《 Embolicats en la màgia que a voltes ens envaeix quan l’amor flota per l’aire per un desig prohibit en un silenci incomparable que ens atrapa i ens fa seus.
Embolicats en una passió que encanta i desorienta els sentits contagiats per la passió que s’atreveix a dir el que les paraules callen.
Atrapats en un univers de paraules que s’atreveixen a sortir de dins, on els ulls de l’ànima creen somnis impossibles, entre el voler i no poder, tocar sense tocar i el fet de consumir, el que no està ni existeix 》
《 La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dona, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida 》@.@.@.
M’agrada, la gent que està una mica boja.
La gent que està boja per viure,
Boja per poder expressar-se.
Boja per fugir dels abismes, però amb ganes de saber fer de tot.
És aquesta gent que no s’avorreix mai, ni necessita inventar històries de ningú.
Aquesta gent que desprén calor, i encendres com aquests fabulosos coets de colors.
Sap com explotar sense fer mal a ningú, però igual com els coets, tenen llum i amb els seus focs de colors saben asta com formar figures, entre núvols i Estrelles
《 El temps passat va cridant, ens fa pensar el que vol, com boques en moviment que no diuen res, i el missatge només és l’aroma del record i la lectura que interpreta el nostre pensament.
Un temps gris ja passat que torna reclamant anhels ja viscuts, són com deixalles que es quedaren per camins que ja «estat» per camins que han sigut ja molt transitats.
El record es defén en nosaltres i es recrea en el plaer de veure que cadascun té llocs i records, impossibles d’oblidar.
El record va assecant els pensaments, però encara dansen algunes ferides, en la nostra memòria aplegant afer mal a l’ànima.
El record de vegades és un caos present i cada vega que arriba a la ment i recordem aquell temps viscut, renovant dolor i alegries de vides viscudes suspeses en un cercle que mai acabara
La història es repeteix una i mil votes, ningú entén, ni comprén, que el record de l’ahir amo absolut de qui va ser, i del que mai ens podrem oblidar》
《Entra en la meua ment i
deixa’m beure de les teues mans.
Amaga’t en mi i podràs ser part del meu món.
Dona’m un instant per pensar i buscaré les meues ànsies secretes.
Cobreix els meus cabells de fantasies i desitjos, i volaré com vola el pol·len que busca els seus somnis en les flors, ho faré en les paraules d’un poema secret creat per boniques frases i càlides paraules, serà com tindre el plaer d’un llibre recentment acabat.
Desperta la meua ànima d’aquest viatge etern on callen els pensaments i s’omplin de focs artificials que van a parar al vent, emporta’t els records que cobreixen el meu cos, eixugant la suor dels meus versos que estan netejant els solcs d’amors vells, i així poder obrir solcs nous d’amors eterns》@.@.@.
《 En aquest llarg camí que passem per la vida a voltes les dimensions morals es fan gran i es pot escalar, alguna muntanya sense parar i sense cansar mos.
En aquest llarg camí sobren els passos de la ment entre el dir i el fet de callar, entre escriure o pensar són incorrectes passos que s’obren per poder intercanviar alguns moments en la vida
En aquests camins ràpids, la llei espiritual S’allunya a passos llargs en la nostra ment deixant-nos sense por i contents en aquest complicat món 》
《 Beneïda, joventut que només agarrats de la mà ja ens portava a navegar en un món de fantasia.
Quan pense en el mar, tanque els ulls, recordant la joventut, i m’òmplic tota d’emoció. I apleguen asta a mi aquells perfums que em porten records de joventut, i entre les ones escolte veus i risses que encara estan en els records, d’aquells diumenges de platja en les amigues, quan estàvem tot el dia de cara a eixe sol que anava cremant i no ens adonàvem ni conter. Sempre que pense en el mar, entre en una altra època, i un altre món tan diferent, que no sembla en res aquest temps. El mar m’ompli els sentits d’un blau de tendresa, i la innocència, que navega entre l’espuma de les ones d’aquell temps passat, com una embarcació, que entra cap endins, sense por ni pensar a naufragar 》@.@.@.
《 En cada persona hi ha coses que ningú veu ni pot conéixer, si ella no vol.
Sacrificis que ningú sap ni sabrà, cicatrius que ningú ha vist nia curat. Hi ha dolor i sentiments que mai sortiran ni ningú podrà jutjar, Perquè ningú pot plorar les llàgrimes d’una altra persona, ni sofrir el seu mateix dolor.
Així és l’àvida de dura, de vegades haguérem de tindre por, de tindre el futur d’algú en les nostres mans, Així, que tractem de viure cada segon de la nostra vida, estimant mos a nosaltres mateixos, com ningú ens pot estimar, i aprenguem d’una vega a saber tractar a la nostra ment, i el nostre cos, per poder estar contens de nosaltres mateixos.@.@.@.
《 Que importa l’hora que siga.
Per poder pensar que encara estem vius, que arribat la matina, i encara estic ací per continuar amb els meus somnis eterns.
Que importa l’hora que siga.
Quan sabem que estem vius i que estem en el joc del temps que es fa present en aquest món. On a voltes estem descontents
Que importa l’hora que siga.
Com tampoc importa la distància per a moltes coses en la vida, que encara es poden aconseguir en ganes sort i en molta fe.
Que importa l’hora que siga,
Quan pensem en positiu i podem omplen la vida de candor per poder ser feliç i poder omplir la nostra vida d’amor i, coses positives 》
