《 Repassant el llibre de la meua vida, veig que s’estan omplint les fulles molt ràpid.
Espere que encara me’n queden moltes en blanc, per poder omplir-les i poder acabar un bonic llibre.
Voldria que la meua vida fora, una bonica comèdia, d’eixes que el fan riure i emocionar, en capítols divertits.
En boniques vivències, i sobretot, compartides en tots els que estime i m’estimen. En aquest bonic teatre que és la (VIDA).
Que la vida anava, de bó!!
He començat a comprendre molt més tard del que caldria.
Com tots els joves, jo vaig vindre a ser feliç.
Casarme, tindré, fills i, treballar.
Passem la joventut i el millor de la “VIDA” sense adonar mos ni saber el que està passant.
!! HERA EL MILLOR!!! Però no te n’adones, fins a molt més tard.
Voldria deixar un bonic record en els que estime i m’estimen.
Sentir aplaudir!!
No tristesa!!
Fer-me major!!
Anarme’n, eren tan sols, eixes coses que no es pensen fins passat els cinquanta anys.
Però les dimensions són les normes, d’aquest gran teatre.
LA VIDA!!
Va passar el temps, i la veritat es desagradable!!
Estic creixent, tinc els fills ja majors.
Tot va tan ràpid!!
Que tinc por fins a d’escriure el que pense.
La vida és bonica.
A banda de les llàgrimes, els mals moments, els dolors i les decepcions que passem.
Doncs el teatre també té un fi i tots esperem rebre un bonic aplaudiment al final cuan sa cache el telo.》
《 El que besa no l’importa el sabor, fan gust de bes, açò és el millor, o simplement no saben, depén de qui besa i la seua relació.
El bes és passió no té, un sabor definit, però té la facultat, de despertar els sentits. En hivern, estiu i primavera desperta il·lusió.
Què sabor té el bes que mou tant de rèboli te intensitat , és passió, tendresa, i accelera el cor.
Què sabor tenen les besades no es pot explicar té intensitat una forma de sentir cada un té la seua forma de besar, la pregunta s’acumula és complement de l’amor quan naix, i és com sé sella- el pacte que l’amor provoca》
《 Quan venen les festes del poble, la font de Sima té un paper especial.
Pel dia té un cantó de la font xiquets jugant, es senten crits, carreres, rialles, són els xiquets del dia demà.
La font gran està roda de parets blanques i humides els crits de vegades també són dels joves anunciats la seua pubertat, tropes de successos que no poden dissimular.
En la font gran per festes cada nit ja d’orquestres i ritmes de carrer on se sent el so, de música del temps i es balla sense parar, la música ens fa somiar creant moments especials.
Aquesta font gran plena de peixos ens acull i en clarejar el dia quan acaba la nit, de la festa, es veu néixer el sol quan comença un nou dia es reuneixen els joves i acudeixen als bars esmorzar.
En aquesta font plena de gen barregen glops i música amb alegria i rialles per celebrar les festes un any més que observa la gent més gran entre il·lusió i records.
En la font gran, després del ball de cada nit els joves acaben esgotats, es fan llargues les mirades i
la joventut quan s’acaba la festa solen anar tots els jóvens esmorzar.》@.@.@.
《 Quant veig ploure en venen ganes de banyar-me i ballar baix la pluja, abans que acabe eixa bonica música.
Amaguem els paraigua de les pors i ballem bais les gotes clares de les aventura de viure
Donem gràcies per aquestes pluges quant venen sense llamps ni trons, quan venen carregades de bonics records de joventut, de somnis que se’n van anar i ara tornen per moments, caminem baix la pluja i dèiem mullar els nostres pensaments.
És bonic sentir ploure la seua música que en perfecta harmonía convida a ballar
sense importar l’edat mai no és tard per somiar deixa que es mulle el cos. I que el teu rostre és mulle d’alegria tornant a aquestes corregudes de joventut.
Plou pero encara ens queda temps per gaudir d’esta pluja pues
