《 Soc propietària d’aquell passat que cada dia va jugant amb aquests records que el temps va burlant.
Soc propietària del gest que fa possible el somriure que s’allunya de mi jugant amb les històries dels meus moments feliços.
Soc propietària de les tristeses guardades llàgrimes i dolors sepultats que busquen brotar una altra vegada en altres espais.
Soc propietària dels meus fracassos de les meues caigudes que vaig arrossegar sense adonar-me que deixant lliures va ser la solució per poder alçar el meu cos i seguir!
Soc propietària dels meus èxits i dels meus triomfs perquè només va ser aquell moment just baix tenir el plaer de gaudir d’aquelles mels.
Soc propietària del passat que vaig arrossegar amb la meua vida perquè ells van tenir també els seus moments
Soc propietari de l’ara que faig el que vull, mentre espere les coses que em queden per fer abans de la meua partida.》
《 Les fulles de la meua tardor han anat caient s’estan assecant com les cataractes quan no plou,
que van ser com camins ja transitats
Avui sóc un arbre que espera la primavera que m’alegra els dies
recordant aquells camins viscuts
Les fulles de la meua vida estan caient amb el temps per l’increment clima
que corre entre el meu cos, Són com el vi que va allunyant els records i sentint que no hi ha temps perdut perquè vulga o no, vaig estar aquí, a la meua manera
Arriba, la meua espera per les meues il·lusions de vida que comencen a brotar plenes de s’avia. Perquè les fulles de la meua vida ja s’han fet meues.queda molt per fer ! 》@.@.@.
《 És el moment de canvis en la meua vida algunes coses,
buscar novetats, reflexionar, arriscar,
els desitjos es llencen a la conquesta de nous retós amb l’ajuda del cor.
De vegades és el moment de viure els somnis que no hem pogut complir,
siguen, bons, o mals, però poder viure’ls” ja”, avui i ara. De vegades és el moment d’apartar els dubtes sense pensar, sense importar,
el què diran i poder ser una mica boja, gaudint d’aquesta vida fugaç. De vegades és el moment que necessitem per a llançar-nos al buit
sense por, i cridar als quatre vents la gana de viure que tens.》@.@.@.
《Mai t’oblides dels xicotets moments, xicotets instants que omplin de felicitat la teua vida. Ells són els que fan gran, el teu cor, i el teu somriure quan els recordes!! Oblida’t del dia quan estiga ennuvolat, però no t’oblides de les teues hores de sol. Oblida’t d’aquells temps que et derrotaren, però no t’oblides de les victòries que has guanyat després. Oblida‘t dels errors que ara no pots canviar, però no t’oblides de les lliçons que has aprés. Oblida‘t de les penes i desgràcies que has tingut. Però no t’oblides d’aquelles alegries que has viscut i mai oblidarem. Oblida’t d’aquells dies quan estem sols, però no t’oblidis dels amics i els somriures que has rebut. Oblida’t dels plans que no van sortir bé, però no t’oblides sempre de tenir un somni, per poder tornar a començar de nou, quan la vida et presente mil raons per a plorar, demostra-li que tens més de mil i una raons per les quals somriure!!! OBLIDAT DELS MALS MOMENTS I SITGES FELIÇ 》@.@.@.
《 Voldria ser aire, i així ser invisible eternament, ser el vent que ve de les muntanyes i recorre el món, el vent seria el meu allar. I estaria sempre viatjant.
També m’agradaria ser terra, i poder ser la base dels meus passos que fan realitat els somnis, compartiria els passos que anirien per tot arreu, i seria el suport d’èxits i fracassos.
Voldria també ser un mar tranquil i navegar solitària entre l’alba i l’ocàs, estaria en mil rumbs mil horitzons i destins, en llocs on no estaria may sola.
Em faria també sorra i estaré a la platja, a cada clarejar per veure sortir el sol.
A cada vespra per veure la lluna. Veure l’arena on es construeixen castells efímers que després desapareixen.
Em faré com el temps i m’aturaré per veure passar els sentiments les edats de la infantesa els silencis els versos néixer la vida créixer.
Però al final em faré de records. i així podré viure sempre amb ells 》@.@.@.
《 Algun dia Trobaré eixa melodia que busque per als meus poemes, que guarde en la meua ment per alegrar l’ànima, que cada matí aplaquen als meus pensaments.
Algun dia M’alçaré amb palomes i querubins per al vent per saber que la distància, per a mi és l’apropament quan tinc tristor i puc superar impossibles.
Algun dia Un tro ressonara per l’univers i celebraré l’absència de la tristesa, que obre camins quan la fe és la clau que obre la porta de l’alegria.》
《 En els seus ulls, s’amaguen racons. Com estels que guien una nit serena. Cada arruga, és una història que es desplega. Una vida viscuda amb gràcia plena. El temps, amb el seu pinzell, Ha pintat els cabells amb plata pura. Però en el seu somriure brilla encara la força d’un cor que res no captura. Les mans, ja gastades per la vida, Han creat, han cuidat, han estimat. En cada gest, una tendresa infinita. En cada abraçada, un amor delicat. Els seus passos són més lents, és cert. Però la saviesa en la seua ànima reina. Cada paraula és un consell encertat. Cada mirada, una dolça ofrena. La bellesa d’una dona gran no desapareix. Es transforma en una llum més suau, però clara, que encara il·lumina les vides dels que l’envolten. Com el sol de la vespra, que mai no s’apaga. Perquè és una joia eterna, una dona quan es fa gran.》@.@.@.
《 Es va consumir el moment, la màgia va acabar perquè en despertar d’aquell somni, alguna cosa es va trencar.
Se n’anaren les il·lusions i també s’acaben les paraules, ni tan sols ens diguérem un adeu, i de res van servir, ni imatges ni missatges, hasta aquella copa plena, es va escampar.
I les veus van callar per sempre, va acabar l’espera i tan bé va acabar el temps, hi ha no va haver-hi res que tinguera importància. Sense adonar-nos- que aquella l’amistat, va acabar el temps va volar i es va evaporar no estàvem
per aturar-lo i sense saber com va. MORIR.》@.@.@.
