《 Hi ha dies en què l’ànima se sent pesa, com el cel quan està cobert de núvols grisencs, i el cor batega lent, com si estigués cansat, i perdut en records de temps passats.
Però també hi ha dies en què el sol treu el cap,
il·luminant racons que creies oblidats, i la vida, amb la seua suau carícia, et truca, despertant somriures, alegries i abraçades.

No és fàcil entendre el perquè de les ombres, ni el motiu del riure enmig de la tempesta. La vida és un riu que flueix i s’ondula, mesclant els plors i la felicitat en la seua essència.
Pense permetre’m sentir, sense culpes ni presses,
que en cada emoció s’amaga un ensenyament.

La tristesa també té la seua bellesa amaga,
i la joia és el regal de tota esperança.
Avui és un dia més en aquest viatge infinit, on l’ànima navega entre dubtes i fe. Abraçaré cada instant, cada pas, cada batec, perquè cadascú d’ells en recorda que encara estic viva i dreta.》@.@.@.

《 En el fons del meu ésser, brilla una llum,
una espurna divina que mai no s’apaga.
És el reflex de la vida que en mi batega,
una flama que crema, amb passió i entrega.
Aquesta llum és la que guia els meus passos per la foscor, és el meu far i la meua estrella.
M’il·lumina el camí cap al destí i em recorda que l’amor és etern.
La llum de l’ànima és la que emmante viva.
És la que em dona força, per continuar endavant, és l’amor que batega a cada fibra del meu ésser, la llum que em guia, cap a la felicitat.》

@.@.@.

《Que més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, les persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, des d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim temps de viure aquesta vida que tenim al davant》
@.@.@.

《 Sempre seré, una persona pacient per això mateix, demane que plegue a l’univers, envellir amb dignitat, poder valdre’m per mi mateixa, sense causar llàstima, i sense molestar a ningú.

Vull somriure al despertar i cada dia,
fins i tot amb les arrugues que denuncien la meua edat, no m’agradaria estar sola en aquest temps.
Voldria estar ro deixa dels meus.

Voldria envellir amb saviesa, sense preocupar-me pel temps que encara en quede, i gaudir cada segon sense pressa allò que en quede en aquesta vida i poder continuar sent un bonic record per als que m’estimen.》@.@.@.

《 Que esperara la meua vida de mi quan camine entre línies altes i baixes sense sentit què en fan caminar tort, sense importar al destí que només m’acompanya quan vol.

Que espera la vida de mi quan desapareix, segons les mirades per no sentir les paraules que solen caure als rius de les mentides mentre s’escampen als quatre vents.

Que esperara la meua vida quan calle en el reclam de les nits on sa maquen les meues penes i nostàlgies en un món on no entenen el meu pensar en els passos per poder arribar-hi al meu avui.

Que espera la meua vida quan no trobe un bon camí en un món on jo em trobe una estranya
sense passat i sempre esperant un futur caminant a voltes només per caminar.

Que esperara la meua vida de mi quan camine entre línies altes i baixes sense sentit què en fan caminar tort, sense importar al destí que només m’acompanya quan vol.

Que espera la vida de mi quan desapareix, segons les mirades per no sentir les paraules que solen caure als rius de les mentides mentre s’escampen als quatre vents.

Que esperara la meua vida quan calle en el reclam de les nits on sa maquen les meues penes i nostàlgies en un món on no entenen el meu pensar en els passos per poder arribar-hi al meu avui.

Que espera la meua vida quan no trobe un bon camí en un món on jo em trobe una estranya
sense passat i sempre esperant un futur caminant a voltes només per caminar.》@.@.@.

《 La dansa del rellotge que mai para ella marca el temps en el seu dansar, els segons s’escorren, sense pressa ni pausa. Cada tic és un ressò que el vent s’emporta, al límit del dia, hasta que la nit ens envolta.
Les hores, corren, s’esfumen al vent, com fulles a la tardor, esborrades pel temps.
Els minuts són punts que volen sense fre, i en un parpelleig, es converteix en record.
El dia neix i mor, en un sospir fugaç,
i el rellotge no perdona, mai ni donarà la marxa enrere.
Així, mentre mirem el seu etern girar, la vida se’ns en va, com les ones que van al mar i DESAPAREIXEN PER SEMPRE! @.@.@.》

《 Escoltant la meua ànima ella és confessa es manifesta amb por i agonia!, al llarg de tot el sender recorregut en mi pense, serà difícil la resta de aquesta vida que em queda per viure.
Contemplant de quina manera actuen la societat respecte als sentiments “dels nostres vells” he descobert el cruel tracte d’algunes persones als que tanquen familiars quan es fan grans ràpidament en algun centre.
De xiquets aconseguim viure i perdurar, fórem, joves sense manuals per aplicar transitàvem la bonica tasca de ser pares sense presentar per això cap examen.
Els anys s’han passat molt ràpids massa, ens van ensenyar a aprendre, els fracassos, caminàvem per la vida fent història a poc a poc amb saviesa perquè s’acurtaven així, els dies difícils.
Peregrinant la nostra supervivència donant tot el que teníem i podíem segurament, havent comés molts errors però, sempre estimant, sobre totes les coses procurant fer les coses bé.》

@.@.@.

《 El temps, poc a, poc va engolint entre rosses i laments, i nosaltres mirant com cauen les vesprades, anem passant el temps.
I aplega la nit, i prompte veurem aplegar un nou dia.
El temps va dirigint, qui tindrà aquests moments bons que omplin la vida, i qui amagara secrets, en algun moment, el temps deixa rodar la roda boja, i va seleccionant a qui li toca.
Ell va dibuixant en calma, quan arriben les canes i l’experiència.
Arrasa com l’aire s’emporta dolors i alegries, deixant només records, que passen, com l’aire que no para, com tampoc, para la vida.
El temps és el jutge i Verduc, que va marcat els camins, del nostre destí, principi i fi del nostre caminar, ell el porta i s’endú quan vol, és com un desconegut en experiència, el temps sempre està en tu, asta el dia Güell vol, que partim per sempre》
@.@.@.

《És el temps de la por. Tenim por per la dona, per la violència d’algun home. Li tenim por algun home i a les dones que no tenen por de res. Por al lladre i por a la policia. Por de desar-nos la porta oberta sense tancar. Tenim por al temps, sense rellotge ni control. Por d’estar en xiquets, i no tindre videoconsoles. Por a la nit sense pastilles per poder dormir. I per als matins, per si no ens podem despertar. Por al que diran i a vegades tenim por de dir. Por de quedar-nos, sense els que estimem. Por a la soledat, i por a la multitud. Por al que diran. Por per al que pot vindre. Por per al que pot passar-nos. Por per al que pot vindrà sense esperar, Por pel que està passat. Por, per desaparéixer i morir. I el pitjor de tot és que també tenim por de viure. I no sabem aprendre 》@.@.@.

《 Si algun dia em veus trista, no em digues res, només vulgues-me.””Si em trobes sola en la foscor de la nit, no em preguntes res, només busque, la teua companya.””Si em mires i no et mire, no penses res, només portam en tu.”Si veus que els meus ulls brollen llàgrimes i roda per les meues galtes eixuguem amb els teus llavis i un petó.”Si no saps el que necessite, no em digues res, només “ESTIMA’M”Però si alguna volta et falle o t’he fallat, no em jugues. Només fes-me veure l’error amb amor saviesa, perquè així, no ferisques el meu cor ni els meus sentiments》( ESTIMA’M )

@.@.@.