《 Enamorar-se, després dels cinquanta anys….

És simplement una atractiva valentia. Perquè ja no sé està en la plenitud de la vida, però, segueix sent una bogeria. Perquè mai, deixem d’aprendre, que sempre va acompanya, de la il·lusió, o la negació, d’un ésser que està soles, però pot conéixer algú molt especial, que entenga, la bogeria de tornar, ha estimat una altra vega. Pensem, que tindre uns cossos de model, no és indispensable. Quant ja un verdader home, que sap estimar-te.I enamorar-te, fins última por de la pell. Pots treure l’experiència, que ta ensenyant la vida. Que siga, una bogeria, enamorar-se, a eixa edat…
No té per què ser, una ambició ni ser perfecte. Podrà, paréixer una bogeria convertirà, en una bonica, història d’amor. Pot ser una història, feta poesia. Perquè aquesta edat no es tindrà, la joventut, d’una jove donzella, però si es pot tindre l’anima, la vida, i el cor, per voler i que el vulguen. ¿¿Perquè, s’enamora a eixa edat.?? S’implementen, les ganes de viure, la il·lusió, i un amor sincer 》

@.@.@.