《 Encara que sentes un buit molt fondo.
Encara que s’apaguen les llums d’una nit de tempesta.
Encara que el camí siga costa amunt i la bellesa ja no existisca.
Quan ens adonem que nadem en un mar de mentides.
Quan pensem en altres persones sense adonar-nos que la solució som nosaltres mateixos.
Quan demanem a Déu pels altres.
Cal estimar sempre, per a poder recordar que fins i tot encara continuem vius.
Per poder agrair a l’univers, motius per a somriure.
Per poder confiar en els altres.
Per confiar que encara estem aquí per alguna cosa.
Cal saber estimar amb els secrets de la paraula i la presència de l’ànima
Cal estimar amb les llàgrimes que ens ensenya els camins que creen esperances
Cal estimar sempre perquè és l’única forma de vida que ens conforta i aguda.
És l’única manera sensata de sentir-nos vius.》@.@.@.

《 Quan mire aquesta foto pense en la meua joventut.
La font gran del meu poble Simat, mirant les pedres del riu vaca, llises pels temps, l’aigua, i el vent, on revisc moments d’enyorança, records feliços de la meua infància i joventut. D’aquells records escric avui!!! Mirat l’aigua tranquil·la de la font. Jan diversos peixos, que gaudeixen, ballen, s’inquieten, asta que la presència de la gent els espanta. Que bonic recordar, sota un suau sol, que em recorda aquells allunats jocs i pas eixos en amigues. Assegudes en un banc d’aquell temps, m’envaeixen els records i els sentiments, eren banc, fet de pedra nua, pedra infinita, que es banya d’alegria quan plou, amb aigua que ens regala la vida, que coqueteja amb el sol, i veu jugar als peixos sempre que vol. Quan en l’aigua de la basa de la font, el reglege de la lluna en l’aigua desapareix, els peixos en veure la foscor desapareixen en tristor. Ells sempre aniran tranquils rius avall, en el compàs dels anys. Jo, aquí…! Recordant moments passats. Aquí! Recorde les meues amigues i aquells alegres moments, de la grandesa de les festes de SIMAT, en aquelles càlides nits, de balls i joventut, que s’està emportant el temps》@.@.@.

《 Hauré de recollir les paraules que sescaparen i mai Arribaren a escriure’s,
així podré acabar la poesia que dorm, que és com un vers sense nom,
que mai es va poder acabar.
Alguna volta hauré de dormir la part d’aquell somni que no vaig poder acabar abans, en aquell moment què vaig pensar, que estava escrivint, i continue buscant entre les hores submergides a la profunditat de la nit.
Algun dia podré dormir prou i podré acabar tot allò que dins de mi encara continúa vivint.》@.@.@.

《 Amb el blau etern de l’horitzó, els oceans murmuren històries sense fi, un ball d’onades que mai dormen, un batec profund, i un trist cant sense fi.
Les seues aigües guarden secrets, des de temps remots, asta avui, amb la seua profunditat, nia vida i misteri, peixos de vàries formes balenes corals, que ens alimenten i ens donen suport.
Les seus corrents són venes del planeta, regulen el clima, ens donen alé, sense ells, la vida estaria incompleta.
Però en estos tems les seues aigües clamen auxili, la marca de l’home, pesa i cruel, plàstics de totes menes, danys que no sanen, un crit ofegat que demana un canvi ràpid.
Cuidem els nostres mars, protegim la seua fauna, i la seua essència vital, perquè en el blau de les seues aigües, resideix el futur de la nostra vida a la terra.
Escoltem la seua crida, i la seua urgent petició,
i junts, en un gest d’amor sincer, tornem a l’oceà la seua pura missió, un compromís etern, és el més gran anhel.》@.@.@.

《 Que no sé res d’aquesta vida, que tot és un misteri, que no entenc.
Que el meu cos. No és immortal, que envellís. I un dia se n’anirà.
Que estem fets de, records i oblits, Desitjos, Memòries, sorolls, i, silencis, Dies i nits, Chico tetes, històries. I sotils detalls.
Vaig tindre que a similar que, tot és passatger i transitori. Que baix vindre al Món a poder ser feliç Que he d’intentar fer el millor de mi i deixar rastres positius dels meus passos, Abans de marxar.
Baix haver d’acceptar, que els meus pares no estarien per sempre, que els meus fills, poc a poc, seguiran el seu camí sense mi.
Vaig haver d’assimilar que. No éren meus. Com suposava, i que la llibertat d’anar i tornar És també un dret seu. Que tots els meus béns son com un préstec, que, no em pertany, i que som tan fugaços Com fugaç és
La pròpia existència a la Terra. Que ma casa és només
Un sostre temporal, que serà després l’abric terrenal D’una altra família. Els arbres que vaig plantar, i les meues flors també són mortals.
Em vaig rendir, acceptant el que tenia què acceptar. I així deixaré de patir》

@.@.@.

