《Així vaig, amb tots els meus sentits sense cadenes i aferrant-me a la meua llibertat. Pintant les meues ales en versos que potser mai arriben al seu destí. Però orgullosa. Perquè m’atrevisc a escriure el que mai es pot emportar el vent. Així vaig, de vegades sense memòria, de vegades amb dolor. Però sempre baix amb l’ànima plena de sentiments que connecten amb el que ni tan sols altres s’atrevirien a sentir, molt menys a compartir. Així vaig, com riu que corre amb un sol sentit. Que té més vida quan s’uneix, en el mar, encara que sense pressa. Sempre serà bonic gaudir del paisatge, d’aquell viatge, dels que arriben per quedar-nos molt de tems, encara que més tard, hem de marxar. Tot és perfecte, tot està controlat així és, així, ho sent. Així visc, amb tota la intenció, i amb il·lusió, em sent plena. Sé que un dia el teló baixarà i la funció acabarà, aquest dia hauré de tancar la meua ment i el meu cos per sempre, però no hauré viscut mai sense mi. No hauré viscut per res. Si no per a mi》

@.@.@.