《 Entre pensaments vaig girant la roda de la vida, buscant entre endevinalles i senders confosos entre les intensions de la gent entre somriures amagant les tristors.

Atrapa entre paraules, la vesprada es fa ombra i aplega l’anomenada incertesa, que allunya la nostàlgia que es fa la propietària del meu estat envaint elsmeus pensaments.

Atrapa entre paraules, Perdudes per carrerons de la ment i de preguntes inesperades acumulades, i perduda entre boires, fent forts els castells buits entre moltes opcions i opinions, Estic Atrapa》

@.@ @ .

《 No puc imaginar que en el meu camí trobaria sentiments com els que he trobat plens d’encesos de bellesa com de boniques flors sempre a prop de la meua fràgil mà, la meua màgia es surt com en una mar blava. Amb uns bonics àngels dormint al meu pit entre amor pau i dolçor, sortint una curta espera. Ja ho tinc gairebé tot, tinc la riquesa de la meua família en les meues entranyes i soc una persona que ha trobat la felicitat i la calma.》@.@.@

《 El llac amb les seues aigües quietes em reflecteix veig la meua imatge, a la seua profunditat. És un lloc desconegut on mà rosega, on el temps es deté i el silenci és com un murmuri AN l’oït.
Les seues onades suaus apleguen i em fan sentir, que estic a si a la vora. El llac que mà, rastre, a través dels meus records, on la nostàlgia, és un dolor dolç.
A la vora del riu em sent lliure el meu cor, batega amb força. El llac que mà arrossega, al que desconec. On el misteri és un abisme que m’atreu.
Les seues aigües clares em diuen. Jo em deixe portar pel seu corrent. El llac que mà arrossega al més profund, on el silenci és un cant que m’envolta per totes les parts》

@ @.@.

《 Anava jo per un camí, quan vaig sentir una veu. La veu em va dir.”Jo soc aquella tristesa profunda que vas patir fa un temps.”Vaig quedar en silenci i després vaig pensar Va ser un temps perdut en aquella càrrega immensa de llàgrimes que baix passar.

La veu no va dir res més. I vaig comprendre que les meues llàgrimes no havien servit de res i aleshores en el temps vaig aprendre el llenguatge dels somriures. La veu em va dir.”Una vegada vas assegurar que conservaries la teua tristesa per sempre.”Avergonyida vaig respondre.

És veritat, però els anys han passat.
Després, algú va posar les mans entre les meues, i va dir¿Però tu has canviat.? Aleshores baix, contestar, serena. Has de saber que el que un dia va ser Tristesa ara és Pau tranquil·litat i compressió.》

@. @. @ .

《 En el silenci sent una veu, que clama sense ser escolta per ningú, és algú que busca resposta, amb el buit d’una vida ja passa.

Aquesta veu és un xiuxiueig, un murmuri que no para, és com un ressò que és constant i sempre està, a la profunditat de la meua vida.
És la veu de la meua consciència, la que em parla per dins, la que em recorda, coses que estan dins de mi que no vull recordar.
Però jo no l’escolte, no vull escoltar, perquè la seua veritat és dura, i la seua realitat recordar-la es fa molt cruel.
Així que continue endavant, amb els ulls tancats, escoltant la veu que no vull escoltar, però ella no para, IES converteix en un ressò llunyà però real.》

@.@.@.

《 S’i tot arriba. I tot passa,

Arriba el temps de saber què vols.

Arribeu la persona que estaves esperant.

I també arriba el moment en què desapareix algú de la teua vida.

Però també arriba el dia que no fan mal les ferides.

No importa qui siga.

Arriba el cap de setmana i les vacances.

Arriba allò que esperes i de vegades arriba més del que esperaves.

Arriben les sorpreses i arriba el dia que et despertes i estranyes alguna cosa.

Arriba l’amiga que feia temps que no veies.

Arriba l’amor que vas somiar tant de temps.

Arriba el sol després d’un parell de dies de tempesta.

Tot arriba, relaxem-nos mirant al cel i confiem.

No importa quan, ni com… tu saps que arribarà.

I avui… permet-te gaudir del que tens. Així que aprofita la vida, que tot arriba quan hi ha d’arribar.》@.@.@.

《 Diuen que el dolor serveix per a fer-nos més forts, que és un aprenentatge, però hi ha ferides tan profundes que ens canvien la vida per sempre, que més enllà de ser un aprenentatge ens destrueixen des de l’ànima després d’algunes partides no vaig tornar a ser jo.
És cert que somric, que continue amb la meua vida o almenys això intente, però també és veritat que els malsons no s’aturen, saben que a voltes en els somnis també són bons. Encara pense en algunes persones passant per la meua ment portant al meu cap repetits records que inunden el meu ésser.
Encara dol, encara pense en els meus éssers volguts, encara recorde.
El dolor no és un aprenentatge, alguns dolors són com dards que es claven al pit i no es poden treure.》@.@.@.

Camine lliure com el vent,
percep abraçades del temps, i l’olor de la flor del taronger
espere-la tardor,
entre sendes de flors.
Soc la meua propietària,
quant he pogut passar mars i tempestes,
tractant de no perdre els meus somnis,
ni aquells sons musicals
, que de vegades escolte allà lluny.
Violins, que de vegades entren en la meua oïda.
Perquè jo soc de l’aire i de la música,
de l’aire que em deixa caminar amb els meus sospirs, i de la música que alimenta el meu esperit,
deixant amb mi que suaument fluïsca la vida i la nostàlgia que de vegades minva ix.

《 Després de la tempesta, tots sabem que arriba la calma, però aquesta vegada el que demanem un raig d’esperança.
Plora la terra mullada i ferida, passen els rius amb fang sentint crits de desesperació, amb ecos de destrucció, mentre el cel i la terra es miren amb pena sense consol, entre el dolor, i el fang s’amaguen ànimes que han perdut tota la seua vida en segons.
Als que se n’anaren, arrossegats pel riu, alguns per voler salvar el seu cotxe i altres pel destí. Sempre recordarem aquests moments, dins de la nostra ànima infinitament i encara que la ràbia del temps ha destrossat, famílies i amics, és el càstig que quedarà, entre nosaltres amb un record, que mai passarà.
Entre enderrocs i fang brolla una gran força del cor, com la vida que persisteix, com les mans unides, com els que han ajudat en aquest drama amb els seus esforços i les abraçades que, fins i tot són la pèrdua, que resisteix.
Valencians ens aixecarem junts, com la llum després de la nit, com un cant d’esperança que s’alça davant d’aquest fort dolor, que és el colofó, de la fraternitat i la unitat dels valencians.》@.@.@.

《 Tinc un dia llarg
i la incertesa s’apropia de la meua soledat, mentre m’envolta la nit, i s’esfumen els meus somnis en els moments que s’omplin els meus dies de records i, d’imatges que venere.

Tinc un dia llarg.
Però els anys encara passen ràpids, aquí quedaran flotant els meus records els meus gestos les meues paraules el meu somriure, la meua manera de pensar que les hores passen lentes. Però el temps passa molt de pressa.

Tinc un dia llarg
és un dia deixos quan al meu carrer veig passar persones que caminen serioses com ferides com quan els pensaments crucifiquen els desitjos de camins caminats per deserts quan la confusió no deixa arribar a agafar el son.

Tinc un dia llarg.
I assumisc que les hores avui passen més lentes, tic mereix i estic absent plena de senyals
que em fan pensar que el temps, continua passant i passant molt de pressa.》@.@.@.