《Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb els seus Canyons, de pluja i foc, no podré regar més els camps de les meues lletres, amb els primers rajos de sol, ni amb el blau del cel, a l’alba.
Ni els lliris de colors creixeran ja tan bonics, ni adornar més, aquests bonics cabells.
Quan s’asseque la font dels meus sentiments, amb el seu canyó de pluja i foc.
Seria bonic, que el silenci, no foren grans entre dues persones, que senten amor, i passió, entre elles, sols en una mira.
N’hi hauria prou amb una bonica de lluna, adorna amb llums de plata, per saber el que sent un cor quan veu a la persona estima.
No cal arribar el cel, sols que es miren fixament que sense dir-se res, saben que és allò que senten.
Perquè sense tocar sé, sol amb la mira, se sap qui t’estima, amb tot el cor i tota l’ànima.》
@.@.@.