《 Ma acompanyen records per poder anar als espais que ja vaig estar més voltes, que foren meus, en recree en aquells bonics moments, on jo era una altra, i tot era nou.
Aquells espais encara estan. Els moments estan perduts en el temps. Però tornaré, ha començat, renovaré de nou les esperances, apagades, o simplement callades.
Començaré a córrer
Ara, estic descalça de paraules, nua d’il·lusions, sense trama ni arguments.
El passat tornara i serà passat, i els records sempre seran records.
Recorrent els moments del meu passat, queda molt encara per viure. OBRIRÉ la porta a tot el que està encara per vindre, faré camí al qual va ser, i al final tots tancarem algun dia el llibre de la vida.》@.@.@.
《 Vestida d’il·lusions, i vida, d’arbres murmurant en silenci de rames que ballen amb l’aire d’aquesta boja vida, cada volta més curta.
Vaig arrossegant històries moltes d’elles inventades, en el compromís de tirar endavant. Confesse ser sol la protagonista quan estic davant del mirall.
Sempre aniré vestida d’il·lusió, d’històries, que en fan feliç són, històries benèvoles, inventades per somiadors que escriuen en llenços blancs, que absorbisc d’acord amb el temps.
Algun dia podré vestir-me d’històries infinites, que no acabaran mai i em faran sentir el valor autèntic de la vida, quan puguem triar, la història adequa.》
《 El senyor ens va enviar un mant per cobrir-nos, d’alegria, amor, i plors. Ens va regalar els millors aromes de les flors del camp, també en va deixar, molt de coratge passió i vida, fent que fórem, dones i mares. Mares lliures boniques i fortes som com un estel fugaç ple de vida, amor i també de llibertat. Mares, que regalen el seu coratge, la passió, i la vida perquè puguem amb ella, omplir els camps de vida. Dona, déu ens va fer el més gran de l’univers, el de poder procrear i donar la vida. Sense la dona no existiria ni l’amor de mare ni el coratge ni la vida. Ens ensenyem a ser fortes i nobles. Dones lliures, som com un estel fugaç, ple d’amor i vida. Perquè sempre serem, com pluja, foc, perfum i raig de llum, som la calor que calma el fred, Però sobretot som mares i dones 》@.@.@.
《Quan el meu món ha voltes és, posa el vestit de festa i la seua disfressa de somriure el seu paraigua de dolçor, i surt a caminar aleshores veus els ulls d’alguna persona que tenen una mica d’enveja
Però jo continue en ell, dibuixant primaveres, esperant un bonic estiu, on tot es converteix en, brill color i bellesa. Sabent també que arribarà l’hivern i el fred encara que no vulga’m i en ell, arribarà, la caiguda dels, Pan pols, i també moriran algunes fulles en flor i arribarà la foscor, però no podrà en nosaltres perquè la vida sempre serà un bonic regal,》
《 T’estime ‘VIDA’
és una gran declaració d’amor per a tu.
Eres com un sospir en mig de l’eternitat.
Un sospir en mig de la nostàlgia.
Un agraïment per cada dia que estic ací.
T’estime cada dia més perquè cada dia descobreix el valor que tens, cada minut que em deixes estar ací en els que estime i m’estimen.
Quan em despulle cada nit per xitar-me, done les gràcies, al mes poderós, per haver pogut gaudir d’aquest bonic dia, una vegada més
T’estime VIDA en cada instant de la meua “existència”.
Gràcies per cuidar dels meus, per tot el bonic que mas regalat, per la que soc.
Tinc el cor ple d’afecte, tan sols per a tu “VIDA” meua.
T’estime amb aquest amor que dona el temps, que hem estat juntes, t’estime a tu en tota la teua grandesa VIDA. No tens fi. Ni en poesia ni en vers.
Amb un punt i coma, el dic Hasta sempre.
Tarda molt a abandonar-me, t’estime “VIDA”.
Perquè eres sols, meua 》
@.@.@.
《 Mirant el temps com va passant mentre somriu i es burla de la meua melancolia. Caminaré descalç per les ones de l’arena per relaxar-me.
Mirant el temps per la finestra, pensant, com poder apartar-me de la tristesa mentre prenc retalls de la meua vida, per omplir el meu món de ganes.
No m’abandones vida, no trenqueu el meu trellat, quan és teu envaint el meu espai, amb bogeries, ajudeu-me amb els meus pensaments, i amb la meua existència
La vida deforma algunes voltes els camins, quan passem i separen el fals de la realitat i quan tenim per davant una nova esperança.》
《 La poesia mai serà, oblida, és lliure, lleugera, amable, sincera, com una alegre primavera, també és de vegades, aspra i, guerrera, perquè espera la llibertat del poble humil que la busca i l’espera.
Encara que de vegades sembla que la poesia està un poc para, mai podrà ser derrota, ni per l’ambició ni per no tindre emoció. Sempre podrà alçar de nou el vol com aquella àliga que bola per dalt duna gran esplana, també per valls i rius, en el seu vol arriba al més alt.
Però maig caurà en l’oblit. Tinc l’esperança que quan alce el vol serà gran de nou, volarà més lliure i molt més alt que les muntanyes del món, i arribarà, amb les ales de les seues lletres a tots els llocs, que sap que l’esperen. 》
《 On les imatges semblen somnis i el món perplex deixa córrer les hores
del que anomenem vida
Tot balla al ritme que ens imposa la vida Impedint els passos que van deixant records
Voldria entrar on la veu, trenca el precintes on s’obrin les portes on, només un petó ajuda a arribar més enllà planificant l’amor entre somnis i realitats.
Voldria entrar amb no jan, preguntes perdudes. D’incògnites motiu cert, per poder obrir camins a la vida perpètua, que ens du a aquestes portes on. Poder entrar S’EMPRE.》
