《 Aquest temps que mai dorm, és com una guerra que no para i va canvianmos el cos i la vída.

Jo no era així com estic ara, ni avia tingut mai aquest cos, ni tan poques pestanyes, ni aquestes cames, ni aquests genolls que fan por, on està aquell monyo negre i abundant que tenia.
Mira com s’han convertit, en quatre pels blancs sense brilló. Les meves cames que abans eren normals i ara són com espaguetis quan estan descansant en les xancletes, i quan camine s’arquegen més que la corbella d’un llaurador.
Un altre problema és, quan es deforma el cos en forma d’un de càntir, que si vaig al rebost a entrar per qualsevol cosa, en el marc de la porta sempre tro pese, amb la part meua de darrere. Procure engolir la panxa, però quan entre al rebost, després he de fer palanca per eixir.
Dels meus ulls s’ha emportat, l’alegria i el brilló que tenien abans, i aquelles negres pestanyes. Que em perdonen els anys per dir aquestes paraules, però no puc parar, perquè no es pot parar.
Dia la meua àvia, que el que abans li sobrava ara li està faltant, quasi tot.
Repetia moltes voltes.!!!
Està clar que amb mi els anys ja no en tornaria a casar, perquè, no em pot tornar la joventut, ni la panxa pot desaparèixer. Ni em tornarà aquell tipo que lluïa ni aquelles cames que tenia, ni aquelles pestanyes tan boniques, que adornaven els meus ulls. Així, que està clar, que amb mi, els anys ja no es tornen a casar 》@.@.@.