《 La font del meu poble Simat, és única especial, no nia altra igual.
Passe alguna volta mirant aquelles pedres del riu, que estan llises i lluents per al pas del temps, l’aigua, i el vent, on jo revisc moments d’enyorances, records feliços de la meua infantesa i joventut.
Quan mire la basa de la font en aquella aigua blava i tranquil·la, on diversos peixos gaudeixen en ella, ballen, i s’inquieten, i la meua ment torna enrere en els tems, en aquells anys de joventut, bais un sol suau que em recorden aquelles xarrades, assentats en les pedres del riu, els diumenges al matí, pedres grans menudes i fines, pedra nua, pedra infinita.
En la basa de la font, els peixos ballen d’alegria, i jo mirant com passa l’aigua i la vida, ells coquetegen amb la lluna, i quan algun núvol la tapa, en veure foscor s’amague pels racons.
Avoltes, escolte veus de quiques que jugaren abans, mire com l’aigua va ràpida cap hi ha vall i jo allí pensant en el ràpid que també passen els anys.
Els meus records viuen en la font i el riu “vaca”, del meu poble Simat, recordant aquelles nits en amigues i amics aquells alegres dies, que passarem tan divertits》

@.@.@.

《 Què passa quan creus que tot és negatiu en la teua vida, que ni prosperes tu, ni deixes prosperar els del teu costat. No hi ha dret, no és just, tu pots afonar el teu vaixell, però no vulgues arrossegar també el dels altres.
La solució seria, viure i deixar viure.
És l’única manera.
Malauradament no es compren les vides. Sols en tenim una i és l’única.
Has d’arreglar la teua i procurar no destruir mai la dels de més.
No podem construir res amb els trossos dels altres.
És treball teu, has de ser fort i no has de parar-te mirant la palla a l’ull d’un altre, sinó que cada dia hem d’intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos》

@.@.@.

《 Estimar i voler són dues coses iguals, però diferents, sempre serà més difícils, el voler en la distància, perquè d’aquesta forma solen fer-ho amb l’ànima, i només viuen amb la il·lusió de l’esperança.
És més bonic mirar, sé, i dir les coses a la cara.
Encara que siga en forma de vers.
Com si tu m’adores jo t’adore.
Si tu en vols, sempre t’estimaré també.
Estimar és com tindre un tresor.
Com una lluminosa i bonica matina.
És com una pluja que esperes, d’aigua clara.
Com un bonic mirall transparent.
Una espera, i divina promesa.
Un perfum que mai acaba.
Aire fresc en un intens desert.
Aquella Suau brisa en una platja.
Un somriure radiant de joventut.
Com una gran abraçada de consol.
Un suport gran quan el fa falta.
Quan tens totes aquestes coses sabràs que aquell amor és veritable》

@.@.@.

《 Es forma un poema, quan les emocions troben els pensaments, els pensaments troben les paraules, les paraules es transformen en lletres que, en ajuntar-se, FAN POESIA.

Algun dia en quedaré adormida a soles per sempre, quan em passe, voldria que la terra seguirà abrigant les meues nits.
Què el sol calfara les meues cendres quan fera fred.
Que els rajos de la lluna ma enllumenaren les nits de foscor i boira.
Que l’aire s’emportarà, en forçà la meua cendra i l’escampara al voltant del meu poble.
Que les estreles, mene gronsaren asta el final del temps, i poder quedar-me descansant, per sempre al meu pobre. SIMAT.
Al m’ix de to ta la VALLDIGNA.》@.@.@.

《 Déu meu! Tu que tot eu veus, i saps el problema tan gran que té el món en aquests moments, aquest món que tu feres en tant d’amor. Tenies que avere fet també una humanitat més comprensiva i no tan avariciosa, perquè tot el que està passant és per gent roïna i envejosa. Alguns hòmens només saben ocupar les armes per matar, estant a punt d’usat bombes nuclears i míssils que poden destruint aquest món.
Maten gent innocent que només volen viure tranquils en les seues famílies. Estan morint dones i xiquets per la metralla que tiren sense por.
En dos anys hem passat de tot, primer una terrible pandèmia que san portat pares, família i amics. I que encara ens dura. Tempestes d’aigua, aire i neu. Hem vist com un Volcà destruir tota una illa.
Ara també estan morint de fam de tret, i de malalties per no tindre lloc ni remeis per poder-se curar…
Cada dia se senten crits de desesperació, no volem veure la destrucció, que produeix aquest maleït personatge que ningú pot parar. Senyor fes que canvien les idees d’aquesta persona que no té sentiments, ni consciència, i que pare de fer tot el mal que està fent perquè si no para prompte serà tard per què haurà destruït aquest món.
Només et demane Déu meu, que ens ajudes a crear de nou el teu món amb el teu poder. Tin Piada de tots nosaltres.》

@.@.@.

《La lluna quan passa pel mar, les ones contentes s’engronsen sense parar, no paren, perquè elles no tenen temps, ni penes, passen la vida mirant el firmament ella passa tranquil·la, mirant com elles van, mullant tot allò que tenen prop d’elles, les imparables ones del mar. És bonic veure com la lluna il·lumina aquell mar immens, eixa lluna ferida, de passions eternes. Quan passa pel mar en el seu brill, i el seu somriure, plena de llibertat i llum, no és conscient de la bellesa que provoques en la gent que sap admirar la, quan surts pel firmament i podem veure’t, voldria canviar el tems i mostrar-te que sent el meu cor, en contemplar-te.
Lluna, daura, i ferida, de passions eternes, estàs plena de mirades, que van perdudes buscant respostes. No ens defraudes mai als que t’admirem 》@.@.@.