《 Mirant-me un dia en el mirall, baix notar que el temps no àvia passat de llarg, sinó que sa via queda en mi. Torne a mirar-me, i m’entraren ganes de plorar, tal volta estic fent-me gran per al temps que he passat, he viscut sense saber, que allò era vida.
Torne a mirar-me i, alguns canvis he vist, però pense, que tinc més històries viscudes, que aquelles arrugue, que ara ma complanyen.
Quan em torne a mirar en aquell espill que no envelleix, i aleshores els records s’apoderaren de mi i la meua ment, i cada cabell blanc que veig, és el trajecte de la vida viscuda, i els bons moments compartits.
I en torne a mirar, i “jure” que no va ser per presumir, ni vanitat, mirava com passa la vida de ràpid, i asta on podia aplegar,
Perquè estic orgullosa de tot el que he aconseguit.
Que comença i acaba en els meus fills, i el que ells han aportat a la meua vida 》@.@.@.
《 En algun moment de la vida perdem la batalla contra el temps…
La nostra joventut s’escapa.
Ja no hi ha cremes ni olis que esborren les marques de tantes rialles, i penes. Prenem vitamines, col·lagen, gingebre, vinagre de poma, i tot el que ens diuen per poder allargar un poc més la joventut.
Un dia ens adonem que no hi ha tacons còmodes, que no podem veure, sense ulleres, i les arrels dels cabells blancs creixen sense control.
La cintura es va eixamplant les nostres cames, perden força
Un dia, ens cansem d’imitar la joventut de cara a l’espill,
M’alegre d’Haver viscut i poder donat tant d’amor, com haver-lo rebut.
Que importa si guanya la batalla el temps.
Ja m’ha cansat d’engolir l’estómac.
Perquè sé que la bellesa sempre està en el cor.
Agraïsc, està imparable etapa, i ser com soc,
Que bonic és seguir endavant amb tot el viscut i aprés.
Que importa que siga gran.
Que n’hi ha de més joves i boniques, és el seu temps, i tot passa. Jo ja he passat la joventut i pot ser quasi la vida, he acumulat saber, i experiència que mà ajuden a comprendre.
És un honor haver estat i poder continuar, sent mare, esposa, germana, àvia i amiga 》
《 Una vega dues
amigues després de tems sense vores toparen en un bar, sé, saludaren en molta alegria, i sa segueren per xarrar i fer-se un café.
Una li comentà, en to de queixa, a l’altra …
Ma mare em telefona molt, per demanar-me que vaja a parlar amb ella, o per demanar-me que la porte algun lloc, o que vaja a menjar a casa seua, jo baixe poc i a voltes estic molesta, per la seua forma de ser i demanar-me les coses.
Ja saps com són els vells: expliquen les mateixes coses, una vegada i una altra!!
A més, mai em falten compromisos: Que passejar, que el café en el bar, que els meus fills, que les amigues, i algun viatge, etc.
“Jo en canvi va dir la seua companya (parle) molt amb la meua mare. Cada vegada que estic trista, la busque a ella, quan estic sola, quan tinc un problema i necessite fortalesa, acudeix a ella i en Senç millor”
“CARAM” diu l’altra – “tu ets millor que jo”.
“No ho cregues, soc igual que tu. Va respondre l’amiga amb molta tristesa.
Visite a la meua mare en el (cementeri)
Feu, abans que siga massa tard i recorda. “Els nostres vells necessiten poc, però aquest poc ells eu necessiten “molt” 》
《 No és la ploma, ni la mà, ni el llapis, el que plasma la bellesa dels versos, no.
És, el cor, quan s’inventa paraules boniques, i profundes.
Un bon poeta ha de saber transportar la imaginació d’un altre artista, tramiten-li que puga crear ell mateix.
Quan surt del cor, tot allò que estem pensant, és el millor que ens pot passar quan estem escrivint
Passa una cosa que no es pot explicar, a vegades pot ser melancòlic, o alegre el que ens dicta el cor, i expressa ro en lletres.
No sol ser el mar, ni les estrelles, ni és el sol, és el fet de mirar-les, sols en eixe moment simplement és sentir la bellesa, és sentir-la, vida, deixar-la entrar en el més profund de l’ànima, i el fet, de voler expressar des del més profund del nostre cor. I així apreciar allò que s’està sentint en eixe mateix moment 》
《 Contempla’n la lluna, una bonica nit de juny, en molta calor, mentre ella es mirava, en un tranquil riu, on cada nit es pentina els cabells, es veu reflexa en l’aigua tranquil·la d’aquest riu, que va regant aquests camps adormits, plens del fruit del taronger,
Les canyes creixen vora riu i van xiulant, la música, que compon un sua vent, mentre jo no pare de mirar-la passat per dalt del convent què és la joia de la Vall digna.
Mirant aquella bonica lluna jo sempre estic, en eixa lluna que riu, lluint la seua esplendor cada nit, i sap que és la reina de totes les flors, que li regalen, el seu perfum 》