《 Algun dia trobaré una melodia completa i especial, que busque tota la vida, i així la podré guardar a la meua ànima, i cada clarejar del dia podré acompanyar de música la meua lletra, abans de poder convertir-les en frases o pensaments.
Algun dia, estaré entre, bonics querubins de colors, i podré volar amb ells, amb les seues ales al vent per poder demostrar al món, que la distància pot a costar-se, quan es superar la força en el temps.
Un dia, sentirem cridar amb força, i ressonarà en l’univers, celebrant l’absència de guerres i sofriments. Sa ajuntaran la intel·ligència, l’esperança, que són la clau per a poder tancar en forçà les portes, de la d’enveja, la fam, i de les desigualtats en el món 》@.@.@.
《 Deixem de viure, el día, que s’apague la il·lusió, el día que ens abandone la gana, o simplement, “quant” deixa d’importar-te el demà.
No hem de parar de lluitar, quan no hi ha ganes de res i tot, t’és igual, desapareixen les ganes de viure, i algunes voltes, note res qué veure amb l’edat.
Es deixa de viure, quan deixem de somiar, i no tenim motius per somriure, i sobretot si tot al teu voltant, al te igual. Hem de començar a lluitar
Es deixa de viure quan els nostres actes i les nostres accions diuen, adeu a la vida sense importar que encara, estem vius
No ens hem de rendir, sempre jauran camins oberts que mai, mos a ban donaran, sigues dona, o sigues home, sempre n’hi haurà alguna oportunitat per, tindré passió, per la vida》
《 És el temps de la por. Tenim por per a quasi tot, por, a la violència. Tenim por, a les persones que no tenen por de res. Por al lladre i por a la policia. Por de desar-nos la porta oberta. Tenim por al temps, sense rellotge ni control. Por a estar en xiquets, i no avere videoconsoles. Por a la nit sense pastilles per poder dormir. Por als matins, per si no ens podem despertar. Por al que diran i a vegades tenim por de dir. Por de quedar-nos, sense els que estimem. Por a la soledat, i por a la multitud. Por al que diran. Por per al que pot passar-nos. Por per al que pot vindrà sense esperar Por pel que està passat. Por, per desaparéixer i morir I el pitjor de tot és que també tenim por de viure. No saber com fer 》 @.@.@.
《 Tindre el cabell ja canos, és tindre L’experiència haver viscut, i també, d’haver tingut alguns errors en la vida.
Les arrugues de la cara, em recorda que he viscut, passant temporades de molt, i també, temporades de poc, i això en demostra, que he viscut la vida.
Les mans sabem que m’ajudaren a poder aconseguir els meus somiats, encara que alguns d’ells es trenquen i es desfan pel camí, però “elles”, m’ensenyaren, ha començat de nou.
El cos humà, pel temps es cansa i sa gota quan, comença a corbar-se poc, a poc, però la persona pensa, que encara pot quedar-li camí.
Encara queda món per xafar, siga en espardenyes o sabates, encara que no és el mateix. Però si eu són els mateixos camins. Anat i tornat per al temps, en moltes distàncies encara per córrer, i vides per compartir.
Sols i tranquils quedem quan som grans, esperant, l’últim viatge, cap al descans etern. Aleshores ja no serà important, ni la virtut, ni els errors que hem pogut cometre.
Quan has viscut la vida i queda menys, que quedava. Només queden els records i esperar els dos…jo i el meu , cos 》
《 Tots guardem un espai “Buit” ma graderia poder omplir-lo de moments d’alegries, i així quan en sentira trista, l’obriria i en sentiria millor.
Quan eixe espai vulga envair-lo algú i Ferlo seu, no deixem que els invasors entren en ell, perquè eixe espai és teu, encara que altres pensen que els amos són ells,
Tenim un espai en el nostre cos, que està buit i no el sabem aprofitar, procurem, ompli’l de coses i moments nostres, encara que altres, pensen que so, els amos ells.
