《 Repassant el llibre de la meua vida, veig que s’estan omplint les fulles molt ràpid.
Espere que encara me’n queden moltes en blanc, per poder omplir-les i poder acabar un bonic llibre.
Voldria que la meua vida fora, una bonica comèdia, d’eixes que el fan riure i emocionar, en capítols divertits.
En boniques vivències, i sobretot, compartides en tots els que estime i m’estimen. En aquest bonic teatre que és la (VIDA).
Que la vida anava, de bó!!
He començat a comprendre molt més tard del que caldria.
Com tots els joves, jo vaig vindre a ser feliç.
Casarme, tindré, fills i, treballar.
Passem la joventut i el millor de la “VIDA” sense adonar mos ni saber el que està passant.
!! HERA EL MILLOR!!! Però no te n’adones, fins a molt més tard.
Voldria deixar un bonic record en els que estime i m’estimen.
Sentir aplaudir!!
No tristesa!!
Fer-me major!!
Anarme’n, eren tan sols, eixes coses que no es pensen fins passat els cinquanta anys.
Però les dimensions són les normes, d’aquest gran teatre.
LA VIDA!!
Va passar el temps, i la veritat es desagradable!!
Estic creixent, tinc els fills ja majors.
Tot va tan ràpid!!
Que tinc por fins a d’escriure el que pense.
La vida és bonica.
A banda de les llàgrimes, els mals moments, els dolors i les decepcions que passem.
Doncs el teatre també té un fi i tots esperem rebre un bonic aplaudiment al final cuan sa cache el telo.》

@.@.@.