《 No és foc del qual crema, són les flames que baixen del cel i de l’infern encenent, el meu interior, són com l’eterna lluita per la vida, del poder, sentir, o no sentir dolor.

L’ànima despullant va els meus pensaments i les meues lletres surten a l’aire en tots eixos moments viscuts en el temps, que de vegades també es fa llarg asta el trajecte del camí.

El tems també, t’envia algunes ferides, que van cicatritzar a poc a poc, unides a algunes alegries que van arribant, per aquest difícil i complicat, Camí de l’àvida 》

@.@.@.

《 Jan pensaments que arriben com núvols passatgers, passen molt de pressa, però hi ha altres, que també són com núvols, però aquests són diferents., Tenen diferent color i també passen ràpids com els núvols, però aquests comencen a deixar caure aigua, i plou, i plou i no deixa de ploure. I comencen a sortir fruits i arrels per totes les parts de la ment. Aquests núvols són els bons, els millors, els que obrin els pensaments, i es queden per sempre, aquests núvols deixen, les seues fortes i llargues arrels, per sempre, són el motiu per poder començar perque aquest són els pensaments, que surten de la ment i queden per sempre 》
@.@.@.

《 A voltes tinc somnis, molt estranys, he vist, son bres en moviment, que es movien sense sentit, mentre jo en el meu somiat, el que volia era somiar coses boniques.
Busque mirades que acompanyen els meus dubtes, quan els pensaments es fan els amos de lletres desesperades, convertir-se en figures entranyes que no es poden conéixer.
Quan desapareix la il·lusió, encara queda una esperança, és quan es mescla la gana i la passió per crear, es poden trass formar aquelles ombres sense nom i en moviment, en reals en qualsevol moment.
Voldria saber on està el meu suport, el meu moment de claredat i lúcides quan, estic somiant i veig eixe desfilar d’ombres en moviment, sé que jan, persones vives, així, que caminen buides sense il·lusió, que pareixen ombres en moviment, sé que algú les coneix i les veu, però en elles, no espot fer res, perquè les, agrada passar per la vida i que no sàpien qui són》

@.@.@.

《 Mirant una bonica lluna, per un carrer engalanat estic, esperant l’alba en el cor, emociona’t, aplega un nou dia, que jo l’estic esperant en emoció i encant, entra de pressa el día , en un sol jove que sa soma en els seus bonics rajos de colors, entre núvols escampant, plens de llum bellesa, i encant.

Mire com, els rajos baixen asta la terra, és un moment especial que en fa pensar que estic viva mirant aquesta meravella, mentre en eixe mateix instant el sol comença calfant els camps, òmpliguen-los de vida, mentre jo continue admirant el sol com passa orgullós, sembrant la terra i els camps, en tota la seua esplendor》@.@.@.

《 Seguda en l’arena, mirant les ones com venen i van, allargant la vista Senç eixa immensitat tan gran del mar, I pense, el fràgil i insignificant que som. Mentre la vesprada cau en aquesta hora llarga de bellesa, mire el cel. Que faig meu, sense pressa. En eixe vermell color de la llum que queda. Pense que soc l’ama d’aquest minut, que falta perquè el sol repose sota el mar. Aquest és un moment únic i especial, és una raó, de vida, l’univers, després de veure tanta aigua i tan gran horitzó. Que bonic, poder ser l’ama de l’últim minut del dia, del minut que falta per eixa foscor, que ens brinda la nit, només puc seguir mirant eixes ones, que en la seua espuma blanca continuen arribant, tornen sense so, unes darrere d’altes, van i venen i no em canse de mirar tanta bellesa. Mentre la vespra cau per esgotament, i l’aigua va fent-se d’un verd més obscur, li tires un paper i el desfà, però no pot arrossegar els meus pensaments, que són eterns》@.@.@.

