《 Alguns pensaments els tinc rebolicats
són com telaranys, són desitjos que s’han perdut per als camins.
Tinc mils de fotos
que en compte de recordar aquells temps en alegria produeixen en mi records de tristesa i enyorança.
Hi ha pensaments
Que estan entre el meu record i no sé com entendre’ls
Sento un buit perdut com una cosa que mai va ser meu on només la il·lusió em porta a aquell temps amb molta força.
Hi ha pensaments
Que són com una guerra en encreuament de somnis i quimeres per recordar que la realitat passa només quan mire la realitat perquè només són que pensaments.》@.@.@.

《Una vegada dos
amigues després de tems sense vores toparen en un bar es saludaren en molta alegria, s’assegueren per xarrar i fent-se un café.
Una li comentà en to de queixa a l’altra …
Ma mare em truca molt per telèfon, per demanar-me que vaja a parlar amb ella, o per demanar-me que la porte algun lloc, o que vaja a menjar a casa seva. Jo baix poc i a voltes hem Senç molesta, per la seva forma de ser i demanar-me les coses🙄…
Ja saps com són els vells: expliquen les mateixes coses una i altra vegada!!
A més, mai em falten compromisos: Que passejar, que el café en el bar, que els meus fills, que les amigues, i algun viatge, etc . 😀
“Jo, en canvi, va dir la seva companya (parle) molt amb la meua mare. Cada vegada que estic trista, la busque a ella, quan hem Senç sola, quan tinc un problema i necessite fortalesa, acudeix a ella i hem Senç millor “😐.CARAM ” diu l’altra – ets millor que jo”.😏
“No ho cregues, soc igual que tu. Va respondre l’amiga amb molta tristesa. Visite a la meua mare en el cementiri ( cementeri)”😣
Fes-ho, abans que siga massa tard i recorda. “Els nostres vells necessiten poc, però aquest poc ells (ho) necessiten molt”.》@.@.@.

《 En un món que dorm, on la veritat calla, la realitat desperta, i la il·lusió ens envolta.
On la gent camina sense veure, amb ulls que no sabem ni mirar, amb cors que no senten amb ànimes que no parlen.
La realitat és com un mirall, que reflecteix el que som, però ningú no s’atreveix a mirar sé, perquè fer-ho és dolorós.
La realitat és un crit, que ens espanta amb amenaces de gerra que ens fa viure en tensió i angoixa perquè el crit és fort.
Així que seguirem sense poder dormir, en un món que la realitat continua sent aterridora, és com un secret a crits que ningú pot entendré.》

@.@.@

《 Entre pensaments vaig girant la roda de la vida, buscant entre endevinalles i senders confosos entre les intensions de la gent entre somriures amagant les tristors.

Atrapa entre paraules, la vesprada es fa ombra i aplega l’anomenada incertesa, que allunya la nostàlgia que es fa la propietària del meu estat envaint elsmeus pensaments.

Atrapa entre paraules, Perdudes per carrerons de la ment i de preguntes inesperades acumulades, i perduda entre boires, fent forts els castells buits entre moltes opcions i opinions, Estic Atrapa》

@.@ @ .

《 No puc imaginar que en el meu camí trobaria sentiments com els que he trobat plens d’encesos de bellesa com de boniques flors sempre a prop de la meua fràgil mà, la meua màgia es surt com en una mar blava. Amb uns bonics àngels dormint al meu pit entre amor pau i dolçor, sortint una curta espera. Ja ho tinc gairebé tot, tinc la riquesa de la meua família en les meues entranyes i soc una persona que ha trobat la felicitat i la calma.》@.@.@

《 El llac amb les seues aigües quietes em reflecteix veig la meua imatge, a la seua profunditat. És un lloc desconegut on mà rosega, on el temps es deté i el silenci és com un murmuri AN l’oït.
Les seues onades suaus apleguen i em fan sentir, que estic a si a la vora. El llac que mà, rastre, a través dels meus records, on la nostàlgia, és un dolor dolç.
A la vora del riu em sent lliure el meu cor, batega amb força. El llac que mà arrossega, al que desconec. On el misteri és un abisme que m’atreu.
Les seues aigües clares em diuen. Jo em deixe portar pel seu corrent. El llac que mà arrossega al més profund, on el silenci és un cant que m’envolta per totes les parts》

@ @.@.

《 Anava jo per un camí, quan vaig sentir una veu. La veu em va dir.”Jo soc aquella tristesa profunda que vas patir fa un temps.”Vaig quedar en silenci i després vaig pensar Va ser un temps perdut en aquella càrrega immensa de llàgrimes que baix passar.

La veu no va dir res més. I vaig comprendre que les meues llàgrimes no havien servit de res i aleshores en el temps vaig aprendre el llenguatge dels somriures. La veu em va dir.”Una vegada vas assegurar que conservaries la teua tristesa per sempre.”Avergonyida vaig respondre.

És veritat, però els anys han passat.
Després, algú va posar les mans entre les meues, i va dir¿Però tu has canviat.? Aleshores baix, contestar, serena. Has de saber que el que un dia va ser Tristesa ara és Pau tranquil·litat i compressió.》

@. @. @ .

《 En el silenci sent una veu, que clama sense ser escolta per ningú, és algú que busca resposta, amb el buit d’una vida ja passa.

Aquesta veu és un xiuxiueig, un murmuri que no para, és com un ressò que és constant i sempre està, a la profunditat de la meua vida.
És la veu de la meua consciència, la que em parla per dins, la que em recorda, coses que estan dins de mi que no vull recordar.
Però jo no l’escolte, no vull escoltar, perquè la seua veritat és dura, i la seua realitat recordar-la es fa molt cruel.
Així que continue endavant, amb els ulls tancats, escoltant la veu que no vull escoltar, però ella no para, IES converteix en un ressò llunyà però real.》

@.@.@.