《Té la lluna un vestit que només trau els diumenges.
Fet d’abraçades, promeses, i besades perdudes que van que danse pel camí.
Però sempre és el destí, els que els abandona.
Té la lluna un vestit, que només trau en, hivern
Fets d’il·lusions, somnis, passions i esperances perdudes.
Quan es perd un amor, és el cruel destí, que va d’estrossant cors i va deixant els trossos pel camí, aquests van plorant pels racons amb un sabor tan amarg, que va apagant la il·lusió, quan el cos, s’ansen de foc i passió 》
《 La mort és com un espia que ens persegueix des que naixem, va portant mos i guiant mos fins al no-res de la nostra existència. És la que pot destrossar en un instant, l’obra I acabar en el teatre de la nostra vida, és la que ens porta el final l’etern. L’única que mai ens abandonarà perquè sempre torna, és la perfecció que mai en deixarà sense un acabament. Té aquesta unió tan perfecta amb la vida i amb tanta saviesa, que quan s’acosta a nosaltres res és impossible. Perquè la mort, i la vida sempre caminaran juntes
flotant per sempre en l’infinit univers etern de la perfecció.》
