《 Quan la poesia no fluix en alegria, és perquè l’ànima està apaganse, i per tornar a encendre-la només falta, tindré passió per escriure, i aquesta passió l’encén la lluna, amb els seus raigs òde llum, il·luminant aquella ànima que està trista, acaricien-la en eixos fils invisibles de foc d’orats, que uneixen el cor, amb l’ànima, l’amor i la passió, que naixen en poder començar a escriure
Així naix la poesia, quan poses amor en ella, ix de l’ànima i el cor, quan estan enllaçats i units en els fils d’orats de la inspiració 》
《 S’escolten cants d’ocells al meu moble preferit, i pense que una volta va ser tronc aquell moble que tanta estima li tinc.
Va ser tronc una volta, i també va ser branca. Pero quan el toque llevar-li la pols i netejar-lo, sempre Senç aquells sorolls que atresore dins dels calaixos. Perquè el meu moble una volta va ser arbre, i també branca.
Unes mans li donaren cos i ànima, per això jo quan estic a prop, Senç el cant d’aquests ocells que guarde en cos i l’ànima. Les meues mans l’acaricien en netejar-lo, les meues penes i alegries en ell guarde, i conserve els cants i trines d’aquells ocells que van viure amb el niu d’aquell tronc i les seues branques》
《 Que diries, si aquesta nit et convide a viatjar en la nau dels meus sumits. I en lloc de núvols blancs, viatjarem amb núvols de sucre i caramel…
Deixarem enrere, aquells somnis vells ja somiats, i guardaríem en el baül de la vida, aquelles pors passades, que ja, no ens fan falta.
Buscaré, en aquest nou rumb de la meua vida, aquests nous somnis, asta que surten aquells que vaig tindre, i que mai es van poder complir…
Naveguem cap al ponent, guiats per l’inconscient, sense brúixola, ni roses del vent…
Només tu, jo, i els nostres moments》@.@.@.
《 Està nit, té vist passar, pel camí dels meus somnis. Estava mig adormida somiant i tu, no ta donares compte que jo et mirava, però en el meu somni, inconscient encara, et vaig conéixer. Et vaig veure trist caminant sol, sense rumb.
Quan en el meu somni, en vas parlar, em digueres, que volies portar-me al cel per escriure el meu nom, en la més gran i bonica estrella del firmament. Jo, baix contestar. Anirem, on les lletres, es tornen estrelles, les paraules, es converteixen en poesia, i que tots nosaltres, sempre formarem part, de totes aquelles meravelles, que ens regala l’univers.
Ma grada la teua presència, perquè quan tu estàs s’il·lumina la nit sense haver-hi lluna. Però el final, sempre, serà el mateix, que sabem, que tot l’amor que rebem, és aquell mateix amor que donem 》
《 Vaig somiar amb un somriure que mai he vist. Amb uns ulls que mai en miraren. Així, va ser el meu somni, i semblava, tan real. Envà captivar la seua mira, que sense mirar, em transmet ganes de conéixerlo. Mai sabré què fórem. ¿Una il·lusió?¿ Una fantasia? ¿Un somni? Em va captivar, aquest bonic somni, semblava real.
Sempre serà el somni, de l’absència. Tot i que no sé ni qui eres. Et Vaig somiar sense conéixer-te. Així i tot, el teu cor pareixia feliç. Només, que jo en la meua vida, perquè sense élla, no ha vera pogut somiar.
Recorde, un bes, tan lluny, i el meu tan a prop, jo buscava com la flor busca el sol, i l’aigua cada matí. Així i tot, sé que no ens hem de veure mai.
Sempre recordaré, aquella bonica lluna, a la vora d’aquell mar invisible, entre pètals de roses sense color ni perfum. Cada volta que veure una nova albada, el recordaré entre versos. Perquè nosaltres, sempre estarem units per aquest fil invisible, per on caminen les ànimes solitàries 》
《 Sembla que està nit, dormir no puc. ¿Serà pel café que aquest dia m’ha pres? Estava molt negre i carregat, està clar que la nit m’està amargant.
Estic nerviosa en el llit, em menege com un gos marejat, baix, d’una part a altra del llit, en els llençols enrotllats, que apareixen per l’altre costat.
És que això és massa, tinc els ulls tan oberts que un li diu a altre, qui ens podria ajudar per a poder-los tancar.
No sé, si riure o plorar, ni a quin sant he de resar. Quina enveja d’aquella amiga, que una volta en dia que asta de peu s’adormia.
Estic desespera, quan ho pense altra volta, torne a pegar la volta, això ja és massa, descafeïnat beuré l’altra volta. Aure d’alçar-me, ja no puc més, per culpa del café, la nit completa perdre. Maleït café, per un sol dia que en prenc, tota la nit sencera ploraré 》
《 A la font gran del meu poble Simat, quan mire les pedres del riu, vaca, llises pels tems, l’aigua, i el vent, on revisc moments d’enyorança, records feliços de la meua infància i joventut.
D’aquells records escric avui!!! Mirat l’aigua tranquil·la de la font. Jan diversos peixos, que gaudeixen, ballen, s’inquieten, asta que la presència de la gent els espanta. Que bonic recordar, bais un suau sol, que em recorda aquells allunats jocs i reunión en amigues.
Assegudes en un banc d’aquell temps, m’envaeixen els records i els sentiments, eren banc, fet de pedra nua, pedra infinita, que es banya d’alegria quan plou, amb eixa aigua que ens regala la vida, mire jugar els peixos que sempre estan en moviment. Quan en l’aigua de la basa de la font, el reflejo de la lluna en l’aigua desapareix, els peixos quan veuen la foscor sen van a dormir. Ells sempre van tranquils. Jo, ací miren-los… Recordant moments passats. Recorde les meues amigues i aquells alegres moments, de la grandesa de les festes de SIMAT, en aquelles càlides nits, de balls i la joventut del poble, que els tems s’està emportat 》
@.@.@.
