《Una llum tènue es percebia al fons d’un corredor, semblava eixir d’una trista foscor, enmig d’aquell silenci etern, s’escoltaven uns passos, que arrossegava el cos prim d’un l’home, s’acostava cap a l’espelma encesa al mig del no-res, en una casa gairebé en ruïnes, on es refugiava aquell home, d’aquell intens fred que feia en aquella humida casa, situa als afores d’un xicotet poble, envolta de camps, coberts d’una espessa neu, que tant de fred portava, L’home, portava en els braços uns trossos de fusta per avivar aquell foc del seu allar, on al costat tenia un vell matalap, que usava i dormia, d’una sola tira. Que cada nit ell dormia, prop del fumeral perquè era l’única font de calor que hi havia per calfar-se, cada dia.
Abans de dormir l’home, resava una oració, i mai s’oblidava de donar-li gràcies a Déu, pel menjar que cada dia ell tenia, i també per tindre el valor que li enviava el Senyor.
Esperava en il·lusió que aplegara la calor, que portava l’esperava que esperava en tanta il·lusió. Perquè per a ser feliç ell té un enorme valor. En tan poques coses que té, però viu feliç, sent amor, i fe per la vida, i té plena l’ànima d’amor i també il·lusió.》@.@.@.
《 En el tronc d’una olivera Bach escriure el meu nom, posant asta el cor en ella, vaig recolzar les mans, acaricien-la, i mirant el paisatge que m’envoltava,
Les meues mans acariciaven aquell tronc vell i aspre, en aquell immens silenci del camp, i les coses que llavors vaig pensar, avui les torne a recordar.
Per què els meus ulls ploraren recordant al meu iaio i les meues llàgrimes en aquells tems van banyar asta les arrels d’aquella majestuosa i bonica olivera que el meu iaio avia plantat feia molts anys.》
@.@.@.
(Els poetes en cada racó del món somien i veuen poesia, escriuen sobretot el que és vida entre hòmens i dones sobre l’amor, si no hi haguera grans poetes i escriptors. El món estaria sense Ànima.)
《Expliquen velles llegendes que en les nits de lluna plena els mariners en alta mar escoltaven el cant de les sirenes, el seu cant era tant dols i embriagador, que emocionava als jóvens mariners omplint-los de ilusió.
Al mig de l’horitzó quan la mar està tranquil·la s’escolta els cants de les sirenes, diuen que és la crida de l’apareamet del mar.
Tan bonics eren els seus cants, que provocaven emocions amb el cor dels jóvens mariners que per al mar aleshores navegaven.
Conten les velles llegendes que en el més profund del mar, habiten boniques sirenes amb les seues cases de cristall.
Només es poden veure en les nits de lluna plena, quan la mar està en calma, es veu brillar en el fons del mar aquelles cases de cristall, on dormen les sirenes amb el seu llit de perles.
Són com estrelles de mar que sempre estan protegides en les seues cases de cristall, on sempre están les sirenes》
《Hi ha gent que només en dir una paraula encén d’il·lusió asta les plantes.
Algunes persones només somriuen i el miren, t’estan convidant a viatjar en elles, és la màgia que porten damunt.
Altres, només donant la mà, trenca al moment la distància, i al moment, ja esteu menjant junts.
Ja gent, que només obrir la boca arriba fins a tots els límits de l’ànima, sap alimentar les flors, inventa somnis, i fa cantar asta les pedres.
També jan, persones, que sempre van en la seua soledat, són solters de la vida, fugen de la seua soledat quan saben que en voltar el cantó, sempre trobaran gent solidària, que és necessària, i saben com poden ajudar aquestes persones.》
《La ment bola com una paloma que busca experiències noves en el vent. La ment el porta sempre al més alt on ella soles pot arribar.
Vola que vola, buscant coses noves que naixen en primavera, quan la Sanç s’altera i es renova, com els jardins i les roses quan comencen a florir. És una il·lusió tan gran que visc per saber i buscar coses noves com la paloma.
Vola que vola, la meua ment i no eu puc evitar, perquè la ment té ales que a mi em porten al més alt, on ningú mai arribara.
Vola que vola, com una paloma que va al més alt, sempre buscant coses noves que neixen i moren com la primavera i la vida.》
《 Dibuixa el teu amor per l’aire que tu pots dibuixar-lo i després, deixa’l volar.
Dibuixa el teu amor per l’aire perquè així jo puga tornar a veure’l quan vulga.
Perdona si t’ho dic, és perquè sempre seré qui més respecte i estima el tindré.
Dibuixa l’amor en l’aire
com el cos en l’aire jo vaig dibuixant també, així podré veure’t, sempre que moga el vent.
Dibuixa l’amor per l’aire, el meu està volant, fa anys per la teua casa, esperant que isques per emportar-te amb mi, i poder formar junts el nostre destí.》
《 Les paraules sempre van unides als sentiments, Els sentiments sempre van units a totes les nostres emocions i sensacions. És un poc paregut al vent que no podem veure’l, perquès invisibles, però si el notem quan mou, i ens acaricia la cara, el vent sempre és ràpid espontani i tan lliure com l’aigua d’aquell riu que no pot parar, a voltes calfa, com eixa primavera quan comencen a creixent les plantes i les flors que ens fan més agradable la vida.
L’amor tampoc va cridant ni saps quan arribarà, però quan arriba, no t’espera ve ràpidament com una fletxa què crema i mata, travessant el cor i omplint-lo d’il·lusió i fantasia.》
《Les pille del cor, regleja quan somriu la teua ànima, quan el mires en ella.
Coneix de la teua passió per la vida, perquè totes les emocions naixen d’ell.
Quan comences a adonar-te conter ja estàs en el madur de la vida, i veus que algunes coses, ja no t’importen com abans ni, poc ni molt.
Ja no tens ganes de discutir més, vas seleccionant a la gent que tens el gust de poder estar amb ella.
Saps, el que vols, i les coses que passes d’elles, que solen ser cada dia més.
No tens tems de ximpleries, perquè la ment sol anar sempre davant del pensament, i aquell ens a caça》@.@.@.
Quan ja no ens queden quasi músculs, ni records d’aquells atractius i bonics, xavals i xavales.
Recorde i sempre estarà en la meua memòria, aquelles vivències i tertúlies de joventut, amb el record de tots aquells moments que passarem junts en la nostra quadrilla, aquells estius, que passarem per la font gran. Estan eixint ara en poesia, totes aquelles vivències, les he tingut guardades en la ment, i són vostres, perquè sense vosaltres amics i amigues de sempre no hauria pogut escriure si no avereu existit. Ara que hi ha passat el temps i ja estan lluny d’aquells records, és quan estic enyorant tot aquell tem passat tan bonic.
Recorde algunes amigues i amics que no fa mot encara estaven ací entre nosaltres.
Si poguera tornar enrere el temps!!!
Encara que sempre serà un bonic i gran record, en aquesta curta vida, que ens va deixar la joventut.》@.@.@.
