《 La taronja és el fruit del camp valencià, és un símbol de la nostra terra. La mar, que ens envolta, és font de vida i inspiració. Una combinació de colors i olores que defineixen el nostre territori.
El sol, el mar, la sorra i la vegetació mediterrània creen un paisatge únic i especial. Els tons blaus, verds, grocs i taronges es barregen en un joc de llums i ombres que enamoren als visitants.
Les vides en la terra. Els ocells, els insectes i els animals del camp i la marjal tenen les seues pròpies veus i melodies. La terra parla, canta i ens recorda que som part d’un ecosistema ric i divers.
Els canvis constants de la mar i la sorra creen un paisatge sempre en moviment. Les ones emeten un so tranquil i relaxant, i la sorra és el suport que ens ajuda a caminar i a connectar amb la natura 》
《 Ja molt que contar, i molt més, per escriure, no sé, per on començar, i molt, del que podria avere dit, de vegades el tems, m’ho ha prohibit. Tinc mil històries per escriure, plenes de somnis i sentiments, llunes blanques i blaves, van ballant pels tems, mentre un sol de foc, balla sol, pèl, firmament. Al llarg de la meua vida moltes coses he contat, altres no he pogut escriure, perquè, les he anul·lat, tinc molt per dins, que no sé, ni com eu tinc.
Les guarde en el mar, dels meus pensaments, així les podré treure, quan voldré, i podré llançant-les, quan vulga, als quatre vents. On el vell temps, mai puga anul·lar-les, ni convertir-les en cendra, ni les puguen mai tirar al mar, perquè sempre tindran vida, aquelles lletres, que escrites, en molts sentiments estan, i sempre estaran 》@.@.@.
《 Em convertiré en aire, i així
seré invisible eternament
seré el vent que neix a les muntanyes i recorre el món, el vent serà la meua llar. I estaré sempre viatjant.
Provaré de ser terra.
I podré ser la base dels meus passos que fan realitat els somnis, comptaré els passos que van a tot arreu, i seré el suport d’èxits i fracassos.
Em tornaré també d’aigua i
navegaré solitària
entre l’alba i l’ocàs
estaré en mil rumbs
mil horitzons i destins, en llocs en tots estaran amb mi.
Em faré com la sorra i estaré a la platja, a cada clarejar per veure sortir el sol. A cada vespre per veure la lluna.
I a l’arena on es construeixen castells efímers que després desapareixen
Em faré com el temps i
m’aturaré per veure passar els sentiments
les edats
La infantesa
els silencis
els versos néixer i
la vida créixer.
Però al final
em faré de records. i així podré viure sempre amb ells 》@.@.@.
《 Així estic, amb tots els meus sentits lliures, sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així vindrà així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, sé que sempre quedarà alguna cosa meua ací. en la terra 》.
@. @. @.
《 En racons foscos plens de misteris ocults on s’amaguen secrets la penombra és un univers que es divideixen els horitzons incerts.
Poder entrar. Per camins llunyans perduts o pocs transitats
vells i sota pólvores ja oblidades, on militen històries passades, on l’ahir no ha canviat esperant passos de vides que han marxat.
Poder entrar. En els tems que sa feta època veient com van passar vides capvespres i nous dies que es converteixen amb cada nova caiguda, somiant amb etapes prohibides que escapen perquè ja estan desaparegudes.
Entraria. En hiverns i estius D’abans, d’uns clarejar com el de la bellesa de taronja d’un capvespre en allò que va ser o en el que poder ser l’interrogant ha gest de persones i èpoques ja passades》
《 El mar Mediterrani, de blau intens i pur, amb la seua salinitat i la brisa del vent murmuri.ens cridats fent mormulls
La Vallldigna i el seu Monasteri,es mostra en el paisatge costaner, amb la seua bellesa natural i l’aroma a mar i a taronger.
La Valldigna i Simat ens acull amb els seus braços oberts, amb la història en les seues pedres i la gent acollidora i sincera.
El mar i la terra es donen la mà en aquesta terra beneïda, on la vida és un regal i la natura és la nostra millor guia.
Per això, la Valldigna i el Seu Monasteri, tenen una unió màgica que enamora,és un lloc on la vida és més dolça, i on sempre tornaríem sense pensaro.》@.@.@.
