Com explicar, com es el meu poble Simat de la
Valldigna .¡¡
El nom ja eu diu tot ,es un vall precios, ple de tarongers,rodat de montanes que sobrin ,per donar la ben vinguda al mar Mediterrani .
Jan tres pobles preciosos plens de història i de vida.
Tavernes el més poblat gran i més prop del mar.
Benifairo el més menut en abitans.pero el més gran en treball, he indústria.
Per últim està Simat. On estem els últims bais de una montanya que es diu el Toro., però som els primers en tot.sobretot molt bones persones. tenim artistes de tot tipus. Músics profesors ,bailarins . poetes mestres, meitges.bombers , Ets.pero tanbé som festers i divertits.
Sempre tenim alguna cosa que selebar..
El monasteri a nomenat Santa Maria de la Valldigna. És el nostre guardià ,pues fa siqles que el tenim en el nostre entorn. Imvadinmos de la seva immensitat e istòria ,de flares mongos cisterssens en unes istòria increïbles..que els seus visitants. Cuant vénen es queden en la boca auberta .si teniu ocasió no es perdeu visitat tan gran joia..
《 Buscant aquell temps que no veiem i donant temps i sentint en veure discórrer els versos mentre mire caure la vesprada enmig dels meus records.
Esperant expectant per tornar a veure eixos bonics moments i pensant que mai moren els pensaments, ells roden com les hores mentre jo encara busque aquest temps abans que passe el temps.》@.@.@.
《 La companyia de la soledat deixa arribar idees algunes les puc plasmar en paper altres es queden suspeses, i altres comença a créixer i tenir vida.
Només una simple olor pot portar un record a la ment creant una història i
donant curs a una il·lusió.
Les lletres omplin els espais buscant en les paraules algun tema que em donen peu per escriure algun poema
El silenci de vegades ho cobreix tot, un carrer buit és trist no se sent el riure de nens ni les xafarderies de la gent en veures, carrers de ciment, Buits que amaguen les pors de la gent. Es desborden les idees
es tracen estratègies
callen els rumors
calla la raó, vivim de records sense poder trobar la solució.》
《 Soc propietària d’aquell passat que cada dia va jugant amb aquests records que el temps va burlant.
Soc propietària del gest que fa possible el somriure que s’allunya de mi jugant amb les històries dels meus moments feliços.
Soc propietària de les tristeses guardades llàgrimes i dolors sepultats que busquen brotar una altra vegada en altres espais.
Soc propietària dels meus fracassos de les meues caigudes que vaig arrossegar sense adonar-me que deixant lliures va ser la solució per poder alçar el meu cos i seguir!
Soc propietària dels meus èxits i dels meus triomfs perquè només va ser aquell moment just baix tenir el plaer de gaudir d’aquelles mels.
Soc propietària del passat que vaig arrossegar amb la meua vida perquè ells van tenir també els seus moments
Soc propietari de l’ara que faig el que vull, mentre espere les coses que em queden per fer abans de la meua partida.》
《 Les fulles de la meua tardor han anat caient s’estan assecant com les cataractes quan no plou,
que van ser com camins ja transitats
Avui sóc un arbre que espera la primavera que m’alegra els dies
recordant aquells camins viscuts
Les fulles de la meua vida estan caient amb el temps per l’increment clima
que corre entre el meu cos, Són com el vi que va allunyant els records i sentint que no hi ha temps perdut perquè vulga o no, vaig estar aquí, a la meua manera
Arriba, la meua espera per les meues il·lusions de vida que comencen a brotar plenes de s’avia. Perquè les fulles de la meua vida ja s’han fet meues.queda molt per fer ! 》@.@.@.
《 És el moment de canvis en la meua vida algunes coses,
buscar novetats, reflexionar, arriscar,
els desitjos es llencen a la conquesta de nous retós amb l’ajuda del cor.
De vegades és el moment de viure els somnis que no hem pogut complir,
siguen, bons, o mals, però poder viure’ls” ja”, avui i ara. De vegades és el moment d’apartar els dubtes sense pensar, sense importar,
el què diran i poder ser una mica boja, gaudint d’aquesta vida fugaç. De vegades és el moment que necessitem per a llançar-nos al buit
sense por, i cridar als quatre vents la gana de viure que tens.》@.@.@.
《Mai t’oblides dels xicotets moments, xicotets instants que omplin de felicitat la teua vida. Ells són els que fan gran, el teu cor, i el teu somriure quan els recordes!! Oblida’t del dia quan estiga ennuvolat, però no t’oblides de les teues hores de sol. Oblida’t d’aquells temps que et derrotaren, però no t’oblides de les victòries que has guanyat després. Oblida‘t dels errors que ara no pots canviar, però no t’oblides de les lliçons que has aprés. Oblida‘t de les penes i desgràcies que has tingut. Però no t’oblides d’aquelles alegries que has viscut i mai oblidarem. Oblida’t d’aquells dies quan estem sols, però no t’oblidis dels amics i els somriures que has rebut. Oblida’t dels plans que no van sortir bé, però no t’oblides sempre de tenir un somni, per poder tornar a començar de nou, quan la vida et presente mil raons per a plorar, demostra-li que tens més de mil i una raons per les quals somriure!!! OBLIDAT DELS MALS MOMENTS I SITGES FELIÇ 》@.@.@.
《 Voldria ser aire, i així ser invisible eternament, ser el vent que ve de les muntanyes i recorre el món, el vent seria el meu allar. I estaria sempre viatjant.
També m’agradaria ser terra, i poder ser la base dels meus passos que fan realitat els somnis, compartiria els passos que anirien per tot arreu, i seria el suport d’èxits i fracassos.
Voldria també ser un mar tranquil i navegar solitària entre l’alba i l’ocàs, estaria en mil rumbs mil horitzons i destins, en llocs on no estaria may sola.
Em faria també sorra i estaré a la platja, a cada clarejar per veure sortir el sol.
A cada vespra per veure la lluna. Veure l’arena on es construeixen castells efímers que després desapareixen.
Em faré com el temps i m’aturaré per veure passar els sentiments les edats de la infantesa els silencis els versos néixer la vida créixer.
Però al final em faré de records. i així podré viure sempre amb ells 》@.@.@.
《 Algun dia Trobaré eixa melodia que busque per als meus poemes, que guarde en la meua ment per alegrar l’ànima, que cada matí aplaquen als meus pensaments.
Algun dia M’alçaré amb palomes i querubins per al vent per saber que la distància, per a mi és l’apropament quan tinc tristor i puc superar impossibles.
Algun dia Un tro ressonara per l’univers i celebraré l’absència de la tristesa, que obre camins quan la fe és la clau que obre la porta de l’alegria.》
