《 Tinc la sensació que em parlen des de l’ànima, en la incertesa, que algun dia podré aplegar al fons dels meus sentiments, quant s’ha grupet en veats, no diuen res, però poden contar molt.
Davant deixos sentiments que ixen de l’ànima a voltes venen com un vendaval, volent descobrir allò que està enterrat en el fons, i callen, però els sentiments saben esperar asta que desperten, de la seua somnolència.
I quan desperten, solen traure tot allò que tenen guardat, com, la tristesa, la nostàlgia, la por, en una mescla de sentiments, que acaben en lletres en un full en blanc, que des d’allí es transformen en, poemes, i somiats, que sempre eixiran des de la profunditat de l’ànima 》.
《 Mentres ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc.
L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, “t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se.
No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》
@.@.@.
《 Asseguda, veig, com passar el temps que no para, mire la pluja que va caient
mire la meua cara com va envellint, i va deixant rastre.
Asseguda veig com desapareixen eixos moments que no poden parar, com l’aroma d’aquests camps el perfum de les flors i alguns pensaments.
Asseguda veig el cel i encara en pregunte incrèdula. On va la meua vida i joventut, on se’n van anar els meus, somnis on están els meus sospirs.
Tanque els ulls per donar les gràcies a Déu per la vída que tinc i poder ser part d’aquest temps que em parla del passat que m’ompli i que encara puc veure’l passar la vida assenta.
《 Jan pobles màgics en la Valldigna com. SIMAT, BENIFAIRÓ, TAVERNES, però també existeixen les persones màgiques apareixen del no-res, de dins de la foscor, quan menys eu penses. Són aquelles persones que saben guanyar-se la teua confiança ràpida i de forma inesperada. De colp i volta un dia, arriba la màgia a la teua vida, comencem parlant de tot (de la pena, l’experiència, les ferides). Quan t’adones conter, ja li estàs explicant la teua vida. És bonic el màgic! Així són les persones màgiques, elles en qüestió de segons entren en el teu món i fan coses que moltes persones no han aconseguit en anys. Estan ai, entren, per a acompanyar-te cuidar-te i regalar-te un poc de la seua màgia. Quan entren al teu univers, et donen la seua amistat et cuiden i et donen un aire més nou. El brinden la seua amistat, la seua mà, arriben per abraçar-te i al final arriben per quedar-se per sempre. AIXÒ ÉS MÀGIA.》 @.@.@
《 LA VIDA és un somni, no ta dorques, si vols viure-la
LA VIDA en la terra, passa molt ràpida.
L’AMOR és com mirar en un mirall, i sentir-se bé
L’AMISTAT verdadera és com un “fil d’or” que dura asta la mort.
La infància PASSA, molt prompte
La joventut PASSA massa ràpida
La PLENITUD, de la vida la reemplaça, quan el fas gran.
Quan SA PLEGA A VELLET és el final, tot està finalitzant, asta a aplegar al final.
FINS LA FLOR més bonica del món, per al temps desapareix la seua BELLESA.
Però una AMISTAT real dura per sempre.
VIURE SENSE AMICS, ES COM ESTAR ADORMITS EN VIDA.》
《 Pot ser que en estar tota una vida junts sé ens escapara alguna volta estimar mos.
Perquè els camins d’ara sol son, una font d’inspiració per enamorats furtius, que travessen els camins sense pensar, en reproduint-se com les flors, i poder fer que el seu aroma envairà, els pensaments per saber que poden aplegar a un bonic final. I pensen que sols ells solen saber, estimar.
Ací cada un pot ser el responsable i serà portador del fet de poder escapar de somnis i il·lusions Aleshores els que creuen que aquells amors, són bonics.
No pels camins que anem nosaltres, vàrem eixir convençuts que el que hem fet està ben fet i estem complint bé la “MISSIÓ” que férem el dia del nostre casament. Asta que la mort ens separe.》
《 No sé d’on vinc només sé que vaig ser ingressat en una escola d’impossibles només sé que no vinc de gent poderosa impregna d’aforismes de felicitat instal·lats a les ferides de les nostres pells, que van explorant ànimes solitàries.
M’agradaria saber què vinc de la brisa que arriba del mar d’un bonic matí o d’un somriure inquiet. Però Mai sabré l’origen. Sé que no vinc de promeses fetes a la Lluna, en una nit d’eclipsi confonent un petó de mentida imagina per un borratxo somiador Sé que no vinc de carrers plens de llums que llueixen per tot arreu perquè no tenen destí o de camins caminats que confonen la seua adreça perquè el temps en va cobrir el sentit Algunes vegades crec que vaig venir de la passió de dues ànimes que es van trobar passant per mil camins en una nit de tempesta que els va fer ajuntar pel fred i en arribar l’alba, després cadascú va seguir el seu camí.》
《 Descobrim cada dia l’alegria entre les coses quotidianes, no cal que siguen especials per a sentir-me be.
Tot es va allunyant, tot es va perdent algunes vegades pels anys, I altres voltes per què són, sols moments viscuts.
Ens quedem mirant i rememorant records da bans, observant el nostre recorregut i vivint de somnis ja passats.
Deixem marcades, pautes que identifiquen cossos coneguts, legat de records i sentiments que s’evaporen amb el temps.》
