《 Camine per la vida, amb passos curts, però firmes. Afrontant els desafius amb valentia, sense parar. L’horitzó brilla, amb força i jo mire eixa llum que en conforta. Cada dia sobri un llenç que amb esperança pintaré.
Mire el futur amb els ulls plens de somnis. I en cada tro peso aprenc una lliçó. La il·lusió és la meua guia, és com una Faro en la foscor, amb llum, fas front a la vida, amb força, passió i claredat.
Els obstacles són proves que enforteixen el cor. Amb optimisme, Ric i molvide de la por que tinc. La il·lusió és la brúixola que guia el meu rumb, Descobrint la bellesa en cada clarejar, i camine pel món amb la cara a lat.
Així, abrace la vida amb entusiasme i alegria. Afronte el desafio amb amor, i escric la meua pròpia lliçó. La il·lusió és el motor, que m’alimenta i m’anima, en aquest viatge, que anomenem. VIDA.》
《 En la penombra d’un amor impossible, s’amaguen sospirs que el vent s’emporta entre somnis trencats, com poemes absentes, d’una trista història incompleta.
Són l’eco de paraules perdudes, que no existeix aquell bes no rebut.
Són dos ànimes per camins diferents, que sa brasen entre llàgrimes i sospirs, en el llenç d’un destí. On pinten versos d’un amor prohibit.
Els els murmuris sa paguen en un etern oblit, on el cor queda atrapat, encara que la distància siga una barrera, l’amor viu en les ombres, d’un poema etern, d’història incompleta, on l’impossible es vist d’una eterna tristesa.》
《 És reconfortant veure com la vida pot reunir velles amistats després d’algun temps difícil com el dol. Però la connexió entre amigues després de no vores en mot de temps. Elles es tornen a trobar i enfortir amb més experiència i madures. Tot i això, és notable i esperançador observar com.es pot enfrontar l’adversitat, com en el cas d’enviudar, aquestes amigues troben consol i força a la companyia mútua. La maduresa que han adquirit al llarg dels anys sembla el fonament sobre el qual poden reconstruir la seua amistat, potser ara amb una comprensió més profunda i estima per la connexió que comparteixen. Aquest retrobament a la maduresa no sols simbolitza una renovació de l’amistat, sinó també la capacitat de vida per tornar a obrir cercles i oferir-se noves oportunitats de creixement i suport emocional, entre aquelles amigues que sempre s’han estimat.》
《 Simat de la Valldigna és un municipi a la província de València, Espanya. La seua història està estretament vinculada al monestir de Santa Maria de la Valldigna. Aquest monestir va ser fundat al segle XIII pel rei Jaume II. Durant l’edat mitjana, el monestir va experimentar un període d’esplendor i de prosperitat. Al segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat i va patir deteriorament. Al segle XX, es van realitzar esforços de restauració per preservar aquest important patrimoni històric i arquitectònic. Avui dia, el monestir és un lloc d’interés cultural i turístic, destacant per l’arquitectura gòtica i renaixentista, així com pel seu entorn natural en un vall preciós, on descansen els pobres de la VALLDIGNA.》@.@.@.
《Mentre ens queixem per alguna cosa que rebem i ens sembla poc. L’univers està preparant el que desitgem, només que per mostrar que t’ha escoltat, t’envia una cosa de “bestreta”, si no eu reps amb orgull, i en afecte no arribarà la resta o siga el que esperàvem en gana i estàs esperant que t’arribe, si no saben apreciar el que tenim i no fent ni cas, la comanda podria cancel·lar-se. No critiques ni jutges les coses abans d’hora, el món no es va fer en un dia, agraïm cada cosa que rebem, perquè mai sabem el que un pare ha de moure, abans de fer arribar el que ha promés als seus fills 》@.@.@.
《 Entre murmuris del vent, dues ànimes troben el seu encant etern.
Bais el mant d’un cel estrellat, naixen versos en una abraçada anhela.
Caminen juntes, pels camins del destí, on els sospirs són els que manen.
Amb el jardí de les rialles, floreixen amors, com roses estimades.
Travessem les estacions de la vida, sense parar, com les fulles al vent.
Amb el llibre del temps, la història escriu com una melodia eterna, que el cor percep.
Així, entre rimes d’afecte i harmonia
es teixís un poema, de llum que mai s’apagara.
Amistat que floreix, com un vers etern.
Amb el teler, del destí.》
@.@.@.
《 En l’edat madura, el temps es torna suau, és un capítol nou, que la vida ens obri en clau.
Tenim arrels de saviesa, com un vell ruble, caminem més a poc a poc, però el cor és noble i bateja fort.
Arrosseguem memòries, com fulles al vent, històries teixides amb amor i alé.
Les arrugues són versos, que expliquen històries, de rialles, llàgrimes, i també de glòries.
Cada arruga és un temps daurat, reflex d’un camí ben caminat, a la tercera edat, la calma és art, és un poema viscut, en una bonica i eterna part.
La joventut de l’ànima continua vibrant, encara que el cos responga de manera distant.
A la tercera edat, trobem l’essència, i la pau que ens guia cap avant.
Així avancem, amb pas seré, perquè en aquesta edat, és un temps ple. Acceptem el canvi, abracem la veritat, perquè en cada moment, trobem la felicitat.》@.@.@.
《 En un moment de la vida, els fills han d’eixir de casa, han de volar, per buscar el seu futur i formar el seu propi allar. Els pares observen, amb barreja d’amor i pesar quan veuen el niu buit, en un canvi difícil d’abraçar.
Records dansen per les parets ara en silenci, recordant les rialles, de quant eren els fills menuts. Es desprenen de llaços, i creix un espai a l’ànima, en un adeu necessari, encara que el cor no vol admetre la realitat.
La casa viu ara en sospirs, però la vida continua. En el llenç del temps, noves històries comencen, encara en la seua l’absència, la mor dels fills encara perdura i floreix.
Pares, i fills, viuen la dansa eterna del creixement perquè quan vindran els nets i ompliran el buit que senten els aulos, estaran contents en el creixement, en el moment que arriben els nets.》
《 Vos convide a caminar entre les gotes de la pluja que anuncien una nova primavera, entre tíbies raigs de sol que són la llum que ens dona la llibertat per poder obrir camins en la vida.
Vos convide, a caminar amb il·lusió, i alegria canviant les rutines, en danses, que ens fan emocionar, com boniques carícies, pintant paisatges en pinzellades de colors.
Vos convide, a caminar pel missatge d’aquest poema, com les llàgrimes que corren per la cara, en sigues d’alegria, buscant aquell somriure que acaricia la vida.》
《 La lluna té un vestit, que només trau els diumenges.
Fet de moments, d’abraçades, besos i promeses perdudes, que van quedant pel camí.
Però sempre és el destí el culpable, de tot.
Té la lluna un vestit, que només trau en, hivern.
Fet d’il·lusions, somnis, passions i esperances perdudes.
Quan es perd un amor, el culpable és el cruel destí, que va destrossant cors i va deixant els trossos pel camí.
Aquest va plorant per racons perduts, amb un sabor tan amarg, que apaga la il·lusió, encara que estiga, en ses d’Amor i passió.》
@.@.@.
