《 Colpegen de vegades la barca de la nostra vida unes dures i dolentes ones de ferro, que fan que la barca baixa a la deriva.
Donant colps de dolor enmig de tempestes impassibles, tot i que de ferro les ones són, sempre hem de mantenir fort el timó, perquè la tempesta també té un fi, i hem de saber torejar eixes fortes envestides produïdes pel vent de la vida.
Si sabem com girar la barca, i les seues veles blanques, hem de tindre clar com tenim que sostindré el màstil, fins que la mar roquera pare de ballar.
Sabem que algun dia podrem en les onades de ferro, i es convertiran altra vega, en aquella espuma blanca sala, amb el seu mar blau i deixara de danyar mos l’ànima. Convertint una bonica llum d’una nova alba, que sempre arriba darrere de cada tempesta convertir-se en onades d’espuma blanca en aquest tranquil-la mar blava de la nostra vida 》
《 Lluna colora, que sempre brilles en força, aquesta nit calma les meues penes, fes que els teus rajos il·luminen la llum de la meua esperança, que està en temps de foscor silens, mentides i penes, il·luminem amb els teus rais d’amor i calmaré les meues inseguretats.
Que molts també pateixen, en les inclemències de la vida.
No ens deixes mai sense la teua llum, jo continuaré mirant com el Volcà, passa per on vol i va deixant rastre, però el teu rastre no de cendres sinó d’alegries i esperança.
El porós de la meua pell sana, i sa l’imanten de tu lluna bonica. Són com rajos de, esperança i vida. Lluna plena, lluna ferida que passeges cada nit. La nostra vida 》
《 La vida és una tasca que ens portem per a fer en casa. Quan mirem l’Hora ja són les sis de la vesprada; quan tornem a mirar… Ja és divendres. Quan mires altra volta. Ja s’ha acabat el mes, mirant, mirant sa acabat l’any.!!! Mirant l’hora ja han passat 50 60 o 70 anys.! Quan un pensa. Ja no sap per on estan els amics de sempre. Quan u mira. Hem perdut la joventut i potser també la salut. I ara, és tard per tornar a rere. Si ens donaren una altra oportunitat més!!! Ja no mirarem tant el rellotge,
Apreciaríem més els bons moments, que ens regala la vida. Tindríem a tots els que estimem més prop. Fills, nets, família, amics, que a voltes no sé ni com estan. Els diria!! Vosaltres sou els importants. Els faria una Abraçada a tots, un per un, ben fort i els diria, vos estime molt. No deixeu mai de fer alguna cosa que vos agrade, per falta de temps. No deixeu d’estar en els vostres fills quan són menuts. Perquè ben prompte es fan grans i se’n van. Hem d’eliminar, Faré, o aniré després!! Perquè tot canvia tan de pressa. Els fills CREIXEN la gent també canviem. La vida és bonica, però s’acaba. Recordem, no deixar mai res per a després. Perquè el després pot ser Tard 》 @.@.@.
《 Que més dona si la pluja mulla, o el vent despentina. Si el veritable sentit de la vida és sempre ser com eres, i fer que se’ns erice la pell en estar en aquelles, persones que estimem i ens alegren el cor. Per això jo murmure al vent, i li dic des de les meues entranyes, d’on es viu sense por, des d’on es gaudeix el més menut dels sentits, sense por que els altres ens vegen d’una altra manera. Hem de ser sempre forts i valents, veient i sabent, el patiment que la vida a vegades ens mostra.
Que més dona, les vegades que sense voler ens hem descuidat les nostres vides, aprofitem, quan encara tenim tems i tanta vida al davant.
《 Avui quan obert les portes un radiant sol m’ha il·luminat.
Amb llums de colors per tot arreu. I totes parts.
Verd esperança
Blau horitzó
Blanc de puresa
Vermell passió
Groc vida
Morat d’il·lusió
Camins de somnis i
Aventures en molts
llocs que molts han arribat.
