《 La vida desperta en primavera, quan les flors broten tot arreu per jardins i senders.
El sol acaricia amb la llum oberta, i l’aire xiuxiueja versos i poemes d’Amor sincers.

Els arbres reverdeixen amb ànsia, els ocells entonen boniques melodies.
El món espera un canvi i es vesteix de pura alegria, a la primavera, tot s’ompli de màgia i alegria.

L’amor, pa, seixa per al sol i l’aire en tíbia, els cors que s’omplin d’il·lusió.
La primavera està arribant amb el seu encant immens, i ens convida a celebrar la seua arribada amb bonics moments》

@.@.@.

《 Aquest temps que mai dorm, és com una guerra que no para i va canvianmos el cos i la vída.

Jo no era així com estic ara, ni avia tingut mai aquest cos, ni tan poques pestanyes, ni aquestes cames, ni aquests genolls que fan por, on està aquell monyo negre i abundant que tenia.
Mira com s’han convertit, en quatre pels blancs sense brilló. Les meves cames que abans eren normals i ara són com espaguetis quan estan descansant en les xancletes, i quan camine s’arquegen més que la corbella d’un llaurador.
Un altre problema és, quan es deforma el cos en forma d’un de càntir, que si vaig al rebost a entrar per qualsevol cosa, en el marc de la porta sempre tro pese, amb la part meua de darrere. Procure engolir la panxa, però quan entre al rebost, després he de fer palanca per eixir.
Dels meus ulls s’ha emportat, l’alegria i el brilló que tenien abans, i aquelles negres pestanyes. Que em perdonen els anys per dir aquestes paraules, però no puc parar, perquè no es pot parar.
Dia la meua àvia, que el que abans li sobrava ara li està faltant, quasi tot.
Repetia moltes voltes.!!!
Està clar que amb mi els anys ja no en tornaria a casar, perquè, no em pot tornar la joventut, ni la panxa pot desaparèixer. Ni em tornarà aquell tipo que lluïa ni aquelles cames que tenia, ni aquelles pestanyes tan boniques, que adornaven els meus ulls. Així, que està clar, que amb mi, els anys ja no es tornen a casar 》@.@.@.

《 Cada vuit de març les dones del món ixen al carrer, i en l’esperança sempre van per davant, amb constància i unides celebren amb força aquest dia.
Entre rialleres floreix l’amistat entre dones fortes valentes i lliures, en aquest dia, el poder es mira.
Què visquen les dones, amb gràcia i poder, en aquesta festivitat que exalta el seu ser.

Amb brindis de complicitat celebrem la vida amb intensitat.
Cada vuit de març floreix un homenatge per les dones fortes en aquest viatge.
En cada pas, un nou món es pot construir amb amor valentia i forçà.

És un dia de llum, amb dones valentes que brillen com el sol.
Amb constància van teixint el seu esforç en aquesta lluita van superar-se amb força i Saviesa.
Són dones, com Faros, que il·luminen la vida.
En aquest dia, la vostra grandesa és compartida.》@.@.@.

《 En el llibre de la vida, les cicatrius són capítols de batalles, he històries al teu cos esculpides.
Marques que narren lliçons de resistència que aporta la vida, on el dolor passat revela la fortalesa adquirida.

Les cicatrius són el testimoni, tatuat de l’existència, on les ferides sanades són lliçons de resistència.
A través de cada marca, un relat es desplega, de lluites superades i victòries que la vida lliura.

No amaguen debilitat, sinó valentia provada, són les memòries de la travessia que hem caminat.
En cada línia, la vida grava el seu ensenyament, són com poemes de cicatrius, obra mestra d’esperança.》@.@.@.

《 Amb el jardí de l’amor floreixen amors purs que en el cor creixen.
Amb murmuris suaus com la brisa del mar, són aquells amors eterns, i fidels.
Bais un cel estrellat brillen dues ànimes unides, que sempre juntes van.
Els ulls són el Faros de felicitat, perquè
a les abraçades, troben la seua tranquil·litat.
És la melodia que necessita el ser humà, en el llibre de l’amor troba un millor llegir.
Els petons són versos, de passió, i en aquest poema, declare la meua devoció.
En cada clarejar, naix un nou amor, on resplendeix com el sol que el món enriqueix.
Eternament junts, com el dia i la nit, és l’amor, un poema que mai pot acabar.》@.@.@.

《 Hem d’aprendre a ser gran, sense por i sense estranyar el passat.
Hem de saber envellir amb dignitat, sense por, ni demanar permís, i sense fer-nos mal.
Cal saber que no ens fan vells els anys,
que amb el temps ens ixen arrugues,
però també ens ixen per haver gaudit del sol i del vent,
de passar seu bé en les amigues.
D’haver passat molts moments bons i divertits.
Sabem que la felicitat no necessita maquilla xe ni cremes,
per vell que siga el cor mai veuràs en ell arrugues.
Que l’amor verdader també pot ser que aplegue quan menor t’esperes.
Quan ens fem grans s’aprén a voler més bonic, però en més calma, caminem més a poc a poc.
Hem de saber acceptar que ja no som xiquets però així, i tot hem de continuar jugant com si encara eu fórem.》

@.@.@

《 Aprendre a envellir és complicat implica moltes coses.Implica saber com cultivar la resistència emocional, mantenint una mentalitat positiva, cuidar-te de la salut física i emocional, i adaptar-se als àmbits nous que ens envia la vida, i saber acceptant-los en flexibilitat. També és important buscar noves relacions que ens ompliran la vida, per a bo, busquem les activitats que ens proporcionen satisfacció i un bon estar en aquesta nova situació de vida.》

@.@.@.

《 Camine per la vida, amb passos curts, però firmes.
Afrontant els desafius amb valentia, sense parar.
L’horitzó brilla, amb força i jo mire eixa llum que en conforta.
Cada dia sobri un llenç que amb esperança pintaré.

Mire el futur amb els ulls plens de somnis.
I en cada tro peso aprenc una lliçó.
La il·lusió és la meua guia, és com una Faro en la foscor,
amb llum, fas front a la vida, amb força, passió i claredat.

Els obstacles són proves que enforteixen el cor.
Amb optimisme, Ric i molvide de la por que tinc.
La il·lusió és la brúixola que guia el meu rumb,
Descobrint la bellesa en cada clarejar, i camine pel món amb la cara a lat.

Així, abrace la vida amb entusiasme i alegria.
Afronte el desafio amb amor, i escric la meua pròpia lliçó.
La il·lusió és el motor, que m’alimenta i m’anima,
en aquest viatge, que anomenem. VIDA.》

@.@.@.

《 En la penombra d’un amor impossible, s’amaguen sospirs que el vent s’emporta entre somnis trencats, com poemes absentes, d’una trista història incompleta.

Són l’eco de paraules perdudes, que no existeix aquell bes no rebut.
Són dos ànimes per camins diferents, que sa brasen entre llàgrimes i sospirs, en el llenç d’un destí. On pinten versos d’un amor prohibit.

Els els murmuris sa paguen en un etern oblit, on el cor queda atrapat, encara que la distància siga una barrera, l’amor viu en les ombres, d’un poema etern, d’història incompleta, on l’impossible es vist d’una eterna tristesa.》

@.@.@.