《 Quan el primer amor arriba als quinze anys, penses que el món sencer és teu.
El cor, de vegades és covard i altres voltes valent.
Un bes furtiu bai la lluna, promeses en un parc amagat, mans que tremolen,
somnis que dansen, és un futur a cada batec.
Somriures que es creuen, mirades que parlen més que les paraules.
És el primer amor, tan pur, tan real, com el primer raig de llum de la matina.
A quinze anys, l’amor no té mesures, però és intens, breu, tan etern.
Són records que es guarden per sempre,
al racó més tendre del cor.
Encara que el temps passe i el difumine aquells dies de joventut fervent,
el primer amor sempre reviu, a la memòria, constant i present del temps.》@.@.@

《 Encara que vegues a molta gent rient no et confongues,
de vegades un somriure és una arma càrrega, sense ni una mica d’alegria.
Alguna volta quan vegues aquestes sonoritzes t’estan, dient,
no tinc res que oferir, que no siga el rictus amarg que puc
deixar cada vega que òbric la boca per a parlar.
No t’enamores soles d’un somriure, sàpigues apartar-te
abans que ta repetisques, abans de donar un ultimàtum a l’esperança i,
vulgues aferrar-te a un salvavides d’il·lusió transitòria,
i veure’t naufragar entre la tristor i soledat.
Perquè a la fi de tot, sempre hi haurà i veuràs moltes.
Sonoritzes boniques d’algú que el somriure encara
Pot ser que s’està morint sol, de tristesa i soledat 》
@.@ @.

《 La pantalla gran encén les llums,
els somnis naixen en teles, i paper,
un món d’històries, de rialles i plors,
on el fet irreal pareix real.
Bais un sostre fosc d’una sala en penombra,
les estrelles no dormen, sempre desprenen llum,
un viatge sense temps ni espai ens porta,
a un univers de màgia on tot es pot celebrar.
El projector mostra secrets al vent,
amb llums i ombres que expliquen mil històries, en cada fotograma,
una vida s’encén, IA cada mira, en esperança s’aprén.
Les veus de l’art troben el seu destí, a la festa del cinema,
és on tot comença amb una pantalla immensa, on la vida desfila.
Per sempre serà el cinema un far encés,
un refugi de màgia, on és impossible mirar la pantalla,
per què cada història es torna màgia.》

@.@.@.

《 Avui declare, amb fermesa i sense recel- Que el tabac no serà amo del meu anhel. En les seues fulles amargues i fum traïdor, No trobaré consol, ni alleujament verdader.
És una addicció a la boira de l’engany, Promeses de calma, d’un alleugeriment sense mida.
Però sé, en el profund del meu ésser sincer.

Que la seua abraçada letal és una falsa companyia.
Cendres de somnis, pulmons enredats,
Cors pansits, batecs esgotats.
Només cadenes de fum, de la seua presó cruel,
Avui trio la vida, la salut, la raó.
Respirem aire pur, en llibertat i alé, I a cada exhalació, deixem enrere el turmenta.

Declare amb força, la meua ferma decisió. De rebutjar el tabac, en aquesta proclamació.》@.@ @.

《 Comença l’estiu, i el sol resplendeix,
Els dies s’allarguen, la vida floreix.
El cel es pinta de blau, I el mar ens convida a REFRESCAR-NOS.
Les rialles es barregen amb vent lleuger,
Les onades xiuxiuegen un cant sincer.
Les flors esclaten en mil colors,
L’aire s’ompli de noves olors.
Els nens juguen, sense pressa amb el temps,
La brisa a la cara, és pura gosada.
L’estiu ha arribat, i sestà notant.
És temps de somnis, i de nits mirant les estrelles,
D’amors que neixen baies llunes plenes.
En el mar es recorden històries antigues, i les ones
en el seu vaivé, recorden els secrets que amaga el TEMPS.》

@.@.@.