Pandora florent
Licor estimulant
Ganes de tornar ha nàixer
Obrint els ulls mirant el firmament. On no hi ha límits ni llocs per no poder començar de nou, per poder escriure nous versos i aplegar a molts llocs és la meta, de poder escriure poesia en noves llibretes i
donant la benvinguda sempre a un bonic món ple de lletres》
《 Cada dia passejava pensativa, en el seu món, creant històries estranyes que la seua ment inventava, en somnis complicats, que ella sabia i ningú comprenia.
Passava cada dia a la mateixa hora, pensativa, embolica amb la seua bogeria, caminava parlant sola, de coses que ningú mai entenia.
Passava alegre i contenta, envolta d’una bonica aurèola, que només a ella l’envoltava, i ningú mai l’importava.
Cada dia quan passava, jo em preguntava, on “aniria “Un dia en passar en va mirar i va deixar un somriure en l’aire, sense dir res més, l’aire seu va empotar i en mi es va quedar.
Ja no la vaig veure passar més, no vaig poder dir-li adeu, ja no l’he vista més, però vaig comprendre en un segon que hi havia un altre món, el seu, que ara jo també sabia on era 》@.@.@.
《 És important, cuidar el què fem, i la forma que fas les coses, Valora, molt, tot el que tens al teu voltant, Saber entendre que la Vida, col·loca o envia reptes, Un dia som dalt i un altre estem bais, L’equilibri dels nostres actes, serà la balança que ens ensenyarà a valorar i tindré assegura la confiança en nosaltres mateix. La potència que tenim dins de nosaltres, és indestructible quan decidim lluitar per a l’un bon objectiu. Sempre es poden designar i aconseguir, somiats i metes per a poder millorar la nostra imatge de vida, res nia impossible. Sigues honest amb tu mateix, i perseverant. El de més, ve a soles, no hi ha res fàcil, però perseverant, tard o prompte Triomfaràs en el teu esforç i la teua constància.》@.@.@.
La poesia és, llibertat i harmonia, que ens ha ensenyat el fet, de saber apreciar les xicotetes coses, de la vida, quant al final del dia em pose a pensar en les coses menudes a voltes, solen ser les més grans i essencials de la vida, són la raó de l’existència. Quant mirant és records de la ment, on guarda les meues idees i els meus secrets, és la llibertat que em dona, ser el mar de la meua existència, són els camins que ens porten a l’ample i el més gran de la vida, són passió, llum i bellesa, que al final, fa pensar en el sentit de totes aquestes coses xicotetes, que són els detalls que ens fan seguir vivint l’aventura, d’aquesta, meravellosa i complica vida.
《 He caminat, a poc a poc buscant entre ombres aquella brillantor, que guie la meua raó, on poder allunyar les meues preocupacions, quan he d’escriure.
He caminat, a poc a poc entre tumults de persones, amb idees que callen, entre crits d’angoixes, i entre somnis que vaguen sense rumb.
Estic caminat, a poc a poc entre desitjos i versos inerts, que es neguen a navegar, entre mars d’oblit, i gent que nega i passa de la seua existència.
Vaig caminant, a poc a poc entre paraules què estan per néixer, promocionant les seues intencions, en un immens buit, fosc, on arriben del no-res.
En aquest moment tanque el teló de la ment, per buscar entre racons delusió, on és fàcil caminar entre lletres, en aquest món de mars, blaus, i siluetes en moviment》
《 Mantenir l’equilibri en la vida pot ser fàcil si connectem amb el nostre interior, amb el nostre ésser, i amb la nostra experiència.
És molt probable que alguna volta, ens sentim perduts, sobretot pel soroll exterior que fan alguns, i per les presses de voler tindreu tot, ara mateix, o siga ja.
Però l’única manera que res d’això ens afecte és, parar, respirar, i connectar amb aquest moment que estem vivint, en aquest instant i en aquest minut únic que tenim, ací ara mateix》
