《 ¿On està escrit que no puc estar en els meus somnis?
Em conforme en estar encara que siga en aquesta il·lusió efímera d’aquesta imatge que es dilueix i em desfà els meus pensaments, quan m’inquieten els matins que arriben amb tristesa i el misteri de la nit m’atrapa, però puc somiar encara que estiga desperta.
Escapant d’aquesta soledat que mà arriba asta el coixí.
Per fer-me saber i entendre que encara queden moltes coses per viure i moltes més per aprendre.》@.@.@.
Tindre un amic … És un do.
Conservar a un amic… És una virtut.
Ser amiga … És el millor.
Amic desconegut i llunyà, aquí guarde, aquelles boniques frases, que vaig rebre de, les teues solidàries lletres, i la teua ment, van saber com controlar, i dirigir-les cap a la meua persona.
La teua paciència, i tacte, van saber com entrar en la meua vida.
M’agradaria poder guardar el teu nom en la meua ment. Pero no sé, el teu nom!!! Recordaré aquest temps que em regalares. Gravaré les teues boniques frases en el meu cor. Guardaré tots aquests bonics moments, en la caixa de records. També aquests bonics poemes matiners que mas regalat. Ets tot un cavaller, sé que mai, t’oblidaré amic.》@.@.@.
《 Hi han amistats que neixen d’un dia d’alegria compartida, i duren el que duren.
Altres els coneixem en hores d’escola i jocs de joventut. Aquestes duren prou més.
Altres vegades coneixes a persones de sortides al cine o diversions.
Aquestes solen durar un poc menys.
Jan amistat que neixen d’un moment clau, inesperat, viscut d’alguna coincidència. Aquests poden duran algun temps.
Pot ser tens alguna amistat que van naixent sense saber per què, fins i tot en silencis entesos, en mirades, de simpatia mútua sense cap explicació, Dura allò que dura.
Hi ha amistats com algunes que sempre els sòls portar en el Cor. Eixes amistats duren tota una vida.
De totes maneres un amic sempre serà un amic, dure poc, més, menys, o tota la vida. Gràcies, amics i amigues, per haver entrat, de la forma que siga en la meua》
《 La poesia no sols comenta, d’amor, també es revela a voltes denunciat, injustícies, per la moral d’algunes persones que denuncien, les maleïdes gerres, cruels, roïns i brutals, que sempre estan patrocinades per gent dèspota sense por. On sempre paguen bons per pecadors.
La poesia no escriu soles d’amor, també coneix de dolors, plors i desamors, La família també és l’univers de la poesia.
Els poetes, escriuen els sentiments de la vida i dels moments que anem passant, vivint, i sentint en aquest temps, que ens ha tocat a cada escó de nosaltres en l’època que, ens ha tocat viure》
《 Encara que vegues a gent somrient no et confongues, de vegades un somriure és una arma, per poder dissimular com t’encontres.
Quan aquestes sonoritzes hi ha voltes, t’estan, dient, no tinc res que oferir, que no siga el rictus amarg que puc deixar cada vega que òbric la boca per a riure.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te abans que ta repartisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i, vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria.
Perquè a la fi de tot, sempre veuràs moltes sonoritzes boniques d’algú que el somriurà encara que s’estiga morint sol de tristesa i soledat 》
@.@ @.
《 Les paraules murmuren per als cantons del temps, mentre els, éssers humans es desfan esperant, les postes de sol per poder-se omplir d’expectatives, i despertar plaers.
Quan estàs en la ploma en la mà, i la ment està pensant i esperant per acceptar la frase que espera, el poema que està per nàixer, estàs esperant que aplegue aquell pensament que complete la síl·laba que encara està incompleta.
Les lletres sempre es menegen indecises. Esperant mentre en un racó de la ment, crida fort, viva el meu trellat, de la mà de la meua bogeria, i que viva l’aventura, que m’ajuda de poder creat i escriure poemes》@.@.@.
《 Pel camí dels temps viatgen els meus records, carregats de nostàlgia, tristeses i alegries fantasioses, barrejades amb realitats.
En el transcurs d’aquests viatges, de la meua ment, els meus ulls es fonen a l’horitzó, tenyit d’un cel vermell, mentre un sol lluminós sa soma, i treu el cap, mostrant una atmosfera celestial.
Aleshores descobreix que els àngels volen a lora a escombrar els núvols del cel, i només, el vol d’algunes aus migratòries, interrompen la passivitat de l’ambient. Ma arriben llampecs de dubtes, no volent, evitar l’oblit precoç.
Per alguna raó, no puc continuar navegant en aquest cosmos de la meua ment, i aleshores torne a la realitat, i en un acte de màgia, s’acaba el viatge en el meu temps intocable, esfumant-se ràpid. Torne a sentir, que estic atrapa en aquest escenari, que de vegades m’ofega.》
《 Uns ulls plorosos miraven l’horitzó sense esperança per què, el vaixell de la felicitat ja havia passat a la història, en un bufit esborrat per al temps i la distància.
MAGDA Qui poguera tornar té aquells temps, i aquella vida tan lluny en alegria, o tristesa, bais la llum eterna del temps, i esperat el dia en qualsevol moment.
MAGDA. De mira trista i nostàlgica de llàgrimes congelades amb aire de nimfa, condemna hi ha de navegar en aquesta vida sola i abandona.
MAGDA. Una i mil voltes viola, i amarga, per les circumstàncies, critica, per desconeguts, per animals que devoren les teues entranyes sense sentit
MAGDA. Engendrà per amor il·lusió, fores esculpida, i adora, però més tard fores l’espectre d’una obra trista, ja oblida.
MAGDA Tenies por que un día la brisa del mar enfonsara la teua vida, i Sarguera desfet en la profunditat d’una platja oberta i que la teua llegenda, se l’engolira el no-res del temps.》
《 Colpegen de vegades la barca de la nostra vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.
Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.
Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera pare de ballar.
Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima. Convertint una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en onades d’espuma blanca en aquest tranquil-la mar blava de la nostra vida 》
