《 Es va perdre, en els reflexos d’uns bonics cabells, en la puresa d’unes fines mans, i d’una dolça, i fresca mira.
Es va perdre, pels camins de l’alegria, on les hores es transformen en fantasies, des de la màgia que acompanya les il·lusions
Es va perdre, pel camí que afecta els pensaments, on el perfum quan entra atropella els desitjos impossibles, de no poder tornar a la joventut
Es va perdre, pel camí dels sentiments on el cor, viu entre poesia, baix una pluja de versos, on pareix que tornes de viure altra vega, en noves il·lusions 》@.@.@.

《 sempre serà més bonic veure una somriure, que un mar de llàgrimes.

NO plores per al que has perdut, lluita per allò que tens.

NO plores per allò que sa mort, lluita per allò que ha nascut en tu.
NO plores per al que seny anat, lluita per qui està en tu.
No plores per qui t’odia, lluita per qui t’estima.
NO plores per al passat, lluita per al teu present.
NO plores per al sofriment, lluita per la teua felicitat.
Tantes coses boniques que té la vida, hem de saber buscar-les sempre, res és impossible de solucionar, lluitem i avancem, Siquem feliços, només tenim nosaltres la solució, la vida és molt curta. Omplim de coses boniques i positivàs. Aprenem a somriure sempre, serà millor i més positiu》

@.@.@.

《 Regale aquest somni que vaig tindre, perquè just quan em vaig despertar, en algú vaig pensar.

Recordeu, quan comenceu a llegir, podeu confondre’s, però no passa res, perquè tot pot ser un mal entés.

Hi ha línies que sonen algunes paraules un poc rares. ¿Serà perquè estan mal expressades?

Aquest poema que he somiat és una mica trist, aparentment, perquè mescla, l’alegria, d’un dolent temps.

Regale aquest poema per disminuir una mica les tres, estic confosa en vida, perquè quan ten anares, ni respirar em deixaves.

Tot i que ja no mene recorde, et regale el meu somni fet poesia, però no voldria que tornares, ni un sol dia.

Però no t’oblides perquè, serà el primer, i l’últim, que el regale, no m’agrada recordar, perquè em vaig adonar, que preferisc no veure’t més, que tornar a recordar.

El, regale aquest somni, feta poesia. És honest, “com tu” És tranquil, “com jo” i sense sentit com també fórem, és dos 》

@.@.@.

《 En aquest món sempre jaurà gent, sense consciència.
Qui es deixa humiliar Humilien i l’altre de vegades encara està orgullós. I s’enalteix,
Qui està de respectar el respecten, encara que de vegades no puga evitar.
Però arriba la nit, molts d’ells solen pensar el que han fet.
Qui el va humiliar
Comença a plorar
I qui el va exalçar
També plora
Perquè el vas deixar humiliar.
Tots plorem pel que està mal fet.
Però el que no hem de fer mai és deixar que ningú ens puga humiliar de cap de les maneres》@.@.@.

《 Estima’t tot el que puges, et mereixes ser feliç. És bonic, estimar, enamorat cada dia de tu mateix.
Que les teues bogeries, no es puguen, comparar en res, ni el teu riure, ni les coses que as pogut fer abans.
Ni en eixos viatges que as fet, en allò que ton divertit i as ballat, ni la música que as gaudit, ni amb la literatura que as llegit, amb la família, amb els amics.
Que les teues il·lusions siguen, el millor, com un bonic, miracle de veritat.
Que pugues, i aprengues que la felicitat és el regal més bonic que pugues fer-te, tu mateix.
Estimant cada dia com si fos el penúltim de la teua VIDA.
No, t’oblides cada dia, tindre per a tu, una bonica i forta abrasada.
Mai et sentiràs, defrauda ni enganya per tu, perquè, el podran voler molt, però mai et voldríem com el vols i t’estimes tu.》
@.@.@.

《 Una nit més.
La soledat abriga els meus somnis i converteix cada minut en un etern despertar on es fan grans els pensaments i fa gran també aquest moment.
Una nit més.
Sobri la nostàlgia i el llenguatge de la nit, entre les ombres que coblegen els meus pensaments. I ací estic en un anar i tornar d’idees que porta la nit, entre les hores de son i la meua realitat.
Una altra matina més.
Que es fa eterna, i en la imaginació arriben els moments de monstruós, de mil caps, que van rondant celebrant la inquietud, que porten les hores, mentre descobrisc que cap posició, és bona per poder no somiar i poder dormir.
Un altre silenci més, que sa convertit en nit latent, entre buits de paraules, i forts gests del cos sense veu, de sorolls que amaguen el repòs de la nit i donen renda solta als pensaments nocturns.》

@.@.@.

《 Mirant les pille de la vida, i pensant en els anys que tinc, crec que el temps m’ha estimat, i tan bé m’ha volgut.
Mirant-me en el mirall m’entren ganes de plorar i somriure, en veure que estic fent-me gran, pense que he viscut com cal.
Cada cabell blanc té la seua història viscuda, dies plenes. D’alegria també dies de tristeses, i també dies com cal.
Mirant-me en el mirall, la meua ment est plena de records, i pense que cada arruga és el recorregut del meu camí que asta ací m’ha portat, tal com cal.
Mirant-me en el mirall de la vida, no ha sigut casualitat, ni tampoc és vanitat, mirant passar la meua vida veig asta on he pogut aplegar, perquè la vida crec que, també m’ha estimat i pense que encara queda molt per caminar, tal com cal.》

@.@.@.

《 Encara que mirem per un altre costat sempre jaurà crits en un món de murmuris anunciant la festa de les lletres, paraules d’una rabia a voltes sense sentit, que orgullosa tracta de dir molt sense dir res.

Se senten crits mentre les muses es barallen i els poemes ploren en la llengua de l’ànima, quan es converteix en una rutina que a voltes, no diu res.

Ai d’aquelles lletres que criden, i d’alguns poemes que no tenen sentit pobres paraules i pobres poetes, d’aquelles lletres convertides en només lletres sense sentit que sempre aniran ha parat, al no-res 》

@.@.@ .

《 Una veu càlida, li deia a l’oïda. ¿Per què plores? Si el que estàs llegint és un llibre i és quasi tot inventat. !!, i li va contestar, “ja ho sé”, però el que sent el meu cor és real i verdader.
Encara que el foc destruirà tots, els últims llibres del Món inclosos els més dolents, mai podrà destruir-se el saber, els sentiments i la memòria de tota una vida.
Per què sempre hi haurà un escriptor o un poeta que no podrà parar d’escriure i sempre tindrà el poder de transportar la seua imaginació a LLOCS on creu que l’ajudaran, a crear de nou l’equivalent en poesia 》
@.@.@.

《 Hi ha dies que són un sense voler i altres un voler sense poder, llastimosament de vegades estic sega davant la claredat com una cosa normal, com el nostre pa de cada dia, sense trobar el nord,generant angoixa i ansietat.

Hi ha dies que són un sense poder, que fins i tot jo en veig ro deixa de barrots que en paren i no puc eixir perquè simplement no sé ni on anar ni què fer

Hi ha dies que són un voler sense poder, que en fan tindre ganes de rendir-me, però a dins, l’esperança crida aquest desig i els pensaments diuen, cal començar de nou no, hem de quedar-nos encallats a terra.

Ja dies que són un no poder, enmig de tantes indecisions sentint que fins i tot l’aire que respire m’ofega per castigar-me. Meu vaig creure i vaig despertar trobant-me amb totes les coses boniques que encara estan dins del meu ésser, per poder (passar-ho bé)》

@.@.@.