《Les flors són bellesa que busca el consol en la mira, la música alegra el cor, i el mirall vol mostrar el que els ulls cecs no poden veure de l’ànima, on a riba la bellesa que el cos ens brinda.

Som fràgils com una papallona que vola sense saber que un picaflor, la pot destruir en el més profund, allà on potser mai podrà cicatritzar aquesta ferida que pot ser mortal.

Naixem bonics i especials com qualsevol mortal, venim a aquesta vida amb molt poc, però així i tot aconseguim ser feliços, encara que amb el pas del temps el laberint de la perfecció fa que anem perquet el somriure.

Les flors volen que admiren la seua bellesa, en el mirall és de leità amb la bellesa de l’ànima, però els sentiments viuran eternament, que com l’eruga busquen la seua metamorfosi, la seua veritat i bellesa i és el que sempre podrem expressar en forma de poesia.》@.@.@.

《Esperem amb il·lusió, aquest any nou, i poder començar una nova vida d’il·lusions i somnis.
Ja es veu la seua llum en l’aire. I ve en molt, d’on aire i molta força.
És jove, ve sencer i flamenc,
és fresc, net i lliure.Com quan arriba el primer amor i aquell primer bes.
Estrenarem un nou any, i un nou día, vindrà en força i en alegria com un xiquet inquiet.
Li cantarem la cançó com cada any, i ell ens omplira de bonics somiats el primer dia de gener.
Ja començat a alçar les ales ve lliure en el seu alegre vol,
Porta en ell l’esperança les passions i molts somnis
farà que oblidem un poc les coses dolentes que ens deixa l’any vell.
Per al camí, hi han quedat familiar i amics, vàrem passar, penes, dolors, i desconsol.
Aquest nou any no podrà esborrar mai la vida, passa,
Però si ve ple de, esperança, i molta il·lusió
Està sencer, i ve en força, flamenc, fresc, net, molt lliure i ja està alçant el bol.》@.@.@.

《És impossible, va dir el cap, no té sentit, va dir la raó, ja no es pot tornar cap enrere va dir el cervell.
Però va dir el cor, es pot tornar a començar sempre, intentant amb molta fe, il·lusió I molta imaginació.
Aleshores em fa pensar, també jo puc volar quant vull, i arribar fins aquella blanca ciutat penjant enmig d’un gran silenci, on no conten les hores ni els dies, sols està plena de jardins de somnis, i d’il·lusions.》@.@.@.

《 Només sé, que sé molt poc.

Que de vegades en quede adormida en els meus somnis veig tots els sentiments en mi, fins quan dormen. Només, puc despertar-los sense demanar perdó, perquè tot són coses que en dicta el cor.

Soc com soc, i sé que estic aprenent, de viure com vull. Perquè les coses del cor no tenen sentit. Ja que elles soles es guien segons les seues emocions i els batecs del seu cor.
Amb amors recordats que no fan ni soroll, són com cançons d’amor, que desperten tots els sentits, i que sempre anem guardant dins del cor.》

@.@.@.

《Tancant els ulls no canvien les coses. No desapareix res, per no voler veure el que està passant. Les coses de fet seran encara pixo la pròxima vega que tornes a obrir els ulls. Només la gent quan és covard, tanca els ulls i es tapa els oïts, això no farà que el temps es pare, ni que el problema baixa a desaparéixer.
La vida només acaba quan es moren els somnis.
Quan es perden totes les il·lusions i esperances.
Quan el cor deixa de vibrar.
Quan la pell deixa d’eriçar-se.
Quant la tristor, t’envaeix cada dia.
Quan les nostres cames busquen que tut.
Quan res t’interessa ni el diverteix.
Siquem positius, i no deixem que res d’això, entre mai, en les nostres vides》

《Admira lluna, eres un poc especial per mi, escric aquest poema amb tot el cor i està dedicat només per tu.

Lluna viva, quan a les nits et mire i passe per bais teu, recorda el meu nom, no em tingues mai en l’oblit, quan abans d’eixir a les nits el pintes en rajos de colors, i encens el teu somriure, comences a fer llum en el meu balcó ple de flors. No tol vides del meu nom, tampoc de les meues il·lusions que ara estan dormint, però quan desperten i estiguen esperant com sempre, quan ens regales la teua esplendor a les nits de fred, i procures abrigar els meus sentiments, només tu saps com, perquè sols tu saps mirar amb els teus grans ulls encesos de llum.
Lluna viva, lluna, ferida, de passions, i desitjos, que passeges la nit.
Recorda el meu nom, quan el meu plor li guanye al meu riure, consoleu-me des de dalt, i a la nit quan traus els teus raigs de foc, gravaré per sempre, el meu nom en ells》

.@.@.@.

L’últim somiador qué apague la lluna …

《Apleguem a aquesta vida, i al moment ja estem quasi a punt, de desar-la per sempre, Sabem que hem d’anar món, però no tenim gens de pressa.
Passem sempre pel mateix cantó de la vida on vivim, i he pogut comprendre que ningú pot escapar del fatalisme que li espera al nostre propi ser.
A voltes somie que estic caminant per damunt de la meua pròpia tomba, i veig com creixen les roses que estan esperant-me.
I pense, la mort no és el més horrible dels mals, perquè en res ens implica, quan estem vius, perquè ella, no està en nosaltres, i quan ve a buscar mos, nosaltres ja no podem saber Res.》

@.@.@.

《 Aquests pètals de Rosa, quan estan plenes de russa, és quan elles ploren, pels jardins, amb el seu, dolor, pena i sospirs.

D’aquestes roses ja desfullades, no queda quasi res, només queden per la terra alguns pètals secs, d’aquelles fulles, que san queda per al tem.

Estan pel mig del jardí, que les ha vistes créixer, però no tenen ningú poder per poder quedar en elles, i seran les últimes flors, que gaudirem, aquest temps.

EL fred arribat, i entra el trist hivern, ploren les plantes i rosers desconsolats. És tan preparades per a dormir, asta la pròxima témpora 》
@.@ @.