNA 》@.@.@.

《 Estima’t tot el que puges, et mereixes ser feliç. És bonic, saber com estimar-te i, estar enamora cada dia de tu mateix.
Que les teues bogeries, no es puguen, comparar en res, ni el teu riure, ni allò que as pogut fer abans. Ni aquells viatges que as fet, ni en allò que el divertit i as ballat, ni la música que as gaudit, ni la literatura que as llegit, amb la família, amb els amics.
Que les teues il·lusions siguen, el millor, com un bonic, miracle de la vida. Que pugues, i aprengues que la felicitat és el regal més bonic que pugues fer-te.
Estimant cada dia com si fos el penúltim de la teua VIDA. Que no, tese oblide, donar per a tu cada dia, una bonica i forta abrasada.
Mai et sentiràs, ni defrauda ni enganya, perquè, el podran voler molt, però mai et voldran, com el vols i t’estimes tu.》

@.@.@

《Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb els seus Canyons, de pluja i foc, no podré regar més els camps de les meues lletres, amb els primers rajos de sol, ni amb el blau del cel, a l’alba.
Ni els lliris de colors creixeran ja tan bonics, ni adornar més, aquests bonics cabells.
Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb el seu canyó de pluja i foc.
Seria bonic, que el silenci, no foren grans entre dues persones, que senten amor, i passió, entre elles, sols en una mira.
N’hi hauria prou amb una bonica de lluna, adorna amb llums de plata, per saber el que sent un cor quan veu a la persona estima.
No cal arribar el cel, sols que es miren fixament que sense dir-se res, saben que és allò que senten.
Perquè sense tocar sé, sol amb la mira, se sap qui t’estima, amb tot el cor i tota l’ànima.》
@.@.@.

《Regale aquest somni que vaig escriure, perquè just quan em vaig despertar, en algu vaig pensar.

Recordeu, quan comenceu a llegir, podeu confondre’s, però no passa res, perquè tot pot ser un mal entés.

Hi ha línies que sonen algunes paraules un poc rares. ¿Serà perquè estan mal expressades?

Aquest poema que he somiat és una mica trist, aparentment, perquè mescla, alegria, que va causar, un tems, dolent.

Regale aquest poema per disminuir una mica el temps, estic adormida en vida, perquè quan ten anares, ni respirar em deixares.

Tot i que ja no mene recorde, et regale el meu somni fet poesia, però no voldria que tornares, ni un sol dia.

Regale el meu somni, i encara que està el teu nom en algunes fulles dels meus llibres, sempre seràs, una ombra invisible.

Però no t’oblides perquè, serà el primer, i l’últim, que el regale, no m’agrada recordar, perquè em vaig adonar, que preferisc no veure’t més, que tornar a plorar.

Et, regale aquest somni, fet poema. És honest, “com tu” És tranquil, “com jo”sense sentit com també fórem, és dos.》
.@.@.@.

《L’amor és com un lluendo, un follet, no és etern, pero és lliure com el vent, lliure com l’aigua que porta ell riu, és com l’aigua que corre lliure, regant camps de collites, tarongers i oliveres
També rega arbres fruitals i encara alimenta, tots aquells somnis ja complits.
És ferm com els arbres que creixen al costat del riu, que són forts segurs I decidits
És tan antics com el món, és aquell amor ple, de sentiments somnis, vida i passió
Aquest és el verdader amor, quan és net, i pur,
Lliure, etern, amable, i segur.》@.@.@.