Tin el teu propi espai, encara que altres pensen que eres d’ells, perquè creuen que tu també eres, però no digues la veritat als que, envair-te volen 》
《 Bach aplegar com el tems per quedar-me per sempre. Però aplegava, en l’orgull ferit, la ment desfeta, i l’anima en suspens.
Estava en la ment molt baixa, I em demanaren ajuda, quemolta fam i fred portava.
Que simple baix ser, i aquella persona que covard. Em Bach donar conte Ràpid, però un poc tard.
Se n’anava fent llastima, i deixant les seues penes, però san portava les mans ben plenes.
Se n’anava orgullós i altiu, i repetint que, igual que jo avie ha arribat, allí i encara estava viu! Deia que portava l’orgull ferit, la ment desfeta, i l’anima en suspens.
Però jo continue en les mans buides, i aquella persona se’n va anar ben fart, i les mans plenes.I aplegarem a les mateixes condicions, i al mateix temps. Portàvem l’orgull ferit, la ment desfeta i l’anima en suspens.I aplegarem igual, com aplega el temps, per a quedar-nos per sempre》
《 La vida en la terra només ens dura, un somiat.
L’amor moltes vegades es pareix, a un “espejisme”
La infància passa, volent, o sense, voler.
La joventut la segueix i passa, sense donar-te ni conter.
La maduresa la reemplaça, sense voler-ho.
La mort ens recull quan li dona la gana, i vol.
La més bonica flor del món perden la seua bellesa.
Però una bona amistat és com un “fil d’or” que només la podrà trencar la mort.
En quant una amistat fidel dura tota l’eternitat.
Viure sense amics, és com morir, sense haver deixat records. Perquè els records sí que podem recordar-los tota la nostra vida.》@.@.@.
《 Algun dia, hauré de córrer darrere les paraules que s’escapen quan estic escrivint, i així poder descobrir, el poeta que dorm en mi
Quan un, vers o poema ve, solitari i no porta ni nom, no aplega a cap lloc, eixos versos acaben desapareixent, entre fulls oblidats, perquè no solen tindre cap de trellat.
Algun dia, hauré de dormir part de la son, que un dia no baix poder dormir, perquè pensava en coses estranyes que aleshores dormien dins de mi
Algun dia, podré mirar-me en la teua, m’ira, i aleshores, tancaré el llibre de fulles blanques, que mai diuen res, però esperen a les lletres per poder saber d’alguna cosa 》
《 Cada dia quan òbric les portes deixe entrar, un sol radiant que m’il·lumina els dies.
D’un verd esperançador
D’un mar, blau de pau
D’una clara, i lluminosa alba
D’un rock passió, en ses
D’un vent, de pau i vida
D’un arc, de colors ple d’il·lusions
Que m’obrin els camins en sumides aventures
Novetats per mil llocs
Ganes, que neixen de qualsevol part
Novetats que apleguen diàries
Que m’omplin els ulls i l’ànima quan la mira busca el firmament.
Cada dia comença un nou somni, per poder escriure versos, i poder aplegar a una nova meta, que es diu poema, la deixaré entrar en un nou espai, li donaré la benvinguda que acabara, dins d’un món de fantasia en lletres 》
《 Vull seguir caminant amb tu de la mà, i junts envellir amb el pas dels anys.
Però també vull saber com agarrar les nostres mans quan calga,
I així poder ser un mateix cos, amb el pas dels anys.
Vull cuidar de tota la teua persona, per poder descobrir, les pigues de la teua esquena. Encara que també em ve de gust poder tornar a dormir al teu pit.
Has d’il·luminar els meus matins amb els nostres records, i la teua mira. Vull dormir al teu costat, cada nit, al nostre llit.
Perquè així el fred no podrà passar al nostre espai, ni es podrà quedar mai a la nostra casa.
Voldria poder espantar les pors de les nostres vides, per poder algun dia, tancar les ferides, quan estiguen cansades, les nostres ànimes.》
@.@.@.