《 Vull sembrar la llavor de l’amor en algun lloc tranquil del món. Tranquil i solitari on puga créixer fort i pur en tots els aspectes que li presente la vida.
Vull sembrar L’amor on el temps no existeix amb l’absència no sa precisa, on no hi ha veus que repetisquen com ressons els dolors del cor.
Vull sembrar l’amor quan vinga la nit, que convida als enamorats a buscar la lluna i desperta als romàntics que canten a les estrelles.
Sembraré l’amor perquè desperte en ganes força i passió, que no tinga por quan arriben les tempestes que volen destruir-lo, i que puga resistir Igual, a les bones, que a les males.
Que cresca enmig de la Pau, com les flors que naixen fortes, i boniques que no perden mai el seu aroma, i que florisquen cada matí sense importar l’època en què estan.
Perquè el fruit de l’amor és el més meravellós que hagen sentit un home i una dona, que són els fills, quan naixen d’un verdader amor, tendre, dolç, fidel i molt fort fins als atacs del temps perquè eixos amors eu resisteixen tot.》

@.@.@.

《 A voltes se m’amuntonen els pensaments, i vaig capa el no-res, busca’n tot, vaig buscant els laberints dels dubtes que tinc.

A voltes m’envolta la nit i en Senç atrapa, però mire l’univers i veig la ruta que ajuda el meu destí, entre àngels que en somriuen pel camí.

De vegades m’absorbeixen els dubtes, i reaccione com quan estic passant calor en estiu, que tinc al·lucinacions, de mil situacions, i una a una en fan veure com està, el món on a bité.

Alguna volta he somiat amb els ulls oberts, i tot el que em passa, és que tinc por de no veure la realitat d’algunes coses que en puguen separar de les meues inquietuds i els meus anhels》@.@.@ .

《 El temps va engolint, poc a, poc entre rosses i laments, i nosaltres mirant com cauen les vesprades, anem passant el temps.
I aplega la nit, i prompte veurem aplegar un nou dia.
El temps va dirigint, qui tindrà aquests moments bons que omplin la vida, i qui amagara secrets, en algun moment, el temps deixa rodar la roda boja, i va seleccionant a qui li toca.
Ell va dibuixant en calma, quan arriben les canes i l’experiència.
Arrasa com l’aire s’emporta dolors i alegries, deixant només records, que passen, com l’aire que no para, com tampoc, para la vida.
El temps és jues i Verduc, que va marcat els camins, del nostre destí, principi i fi del nostre caminar, ell el porta i sane portara quan vol, és com un desconegut en experiència, el temps sempre està en tu, asta el dia Güell vol, que partim per sempre》

@.@.@.

¿Per on estaràs?
《 Un dia el Bach abandonar per un camí que no portava a ningú lloc, i no he sabut res més d’ella.
Amarga, depressió, fores una gran motxilla, peça i mala de portar, però la vida en va donar altra opció, i en eixe instant en vaig desfer de tu per sempre.
No t’estranye, ni voldria veure’t, ni que tornares més a la meua vida, tampoc voldria que ningú dels que conec la replegara, ni visquera mai en ella.
Ningú és feliç quan la té, perquè roba, risses, apaga mirades, i a poc a poc la tristor no deixa viure, al qui està en depressió.
Que la vida ma aparte del camí que el baix deixar per sempre, no tinc gana, de saber més d’ella, i que no puga mai tornar mos d’atrapar a ningú.》

@.@.@.

《 El futur sempre està lligat, alguna cosa que mai podrem aconseguir, perquè el futur sempre corre orgullós, i nosaltres algun dia, no podrem ni caminar.

M’agradaria poder començar de nou, quan el món siga una càrrega que no puga suportar Sé, que vindrà l’absència eterna, però el fet de recordar sempre ma com panyaran.

L’alegria viu en els meus somnis, que són difícils de controlar, perquès el meu paradís, sempre està en el camp, on poder descansar,
I en aquesta profunditat, no espot escapar la realitat.

Pense, alguna volta en allò que mai podré arribar a tindre, Eu porte escrit en la ment i sempre estarà dormint alguna cosa que mai he pogut aconseguir, perquè mai he tingut la valentia de buscar-la.》

@.@.@.