《 Que més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.

Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems i tanta vida al davant.

@.@.@.

《 Avui quan obert les portes un radiant sol m’ha il·luminat.
Amb llums de colors per tot arreu. I totes parts.
Verd esperança
Blau horitzó
Blanc de puresa
Vermell passió
Groc vida
Morat d’il·lusió
Camins de somnis i
Aventures en molts
llocs que molts han arribat.
Pandora florent
Licor estimulant
Ganes de tornar ha nàixer
Obrint els ulls mirant el firmament. On no hi ha límits ni llocs per no poder començar de nou, per poder escriure nous versos i aplegar a molts llocs és la meta, de poder escriure poesia en noves llibretes i
donant la benvinguda sempre a un bonic món ple de lletres》

@.@.@.

《 Cada dia passejava pensativa, en el seu món, creant històries estranyes que la seua ment inventava, en somnis complicats, que ella sabia i ningú comprenia.

Passava cada dia a la mateixa hora, pensativa, embolica amb la seua bogeria, caminava parlant sola, de coses que ningú mai entenia.

Passava alegre i contenta, envolta d’una bonica aurèola, que només a ella l’envoltava, i ningú mai l’importava.

Cada dia quan passava, jo em preguntava, on “aniria “Un dia en passar en va mirar i va deixar un somriure en l’aire, sense dir res més, l’aire seu va empotar i en mi es va quedar.

Ja no la vaig veure passar més, no vaig poder dir-li adeu, ja no l’he vista més, però vaig comprendre en un segon que hi havia un altre món, el seu, que ara jo també sabia on era 》@.@.@.

《 És important, cuidar el què fem, i la forma que fas les coses,
Valora, molt, tot el que tens al teu voltant,
Saber entendre que la Vida, col·loca o envia reptes,
Un dia som dalt i un altre estem bais,
L’equilibri dels nostres actes, serà la balança que ens ensenyarà a valorar i tindré assegura la confiança en nosaltres mateix.
La potència que tenim dins de nosaltres, és indestructible quan decidim lluitar per a l’un bon objectiu.
Sempre es poden designar i aconseguir, somiats i metes per a poder millorar la nostra imatge de vida, res nia impossible.
Sigues honest amb tu mateix, i perseverant.
El de més, ve a soles, no hi ha res fàcil, però perseverant, tard o prompte Triomfaràs en el teu esforç i la teua constància.》@.@.@.

La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dona, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida.

《 He caminat, a poc a poc buscant entre ombres aquella brillantor, que guie la meua raó, on poder allunyar les meues preocupacions, quan he d’escriure.

He caminat, a poc a poc entre tumults de persones, amb idees que callen, entre crits d’angoixes, i entre somnis que vaguen sense rumb.

Estic caminat, a poc a poc entre desitjos i versos inerts, que es neguen a navegar, entre mars d’oblit, i gent que nega i passa de la seua existència.

Vaig caminant, a poc a poc entre paraules què estan per néixer, promocionant les seues intencions, en un immens buit, fosc, on arriben del no-res.

En aquest moment tanque el teló de la ment, per buscar entre racons delusió, on és fàcil caminar entre lletres, en aquest món de mars, blaus, i siluetes en moviment》

@.@ @.

《 Mantenir l’equilibri en la vida pot ser fàcil si connectem amb el nostre interior, amb el nostre ésser, i amb la nostra experiència.

És molt probable que alguna volta, ens sentim perduts, sobretot pel soroll exterior que fan alguns, i per les presses de voler tindreu tot, ara mateix, o siga ja.

Però l’única manera que res d’això ens afecte és, parar, respirar, i connectar amb aquest moment que estem vivint, en aquest instant i en aquest minut únic que tenim, ací ara mateix》

@.@.@.

《 NIT, parla’m.
Parla’m entre la distància que, recorres en els meus somnis, creant la meravellosa mentida que crea les il·lusions que volen en els meus pensaments, i que callen mentre somriu la imaginació

Nit, parla’m
Mentre jugues amb les estrelles, entra i corregís els errors dels meus incomplets versos, quan naixen de paraules, quan caminen soltes, sense saber on habitar, i aleshores podré tornar ha començat, amb els sentits oberts i provaré de fer versos de nou.

Nit, parla’m
En aquestes nits d’insomnis, on no puc dormir, recull-me a la teua immensa soledat i m’animaré a llançar-me des de dalt, per cridar-li al món sencer els meus sentiments, una vega, i una altra més 》

@.@.@.

《 M’agraden eixos matins, de primavera quan, es vist el dia, d’un sol radiant quan no el tapa cap núvol, i es veu tot clar i transparent. Quan es respira com una mica de perfum deixe, que es mescla en les essències que ens porta la natura. Però s’aprecia poc, quan estàs notant, quasi ha desaparegut, i no ens hem adonat que nosaltres formem part de tot allò que ens envolta, d’aquelles coses senzilles que en regala la vida, per les quals val la pena estar ací.
Com una bonica amistat, un bonic somriure, sentir el cant dels pardalets, la brisa de la mar en primavera, d’aquestes xicotetes coses que ens fan brotar sàvia nova.
Aquells detalls, que ens fan feliços, i ens fan estar en harmonia en la naturalesa.
Crec en els sentiments, que em desperta la natura. Si poguera atrapar-los, seria d’aquesta manera, com podria apreciar aquelles coses senzilles, i verdaderes, que dia a dia estem envoltant en elles.
M’agraden eixos matins, quan, es vist el dia d’un sol radiant que no el tapa cap núvol, i es veu tot clar i transparent 》@.@.@.

《 A voltes mirant el cel, veig com brillen les estrelles que palpiten en força, crec que saben que les estem mirant.
Els meus ulls, sempre busca l’estrella més gran i la que més brilla, en ella crec veure, aquelles persones que se n’anaren per sempre, que estimava, perquè quan les mire sempre pense en elles.
Quart els núvols tapen les estrelles, i comença, la pluja, la lluna riu, perquè sap que els camps, sempre estan preparats per a rebre les gotes d’aquella pluja que el temps regala.
Les persones quan estem en vida, som com estrelles tenim llum, però quan ens apaguem Eufemi per sempre, a poc a poc, causant, dolors en l’ànima i en el cor, és un dolor etern, que les estrelles, ni el temps no coneixen, perquè el dolor de les persones són sentiments, que portem dins, i quan desapareguem, també desapareix el nostre brilló, per sempre 》@.@.@.